Un dels records més bonics de la meua infància són les estrenes (es estrenes, en petrerí autèntic) de Nadal de Petrer. Bàsicament –i com el lector ja sap—, les estrenes són una gratificació econòmica que els parents més pròxims (iaios, oncles i ties, padrins i cosins dels pares) donen als xiquets en l’època de Nadal. Recorde que, lògicament, el regal era rebut amb alegria pels caganius, encara que eren els pares els que realment administraven els diners, almenys fins que els fills arribávem a la preadolescència, moment en què ja ens veien prou majors perquè els gestionàrem nosaltres mateixos.

Gratificació monetària a banda (les estrenes sempre anaven bé per arredonir el preu d’aquell regal que anhelàvem: “Mira, astò ho comprarem amb les estrenes d’enguany!”, deien els pares), de les estrenes el que realment em cridava l’atenció i m’agradava de veres eren dos coses: el nom, per una banda, i el ritual que hi anava associat, per l’altra.

En tocant al primer aspecte, el lingüístic, la denominació es estrenes era per a mi tota una novetat, ja que, amb tal significat, esta paraula és totalment desconeguda en el català del meu poble de naiximent, Vilanova i la Geltrú (que era la varietat lingüística que jo llavors coneixia més bé), com també ho és la tradició o el costum que designa.

De fet, segons les meues informacions, el costum d’estrenar els familiars (i, amb ell, el nom de estrenes) pareix que només es conserva actualment –dins l’àmbit lingüístic del català/valencià— en el País Valencià i, com vorem més avant, també en algun altre lloc.

Anys després, però, em va sorprendre comprovar que alguns vocabularis de castellanismes que era menester evitar en català acudiren a la meua expressió (estrenes) com a equivalent genuí del castellanisme aguinaldo.

En tot cas, el DCVB (el Diccionari català-valencià-balear, l’imprescindible Alcover-Moll tantes voltes citat en esta secció) arreplega la següent definició en l’entrada estrena: ‘Gratificació, regal en moneda o en espècie que es fa a algú per celebrar el començ d’una cosa, la primera notícia, una festa anyal, etc.; allò que es dóna de més a més del preu contractat; cast. aguinaldo (el que es fa per Nadal o Cap d’any), albricias (el que es fa en ocasió de rebre la primera notícia d’una cosa), propina […]. S’usa sovint en plural.’

Per la seua banda, el DNV (el nostre Diccionari Normatiu Valencià) encara afina un poc més la definició de estrena: “[usat generalment en plural] Regal o present, especialment els diners que es donen el dia de Nadal. El dia de Nadal els iaios ens donen les estrenes.”

D’altra banda, els nostres dos diccionaris també reporten el verb estrenar amb estos significats respectius: ‘Donar estrenes’ (DCVB) i ‘Gratificar (a algú) amb algun do o alguna estrena. El padrí sempre m’estrena el dia de Nadal.’

Respecte a l’etimologia de estrena, l’Alcover-Moll diu que ve del llatí strēna, que ja tenia el mateix significat que en català/valencià. En canvi, la pàgina RodaMots (Internet) afig que strēna, en llatí, volia dir ‘presagi; regal festiu de bon auguri.’

Finalment, el Dictionnaire latin-français F.Gaffiot definix així el llatí strēna (la traducció és nostra): ‘1. Pronòstic, presagi, senyal. 2. Present que es fa un dia de festa perquè servisca de bon presagi, estrena.’

D’altra banda, com comentàvem fa un moment, també és interessant constatar que en l’Alguer (la ciutat catalanoparlant de Sardenya) del dia de Reis, en la varietat algueresa, en diuen Los Tres Reis o les Estrenes (pronunciat [lazastrénas]), i de fet encara hi és vigent el costum d’estrenar els xiquets, com jo mateix vaig tenir ocasió de dur a terme el dia de Reis de 2011, quan dos minyonets (‘xiquets’) algueresos em van abordar en la plaça Cívica de la seua ciutat demanant-me una estrena. Llavors vaig comprovar que les monedes que es regalen s’havien de clavar en l’escorfa de la taronja que portaven els xiquets, tal com es pot apreciar en una de les fotos que acompanyen este article (vegeu: Jaume Corbera Pou: Caracterització del lèxic alguerès, UIB, Palma, 2000, p. 214).

Es estrenes del iaio Conrado

Respecte al segon punt, les estrenes eren normalment donades als pares en les reunions amb parents, en les visites que fèiem a alguns familiars o en les trobades espontànies al carrer: en este últim cas, sobretot quan els xiquets havíem crescut i ja havíem deixat de ser-ho, l’encontre sempre començava amb l’exclamació de sorpresa del nostre interlocutor, sobretot si era dona: “Xica, que fadrins!”, volent dir: “Que majors que s’han fet estos xics!”; acte seguit el pare o la mare rebia les estrenes i la seqüència acabava amb la besada d’agraïment que els més menuts pegàvem als majors.

