‘NÚGOL’, ‘BOIRA’, ’BLANURA’

Jordi Colomina i Castanyer, en el seu llibre L’alacantí. Un estudi sobre la variació lingüística (Institut d’Estudis “Juan Gil-Albert”, Alacant, 1985, p. 202-206), estudia alguns térmens del camp semàntic dels fenòmens atmosfèrics relacionats amb la condensació del vapor d’aigua.

Un d’ells és núgol (amb el significat de ‘agregat de diminutes gotes d’aigua o de cristalls de gel, suspès en l’atmosfera i produït per la condensació del vapor d’aigua’ (DNV), que en la llengua estàndard és núvol), que és la forma típica de Petrer i també la majoritària en tot el valencià meridional alacantí, encara que no és l’única, ja que en esta zona també es documenta núvol i nuol (a Finestrat).

Esta última forma, nuol, resulta de la pèrdua de la –v- entre vocals, i a partir d’ella s’ha format núgol, amb una g que els lingüistes nomenen antihiàtica, és a dir, que precisament servix per trencar la unió de les dos vocals (de la mateixa manera que en algunes varietats catalanes es diu ideia per compte de idea).

‘Boira’/blanura’

D’altra banda, Colomina analitza també la parella boira/blanura (‘gotes d’aigua en suspensió tocant a terra’) com a pròpia de l’alacantí i ens diu que, estrictament, no són paraules sinònimes, tot i que en alguns pobles els conceptes es confonen a favor d’una sola de les dos solucions.

Això no obstant, tant el Diccionari Normatiu Valencià com el Diccionari català-valencià-balear consideren blanura com a sinònim de boira (que el DNV definix així: “Fenomen atmosfèric que es produïx quan una porció d’aire porta en suspensió partícules d’aigua, provinents de la condensació del vapor de l’atmosfera, en densitat suficient perquè la visibilitat siga inferior a un quilòmetre”). En tot cas, el DCVB localitza blanura a Monòver i el Pinós i en dóna este exemple de Canyís i canyissaes (60), del monoverenc Joaquín Amo: “Encara queda blanura en la peña del Sit”.

En canvi, segons Colomina, la boira (nom que sol anar acompanyat d’un adjectiu: boira terrera, boira plana), es donaria quan fa fred, normalment de nit, amb poca visibilitat i amb una utilitat nul·la, mentre que la blanura seria més pròpia de quan no fa fred, es donaria normalment de matinada o de matí, tindria més visibilitat que la boira i, finalment, seria bona per a garbejar i per a alguns cultius (com per exemple els cigrons).

‘Boires’/’núgols’

D’altra banda, per al concepte ‘gotes d’aigua en suspensió sense tocar a terra’), Colomina diu que en el valencià meridional alacantí existixen dos térmens: boires (en plural) i núvols/núgols.  Les boires són blanques (o vermelles al capvespre), de forma difuminada i són senyal de vent i calor, mentre que els núvols són grisos o negres, tenen forma ben delimitada i són senyal de pluja, trons i llamps.

Exemples

Pertocant Petrer, i pel que fa a blanura, hi ha el refrany que diu: “Blanura dalt del Sit, aigua hasta baix del llit” (curiosament, acabem de vore un exemple de l’ús de blanura referit també al Sit, en la cita de Canyís i canyissaes).

Quant a boira, Colomina només documenta a Petrer (com en altres pobles que parlen alacantí) la forma bòria, és a dir, amb metàtesi (igual que caria per compte de caïra < cadira; la forma bòria també és pròpia de l’alguerès), tot i que l’únic exemple (en plural) que hem trobat en els textos de les ambaixades en valencià se’ns presenta amb la forma normativa: boires.

D’altra banda, Colomina també afirma (i el seu llibre és de l’any 1985) que en el Vinalopó Mitjà (on inclou Petrer) i a Crevillent i a Elx s’ha introduït el castellanisme niebla.

