Dilluns, 17 d’agost

Matine. T i jo ens adrecem a la muntanya màgica, al tòtem petrerí, a la Cilla del Sit. Farem l’ascens per la senda occidental, també coneguda com la de la cova del Forestal, la de les Carboneres o la de Bofill. Este últim nom en homenatge al gran muntanyer local que dedicà molts dies de la seua vida a reparar el camí fins al cim. Un gravat en fusta, una placa, un monolit, el que siga, hauria de deixar constància d’este acte de civisme i amor a la natura. Queda dit. Que les autoritats en prenguen nota.

He decidit fer un exercici de descriptivisme. El Sit ha estat arxifotografiat, fixat en plànols, estudiat des de diversos punts de vista, fins i tot, cantat bellament per Paco Mollà:

El Cid es oro viejo por la tarde

Cuando el adiós del sol es una hoguera

Rescoldando un tejido de celajes.

Per això m’he decidit a descriure sense floritures literàries ni tecnicisme de muntanyer o científic, la meua pujada. De memòria, sense anotacions. Pensant la pujada de hui i recordant, inevitablement, les moltes altres que n’he fet en el 52 anys que tinc. Un exercici per demostrar que, com diu el lingüística Jesús tusón, “una imatge no val mil paraules”. Encetem la caminada T —la gosseta— i jo a la vora de la cova del Forestal. La senda és estreta, entre pinets, i discorre inicialment paral•lela a l’empinadíssima pista forestal de la cara nord del Sit. Ben prompte s’inicia el zig-zag propi de tota senda muntanyera ben traçada. Els atalls, que hi abunden són, a la llarga, uns destrossadors de sendes, i molt més quan són tan transitades.

La nostra vista comença a rebre percepcions paisatgístiques: enfront i a la dreta, la pròpia muntanya amb la vegetació de pins, coscolles i arbustos diversos (l’amable romer, el laboriós espart…) i algunes penyes. A l’esquerra —al nord— la serra del Cavall, amb la brutal ferida de la pedrera i un puntal del Ginebre. Conforme ens enlairem, i d’acord amb la direcció del zig-zag, anem descobrin més paisatge tant al nord com a l’oest: bona part del nucli urbà d’Elda i de Petrer, les serres elderes de Bolón i Camara, els altres puntals del Ginebre… Les coscolles prenen robustesa i comencen a voler ser arbres, és a dir, carrasques o alzines. Passem per un pedregar i la costera s’endurix una miqueta per a dur-nos vorejant penyes i parets al primer nivell de la Silla.

Una volta que l’assolim, canvíem d’horitzó paisatgístic. La vista de ponent i nord-oest queda a l’altra banda. Ara, els nostres ulls s’inunden de llum i de nous espais meridionals i occidentals. En un primer pla, les llomes de l’altra banda del Sit, els Xaparrals; i seguint en cercle, tota la vall amb Asp, Novelda, Monòver i els polígons industrials d’Elda. La línia del muntanyam és diversa: les serres de Crevillent, Beties, la Mola, la Pila, la Safra, Fortuna, el Carxe…

Encarem cap al vessant nord-occidental per una senda de penya i poca vegetació, pròpia de la solana on ens trobem. Culminada esta primera pujadeta tornem a retrobar-nos amb el primer paisatge: vegetació —abunden les carrasques i apareixen les sabrines i els ginebres— i vistes espectacular pròpies de l’altura assolida: serra del Cavall, puntals del Ginebre, Almadrava, Puça, Xocolate, serres de Castalla, la Cresteria amb un continu arredonit cap a l’imponent Despenyador, el portell de Catí, els Castellarets —dits tan ingènuament com equivocadament “el Sit xicotet”, en una interpetació naïf de la naturalesa pètria.

La senda es comporta intel•ligentment: als pendents exigents seguixen replanells que ajuden el caminant. Endevinant la línia de l’horitzó del cim veiem un eixample, com una petita era, en el camí. Es tracta d’una carbonera, és a dir, un espai on fins a mitjans del segle passat es cremava en combustió lenta llenya de carrasca per a fer carbó vegetal. Arribem a l’anhelat horitzó. Nou paisatge: l’imponent Xaparral amb la regular i espessa plantació de pins i el “bosc” d’antenes. Des del cim, que està a tret de pedra, ens entetindrem a enumerar-lo. Ja l’hem fet. Estem a la vora de la fita de pedres. Observem la petitesa de la grandiositat: tres territoris autonòmics —Múrcia, Castella-La Manxa i el País Valencià—, set comarques —el Comtat, l’Alcoià, la Marina Baixa, l’Alacantí, el Baix Vinalopó, les Valls del Vinalopó i l’Alt Vinalopó—, onze nuclis de població —Petrer, Elda, Novelda, Asp, Monòver, Agost, Sant Vicent del Raspeig, Alacant, Saix, Villena, Cabdet— desenes de referents geogràfic — Peña Rubia, les penyes de Cabrera, el Maigmó, l’alt de l’Hisop, l’Aitana, la Mariola, el Carrascalet, el Racó del Xoli, Rabosa, les planes d’Agost i el Raspeig, Catí… —, una illa —l’illa Plana o Nova Tabarca— i una marc que ens acarona i protegix— la Mediterrània.

I a més, signes i signes d’intervenció humana, sostenible, unes vegades, devastadora —ai!— moltes altres: carreteres i camins, basses de reg, torres i cables elèctrics, els aerogeneradors de Cabdet, els gratacels de la costa alacantina, els vaixells, un avió, potser algun tot-terreny pels Xaparrals.

L’instant és magnífic, gloriós, tel•lúric i espiritual. Tan se val les voltes que hi pugeu. Sempre tindre una sensació semblant. Massa totxo ha de ser un per a no experimentar alguna emoció excepcional amb el camí i la sempre sorprenent descoberta paisatgística del Sit.

Fem un glopet d’aigua, un mosset i encetem la davallada. El mateix però amb distinta perspectiva. Anem amb compte, però, perquè les baixades son més propicies als bacs per distracció.

Un matí a la muntanya màgica ja val el dia, potser la setmana. Dutxa. Dinar. Descans. Lectura. Visita als pares. Sopar amb vistes magnífiques, menjars suculents i estimada companyia  al xalet d’uns amics. Bona nit, demà serà un altre dia.