La casa de la Foia Falsa és un exemple de la casa de camp tradicional —mas o masset, en diuen a les terres veïnes de la Foia de Castalla— que trobem a la part més agrest i millor conservada del Petrer.
Quan ens desplacem per la carretera de Catí en direcció nord-est ens enlairem resseguint les faldes de la serra del Cavall i deixant a la nostra vora cases de camp modernes, xalets, bancals de seca i terrenys erms. Passat el Barxell, el que queda a la nostra dreta són els penya-segats de la rambla de puça i alguns espais de lloma suavitzada que ha servit per a construir més casetes de camp i obrir coves artificials, espais troglodites perfectament acondicionats. Per cert, les coves són altra forma d’habitatge tradicional de les comarques meridionals càlides valencianes. El conjunt de casetes i coves, a partir d’eixe atemptat ecològic que és la pedrera de la serra del Cavall, conformen una bigarrada i quasi caòtica urbanització de segones vivendes.
L’ascens arriba en davallada al barranc Fort i ací comença Puça: antiga partida rural agrícola petrerina que hui combina el seu caràcter de secà mínim amb la urbanització de xalets campers. I és ací quan apareixen profusament les cases tradicionals o massos més bells i genuïns del terme municipal de Petrer —sense oblidar els de Caprala, l’Avaiol o Catí— i que caldria pensar seriosament en la seua protecció, cosa absolutament viable tenint en compte que ens trobem en un espai susceptible de conservació amb la figura legal de “Paisatge protegit”. Esperem que les autoritats atenguen esta demanda amb polítiques i, sobretot, recuros econòmics i no la deixen en l’oblit, com acostumen a fer amb quasi tot el que exigisc protecció.
Un d’eixos massos —del llatí mansus, “lloc de residència”— excepcionals és el de la Foia Falsa, que tan encertadament ha dibuixat en l’estampa Helios Villaplana, deixant-nos un testimoni artístic impagable. El mas se situa en la foia —costera abancalada— que li dóna nom, tot i que l’adjectiu “falsa” és difícil d’explicar, ja que de falsa no té res. És, més bé , una foieta perfecta, d’aquelles que caldria ficar com a il•lustració als llibres de geografia. La casa tradicional, contruïda adaptant-se al desnivell del terreny, és d’una factura perfecta: corral, paller, quadra i habitatge residencial perfectament imbricats.
El meus records d’este espai rural es limiten a una encantadora excursió que vaig fer amb don Evaristo, el mestre; el costerut camí, plens de guals, que discorre pel costat de la casa i l’enorme pi, per on he passat tant a peu com amb bici (últimament amb bici ja no hi circule perquè és tècnicament molt exigent i no estem per a trots); i, finalment, la petita conversa toponímica i paisatgística —sense oblidar l’art cinegètic i les lletres— que un grup de petrerins mantinguérem fa quasi vint anys amb l’escriptor castallut Enric Valor a l’era de la casa. Petits records d’un petit espai que ens parlen de la grandesa i dignitat del país, el paisatge i el paisanatge.