A continuació us oferim algunes fragments de les ambaixades en valencià en què hem trobat les formes nugolat (derivat de núgol), boires i blanura.

Així, en el text de1984, el moro conta, en el començ de l’ambaixada, com ha arribat a Petrer:

“Estava prau nugolat,

el sol intentava ixir

per damunt dels Xaparrals.

Però les boires, més unies

que un sindicat per la huelga,

el tornaven a eclipsar.

Allà en el horisonte

les siluetes dels montes

faldejats per la blanura,

i enmig del carrer dos gats

destrossaven a arrapaes

una bolsa de bassura.”

 

D’altra banda, en1995 el moro es mostrava així de ‘poètic’:

“Un llampec que il·lumine la negrura,

una llum que me guie en l’espessura,

un fort vent que m’alce esta blanura,

no podrien fugir-me l’amargura,

ni calmar l’ansietat ni la locura

de vore en el balcó a eixe tio caradura.”

‘REIXIU’

Finalment, Colomina analitza també el terme reixiu (amb el significat de ‘humitat en forma de gotes líquides que es formen per condensació directa del vapor de l’aire sobre el sòl, la vegetació i altres objectes, principalment durant la nit’ (DNV), cast. rocío), i diu que esta és la denominació general en tota la zona del valencià meridional alacantí en compte de la forma general catalana rosada.

En este cas es tracta d’una adaptació del murcià rujío. El DCVB recull la nostra paraula, que defineix com a “rosada, humitat nocturna de l’atmosfera”, diu que és pròpia del valencià meridional i la localitza a Alcoi, la Vall de la Gallinera, Biar, Moixent, el Pinós, Benilloba i el Campello i en torna a donar un exemple de Canyís (78): “Es fadrines, com a roses fresques del rexiu, van en vestits clas y vistosos.”

En els textos de les ambaixades en valencià hem trobat dos voltes el mot reixiu. En els dos casos es tracta del començ de l’ambaixada a càrrec del moro i de dos variants del mateix text de base:

“El cor de peripècies esclafat

i empanyaes les gafes pel reixiu

hasta esta plaça he arribat:

pareixc més mort que viu.” (1979).

 

“El cor de peripècies esclafat

i empanyant-se les gafes pel reixiu;

el cap per la febra sucarrat

i la tensió a més del vint-i-cinc;

la butxaca com si tinguera un forat,

pues entre IVA i contribució

m’han deixat la cartera

a falta d’una reconversió.” (1987).

‘BASCA’

Acabarem la fitxa d’esta setmana, dedicada a fenòmens atmosfèrics, comentant la paraula basca, que el DCVB definix de la següent manera: “Calor forta i feixuga, que dificulta l a respiració; cast. bochorno” i qualifica de pròpia del tortosí, valencià i balear. En este sentit, és curiós comprovar que basca és desconegut en la major part dels parlars de Catalunya (on s’usa xafogor amb este significat).

Així, recorde haver-li sentit dir a mon pare la frase “¡Fotre quina basca que fa hui!” en un d’aquells dies que fa aquella calor humida que no es pot aguantar.

Derivat de basca tenim també l’adjectiu bascós, bascosa, que, entre altres accepcions, significa “desficiós, inquiet, ansiós”. N’hem trobat un exemple en l’ambaixada en valencià de 1987:

Moro:

“Aixina que sobra la xarla,

quirda al teu ‘jefe’ en seguia

que si te poses a xarrar

aquí se mos fa de dia.”

Cristià:

“Només has acomençat

i ja t’estàs posant bascós:

¡Si tens cara de moniato!

I hasta te vec tremolós

com si fores Honorato.”

 

D’altra banda, alguns informants petrerins m’han fet saber que bascós, -osa també es pot dir d’una persona que es posa pesada (“¡Que bascoseta està la xica: no para quieta!”) o en estos altres casos: “Quan un xiquet de bolquerets no es troba bé i es meneja molt es diu que està bascós, igual que un adult quan ha menjat molt i es troba massa ple”.