El dibuix d’Helios ens mostra una perspectiva de l’Esplanda de 1948. És una visió des del sud cap al nord. Al fons es veu la serra del Cavall. En els temps que l’artista va dibuixar l’Esplanada —o els temps que evoca— era coneguda oficialment com a avinguda de José Antonio. Un dels tants noms que ha rebut l’antic passeig del Passos. Ningú, mai el va nomenar així —José Antonio—, però. No seré jo qui escriga la història de l’Esplanda. Ja està escrita. Si algú la vol llegir només ha d’acudir al llibre Las calles de Petrer, de M. Carmen Rico. Hi trobarà huit pàgines profusament il·lustrades i documentades.

Jo només faré una història sentimental d’este decadent espai local. Decadent? Sí, sobretot si el comparem amb aquells anys en què era una via plena de vida. Més o menys fins als finals dels setanta.

Si tornem a la imatge, comprovarem que si el costat esquerre es troba molt semblant a l’actualitat —banc, reixes i cóps d’arbres del nivell inferior de les Escoles—, el dret, en canvi, ha canviat significativament en l’actualitat. Les meues primeres evocacions em vindrien dels inicis seixanta i cal suposar que tot estaria com es veu al dibuix d’Helios. En aquella època jo no sovintejava excessivament l’Esplanda, de fet no tinc altres records que el de les entrades de Moros i Cristians i el de les pel·lícules al Cinema, sala d’estiu cinematogràfica.

A partir de 1970, en canvi, l’Esplanada es va convertir en un espai vital per a mi. Allí, en el baixos de l’antic sindicat vertical franquista (hui ACOTE) es trobava la OJE (Organización Juvenil Española), on jo, amb els meus amics, cobria tot el meu temps d’oci. En aquells locals ens reuníem, jugàvem, planificàvem les marxes i acampades, ens organitzàvem esportivament, féiem festivals i festes, publicàvem periòdics… Arribada la Transició Democràtica, els anys i el compromís polític, abandonàrem l’OJE —espai de diversió i, malgrat tot, escola de ciutadania— i ocupàrem el carrer, els bancs de l’Esplanda. Allí xarràvem i ens reuníem per a parlar de projectes, somnis i coses a fer. Si diguera que va ser en l’Esplanada on va sorgir la colla de dolçainers i tabaleteres El Terrós al voltant d’una dolçaina a la que amb gran dificultats li podíem arrancar algun soroll agressiu, potser no em creurien. Tan se val, isquen de dubtes, pregunten-li al meu amic Vicent Navarro, el Dele, veritable artífex de la colla, ell els ampliara l’anècdota.

L’Esplanada hui és altra cosa. Manté una mínima vitalitat gràcies a la terrasseta del bar d’ACOTE que regenta Felipe i poc més. Bé, la meua colla ciclista també es reunix allí tots els dissabtes al matí per encetar les rutes. Els vellets prenen el sol com sempre, però ja no hi ha xiquets i xiquetes. El centre del poble es desinfatilitzà fa ja quasi deu anys.

Acabaré afegint una cosa: el que fa encara més decadent este emblemàtic passeig d’altres temps —el mateix nom, Esplanada, no fa més que evocar el seu homònim d’Alacant, símbol dels passejos més importants del país— és l’edifici veí: les cada volta més ruïnoses Escoles. ¿Tornarem el petrerins i petrerines a patir una nova ignomínia patrimonial i urbanística, com ja es va fer amb la fabrica de Luvi, per part de les incompetents autoritats locals? ¿Consentirem la pèrdua de l’únic edifici cívil anterior a 1950 que es conserva en peu? Tot, malauradament, apunta en eixa trista direcció. Caldria promoure una moguda popular que diguera una cosa així com “Salvem les Escoles!”, a veure si els panxacontents dels polítics locals s’espavilen, no? Tan poc els importa el patrimoni local?