Esta mateixa imatge en tamany pòster , dibuixada i lleument pintada per Barceló a partir d’una vella fotografia, ha ocupat, i ocupa, un espai important a la paret dels menjadors de les meues cases des que em vaig casar el 1981. Fou el regal de noces de Pedri i Imma —Pedro Brotons i Immaculada Millà—, bons amics nostres. L’auster i precís dibuix d’Helios Villaplana, però, és el que inspira el meu escrit. La plaça de Dalt és un dels espais urbans amb més història de Petrer. Si voleu saber-la tota us recomane la lectura d’eixa “enciclopedieta de carrers petrolancs”, com el vaig denominar a l’epíleg, que és el magnífic llibre Las calles de Petrer, de M. Carmen Rico, publicat el 2002.

La perspectiva del dibuix, des del raconet on vivia el meu amic J. G. Ripoll i molt a prop de la cafeteria Tramuntana —espai de tertúlies i borratxeres d’aigua de València de la meua joventut—, ens mostra els inicis dels carrers Rector Bertomeu Muñoz, a l’esquerra, i Sant Rafael, al front. Quatre arbrets i una fonteta acaben  de marcar el detall de la imatge dels anys 40 del segle passat. Tot coronat, com si caigueren damunt de la mateixa plaça, per les glorioses ruïnes del castell i la muralla inferior tacada per les portes i finestres de les coves habitades en aquell temps.

La plaça de Dalt, nom absolutament encertat i que té sentit per oposició a un altre locatiu —de Baix—, per a mi significa moltes coses: on començava el meu carrer, on hi havia la barberia del Nanets, on baixava a esperar mon pare perquè em pujara fins a la casa dels iaios amb la moto, on la foguera de Sant Antoni, al juny, semblava més bé una falla infantil gràcies a les artístiques mans de Paco Caixeta fill, on ens arruixaven amb l’aigua de la font fins que algun adult o un guardia municipal ens bonegava, on arribaven el barquets de paper el dia que eixia la particular rambla del carrer Sant Rafael i jo m’inflava a fer-ne navegar. En temps més propers ha estat també espai de concerts i revetles. Recorde especialment la d’ Els Pavesos, amb l’histriònic  Joan Monleón fa més de vint-i-cinc anys.

 Ara, la plaça de Dalt, ha perdut eixa força d’espai urbà integrador que tenia en altres temps. Amb tant de xirimbolo i tan poca vida al barri, esta deliciosa placeta de l’antic Petrer viu una particular decadència. Els últims arbres “chupa-chup” que han plantat l’han acabada de civilitzar i fer coenta. Un dia d’estos ens la folraran de “railite”. Sort que la comparsa dels Llauradors, i algun que altre event aïllat, la mantenen amb mínims vitals.