A propòsit d’això, molts informants de Petrer m’han fet saber que quan un xiquet, tot mudat i pentinat, anava a casa d’un familiar perquè l’estrenara era freqüent que diguera esta frase: “Diu ma mare que me mires i que m’estrenes!

De totes les estrenes, però, les que recorde de manera més entranyable són les del meu avi Conrado (Conrado Brotons Planelles, el pare de mon pare), bàsicament perquè el ritual era un poc més elaborat. El iaio Conrado era un llaurador de Petrer ja jubilat (que havia regentat el Gran Café) que en ocasions especials sempre anava vestit amb tratge i portava sombrero, un aspecte que a nosaltres, els seus néts, ens imposava cert respecte, encara que el seu tracte sempre va ser afable. Doncs bé, el dia de Nadal –quan dinàvem junts la família per part de mon pare—, el iaio Conrado ens citava a tots els cosins a una determinada hora abans de la dina en el menjador de sa casa (en la cantonada dels carrers Leopoldo Pardines i Antonio Torres, casa que havia albergat la Pensió Regina).

Llavors, es treia un paper de la butxaca on hi havia una llista manuscrita amb els noms de tots els cosins per estricte ordre d’edat (jo sempre era el tercer, després del meu germà Jorge i del meu cosí Jose, un mes major que jo, i darrere venien Fernando, Ignacio, Sergio, la meua germana Pubi, Lorena, Pablo, el meu germà Ximo i Óscar) i, al costat, la quantitat de diners assignada a cadascun (en pessetes, clar). Lògicament, els més majors sempre rebien més diners que els xiquetets, les estrenes dels quals moltes voltes eren quasi testimonials. Llavors, m’auelo procedia a la lectura pública dels noms i posterior repartiment de les estrenes (que guardava zelosament en una caixa de puros, d’eixes rígides), un per un, que a canvi li tornàvem la consabuda besada.

No és menester dir que, la majoria de voltes, aquelles estrenes servien per a pagar-nos l’entrada del cine (el desaparegut Regio, en el carrer Leopoldo Pardines, on hui està El Campus dels Estudiants, o el Cervantes, on assistíem a un programa doble de sessió contínua de pel·lícules aptes per a tots els públics, entre les quals abundaven les de l’oeste, les de romans, les d’arts marcials…), un lloc, a banda de la fira, on habitualment anàvem tots els cosins després de la dina de Nadal.

El cas és que durant la nostra estada en Petrer per les festes de Nadal la pregunta que tots ens feien a nosaltres, els xiquets, era: “¿Ja t’han donat es estrenes?” o «¿Ja t’han estrenat?». I un responia, orgullós, detallant la quantitat que ja havia acumulat. Siga com siga, malauradament va arribar un moment que els majors ens van deixar de donar es estrenes: m’imagine que eixe va ser el dia que vam començar a certificar que ja havíem deixat de ser xiquets.

L’article en el valencià de Petrer

Per completar la fitxa d’esta setmana, a propòsit de la denominació es estrenes comentarem les formes que l’article determinat pren en el valencià de Petrer. Així, mentre que en singular les formes són les normals en el català/valencià general, o siga, el i la (el castell, la dona), en plural, curiosament, només s’utilitza la forma es, que val tant per al masculí com per al femení (es hòmens, es xiquets, es carrers, es diners…; es dones, es xiques, es xiquetes, es roses, es dies…).

Això vol dir que, en el cas del masculí, s’ha produït este canvi:

els > e(l)s > es,

amb pèrdua de la l del mig, mentre que en el femení l’evolució ha sigut la següent:

les > (l)es > es,

amb pèrdua de la l- inicial, possiblement per fonètica sintàctica.

Així: els hòmens > es hòmens, els diners > es diners… i les dones > es dones, totes les dies > totes es dies…

Això no obstant, per al femení plural hi ha una única excepció, és a dir, un únic cas en què s’ha conservat la forma originària de l’article (les): el cas de les hores del dia.

Així, en el valencià de Petrer es diu són les dotze del migdia, les tres de la vesprada, les deu de la nit (en canvi, en el valencià de Monòver, el Fondó de les Neus, el Pinós i Biar es diu: es dotze del migdia, es tres, es deu de la nit…).

Precisament, esta forma es de l’article plural per al masculí i el femení és pròpia d’alguns pobles on es parla el valencià alacantí, concretament dels que estan situats al sud de la línia Biar-Bussot –llevat de Guardamar— i també en Xixona (Jordi Colomina: L’alacantí, Institut d’Estudis Juan Gil Albert, Alacant, 1985, p. 161).

En fi, benvolgut lector, et desitge que tingues un molt bon Nadal, i estrenes a muntó!