‘ROSES’

Segons el DNV, rosa, en la seua tercera accepció, és “gra de dacsa [panís] que s’obri en forma de flor quan es torra».

Per la seua banda, el DCVB recull la següent accepció de la paraula rosa, la qual qualifica d’exclusiva del valencià: “Gra de dacsa fregit i esclafat per l’acció de l’ardor (val.); cast. tostón de panizo.”

Quan érem xiquets, recorde que quasi tots els anys la Nit de Nadal ma iaia Matilde, després de la sopa, dels terrons i dels polvorons, deia: “¿Fem roses?”. I en feia posant una paella en la foraca que els meus avis tenien en sa casa i tirant-hi oli, grans de panís i sal (en la modalitat salada), o sucre, corfa de llimó i ametles (en la variant dolça): amb la calfor del foc els grans esclataven i d’esta manera es formaven les roses.

Precisament, un ritual molt curiós que un cosí meu m’ha fet recordar era que quan els grans de panís començaven a esclatar ens deien que havíem de cridar “Porra, porra, porra!”

D’altra banda, un altre informant de Petrer m’ha fet saber que del gra de panís torrat però no obert se’n diu tostó, una paraula que el DCVB recull com a típica del valencià (ja que la documenta a Xàtiva i Alcoi) i que el DNV definix així: “Gra de dacsa sec i fregit, però no esclatat.”

En català/valencià hi ha moltes maneres de nomenar les roses i, en molts casos, el nom ve d’una metàfora. Així, rosa no deixa de ser una metàfora, ja que el gra de dacsa quan esclata i s’obri té la forma d’una rosa (flor), tal com hem vist que recull la definició del DNV.

D’una manera semblant, el castellà palomitas també pareix una creació metafòrica, ja que segurament el color blanc de les roses s’ha associat a l’animal (paloma).

Per la nostra part, una recerca per internet ens ha permès reunir els següents sinònims de roses: crispetes (Catalunya), clotxes (la Vila Joiosa), rosetes de panís (Elx), rosetes (Alcoi), rosetes de blat de moro (Terrassa), borles (Ròtova (la Safor)), bufes (Vila-real, Llíria), mongetes (Dénia, Ulldecona), panís petat (la Fatarella), esclafites (Vilallonga del Camp, la Safor; i esclafitons els tostons), xofes (Callosa d’en Sarrià), catufes, gallets…

Quant a panís, en català/valencià trobem els següents sinònims: dacsa (valencià), blat de moro, moresc, froment d’Índia (alguerès), blat d’Indi…

Finalment, hem pogut documentar la nostra paraula en l’ambaixada en valencià de l’any 1999. Així, el cristià, parlant de la zona comercial de la Bassa del Moro, comenta això:

“Haurà que anar en tot terreno

pa poder entrar als minicines.

Aunque això dels minicines

ni m’agrada ni me mola,

però té gràcia quan veus

a tots mirant i menjant

un cartutxo ple de roses

i xuplant la coca-cola.”

‘REGOLAR’

El DNV recull regolar com una variant de redolar, verb que definix de la següent manera: “Caure cap avall per un pla inclinat, moure’s al llarg d’una superfície pegant voltes sobre si mateix. La pilota va caure redolant per l’escala.”

Per la seua banda, el DCVB recull també la forma regolar, que remet a la més general rodolar (“Caure per una superfície inclinada fent voltes sobre si mateix; castellà rodar, caer(se) rodando”).

Precisament, este mateix diccionari documenta la forma regolar com a exclusivament valenciana, ja que la situa a Alcoi, Pego, Benifallim i Altea.

Un exemple de la nostra paraula el trobem en l’ambaixada en valencià de 1980, quan el moro fa una crítica a la política municipal:

“I atra media important

és que no reguen els pins

que en el castell han plantat,

que ja ha vist tot el poble

com per culpa (de) la homitat

casi se’n baixa a la plaça

mig castell regolant.”

‘ESGOLAR(-SE)’

Este és un verb que convé no confondre amb l’anterior. Així, segons el DNV, esgolar(-se) és “deixar anar esvarant per un sòl llis”.

Per la seua banda, el DCVB recull la nostra paraula com a exclusiva del valencià i en dóna la següent definició: “Deixar anar rossegant per un sòl llis, llenegant [esvarant], cast. deslizar. a) reflexiu: llenegar [esvarar], deixar-se anar lliscant, cast. deslizarse.”

‘TROPOLL’

El DCVB recull la paraula tropoll com a exclusivament valenciana i la definix així: “Tropell, moviment frissós [apressat] i desordenat (val.); cast. alboroto.” Per la seua banda, el mateix diccionari definix així l’entrada tropell en la seua quarta accepció: “Moviment accelerat i sorollós; cast. tropel.”

Pertocant l’etimologia del mot, el DCVB diu que tropoll s’ha format a partir de tropell amb canvi de la vocal tònica per analogia amb soroll o trontoll, dos substantius que pertanyen al mateix camp semàntic de la nostra paraula.

A més, este recull lèxic dóna un exemple de tropoll de l’escriptor de Castalla Enric Valor (Rondalles, II, 44): “Amb gran tropoll van anar eixint de dins una munió de músics de petit tamany.”

D’altra banda, el DNV només recull la forma atropoll (de la qual tropoll seria una variant amb afèresi, és a dir, amb pèrdua de la a- inicial), que remet al més general tropell (amb el significat de “aglomeració de persones o de coses que es mouen desordenadament”).

Un exemple de la paraula que comentem el tenim en el text de l’ambaixada de la Xusma del període 1951-55. Així, en el començ de l’acte, després que el moro es dirigisca al castell:

“¡Ah del castell! ¡Ah del fort!

¿És que no me sentiu?

Pos no me feu desbatejar

que va a haver de sang un riu.

Toqueu tots els instruments

i feu força de ‘ruido’

a vore si eixa ‘jaramalla’

tenen o no tenen ‘oído’”,

 

el cristià contesta:

“¿Què és això tant de tropoll

i monserga?”