Érem milions de persones de tot l’Estat. Mai abans no havíem eixit tantíssimes persones al carrer -desocupades, treballadores, jubilades, estudiantat…- sense la convocatòria de cap sindicat de treballadores i treballadors, ni tan sols dels líders de la inoperància obrera, UGT i CCOO. Demanàvem la paralització de les retallades i una vertadera Democràcia; i açò s’ha d’explicar: Per què en un suposat Estat de Dret que porta dècades construint un sistema democràtic, milions de persones s’aturen un dissabte i deixen de banda la lectura, el futbol o passejar per la muntanya, per reunir-se durant hores al carrer, a risc de ser “afusellades” amb bales de goma? Per què la ciutadania diu “prou!” a les retallades, si les dicta un govern triat “legítimament” i que compta amb tot el suport popular a través d’una “majoria absolutista”? Doncs perquè ni és certa una cosa, ni és certa l’altra: després de monòtones alternances al govern entre PSOE i PP -la casta de sempre que ha basat el discurs en criticar-se, però que comparteixen taula per a menjar del mateix plat- inventant-se majories amb les minories, era de lògica que acabaren creant un Estat Oligarca que ja només pertany a bancs i mercats, protegits estos per la policia, on la Transició va permetre no depurar cap responsabilitat feixista, eclesiàstica, ni militar; és d’allò més normal quan nosaltres posem a cuidar de les gallines a la rabosa: els polítics es converteixen en casta elitista intocable, els bancs marcaran i dominaran les teues possibilitats, i ordenaran a la policia que paguem totes i tots al teu desnonament i a qualsevol protesta solidària i popular.

Desprès d’anys on ens hem cregut lliures per triar democràticament, ens adonem de la dictadura del capital que tot ho controla: seguim amb desnonaments massius, amb milions de companys i companyes desocupades, amb l’anacrònica corona donant-nos lliçons de transparència. Seguim amb religió a les aules i amb l’escola elitista privada en augment vertiginós -en detriment de la qualitat de l’escola pública-, l’església segueix sense pagar l’IBI i gaudint de privilegis. Seguim amb sectors públics cada vegada més desprotegits i privats -com sanitat, educació o informació-, seguim un model de producció i consum basat en l’enriquiment d’una minoria i en la competència agressiva entre la mateixa classe treballadora, seguim patint apartheid cultural a casa nostra. Seguim amb la impotència que ens generen noms com Pujol, Griñán, Urdangarín, Borbó, Camps, Zapatero… Però la joventut, entre la qual el BLOC JOVE Petrer, també seguim amb ganes de lluitar pel nostre present, mentre somiem amb el nostre futur. Esta és la raó per la qual anàrem el passat 23F a Madrid: lluitar pel nostre somni en primera línia de batalla. I així actuàrem: des del Pont de Vallecas fins a la Plaça de Neptú -dins del Bloc Anticapitalista-. Ens deixàrem la veu cridant contra els creadors d’esta estafa, mentre els punys a l’aire mostraven que nosaltres no tenim amos. La policia secreta tractava de barrejar-se, provocar i encendre la ciutadania més combativa amb frases com “…yo lo quemaría todo y daría su merecido a la policía…, me han acusado de terrorista en Euskadi para que ahora vengas a decirme que empiece a jugármela yo…”, frases i falsos moviments que delataven els candidats al Goya en la categoria de pitjors actors; nosaltres identificàrem a 2 d’ells, obligant-los a abandonar la zona, assenyalats i avergonyits. Així pintava la pel•lícula: una protesta cívica i ciutadana es trobava el Congrés dels Diputats, la base de la democràcia i sobirania de l’Estat, tancat amb clau i protegit pels hereus de la grisa policia espanyola. Després, la mateixa policia va tornar a utilitzar la violència per a traure’ns a porrades del carrer, com si este no fóra nostre… I la joventut, farta i ofegada, va respondre amb contundència i barricades per tot el centre. El resultat: una altra batalla campal que mostra la ràbia i impotència ciutadana, gràcies a la inutilitat dels antiavalots -més partidaris d’encendre que de calmar-.

Per últim, agrair al Centre Social Okupat i Autogestionat ‘Salamanquesa’ de Moratalaz, que ja considerem casa nostra, la calorosa i familiar acollida el passat cap de setmana, al igual que al cos de bombers de la Comunitat de Madrid, per voler mantindre l’ordre entre policies ‘pro-avalots’ i Marea Ciutadana a la Plaça de Neptú. Continuarem, sense donar un pas enrere, buscant la Democràcia Radical, perquè esta no resideix en cap altre lloc que al carrer, amb el Poder Popular!