‘LLANDA’/‘LLANDÓS’

El DCVB recull unes quantes accepcions de la paraula llanda, de les quals volem destacar les següents: “1. Làmina de metall. 2. Llauna; fulla de ferro prima estanyada per cada cara (es diu en tot el País Valencià); cast. hojalata. 3. Rostidora, recipient de llauna, pla i de vores baixes, per a coure menjars al forn (Calasseit i tot el País Valencià); cast. tostadora. 6. fig. Cosa enutjosa per la seva excessiva llargària o monotonia (Val.); cast. lata, tabarra. La conferència ha sigut una llanda.”

En tocant a la segona accepció, recorde quan era xiquet i ma iaia Matilde, la Carrasca (que ara mateix va camí de complir 102 anys!), ens enviava a mi al meu germà major Jorge a portar “es llandes en es malenes” a ca Peret per a coure-les en el forn. Per cert, segons el diccionari Alcover-Moll, esta accepció de la paraula es dóna només en valencià i en Calasseit (Franja d’Aragó).

Això no obstant, el sentit de llanda que ens interessa especialment per a la nostra fitxa setmanal és el de la sisena accepció de la paraula, és a dir, el de ‘cosa enutjosa, molesta, pesada’, una accepció que és exclusiva dels parlars valencians.

Així, a partir d’este significat es desenvolupa la locució donar la llanda, que el DNV definix així: ‘molestar, destorbar’.

A més, del nom llanda s’ha derivat l’adjectiu llandós –osa, que aplicat especialment a persones vol dir ‘fastidiós, que dóna una llanda (val.); cast. latoso’ (DCVB) o ‘que dóna la llanda, que molesta. És un bon veí, però molt llandós. Quan està malalta, es posa molt llandosa’ (DNV).

Quant a este adjectiu, ¿qui no recorda de xiquet haver sigut bonegat amb una frase pareguda a esta: “¡Calla, que eres un llandós!”?

A continuació posarem alguns exemples de llanda (especialment de la locució donar la llanda) que hem trobat en els textos de les ambaixades de la Xusma i en valencià:

El primer és de l’any 1956, quan el moro (interpretat per Don Evaristo, el Rotllero) amenaça el sentinella que l’orquestra que l’acompanya no deixarà de tocar fins que el cristià es digne a escoltar-los:

“¡Ah de la covil!,

perquè covil és això

mentres ahí reine eixe,

però prompte acabarà

nyigat a totes estes reixes.

A’ voreu com ara senten

quan toque esta orquesta,

pues llanda és lo que donen

mentres dura esta festa.

Ànimo, Ample, en el bombo,

en el trombó Eliseo,

en la caixa Curro Caro

i en la batuta el Rotllero.”

D’altra banda, en l’últim fragment es diuen els noms reals dels músics, encara que esta part del parlament figura en el document original però no es va arribar a dir.

L’any següent es torna a dir el mateix parlament però amb alguna petita variant, com és que es mescla el valencià amb el castellà:

“¡Ah de la covil!,

perquè covil és això

mentres ahí reine eixe,

però prompte acabarà

nyigat a totes estes reixes.

A’ voreu com ara oyen

quan toque esta orquesta,

pues menua llanda és lo que donen

mientras dura la festa.

Feu ruido hasta que eixos

se assomen del mal de cap,

pues ja me estoy yo cansando

de que no li fagen a uno cas.”

En l’ambaixada de 1977 el sentinella recrimina al moro la seua insistència de parlar amb el cristià:

“¿Per què insistiu, infeliços,

i veniu donant la llanda?

¿Que no esteu desenganyats?

¿Que voleu altra batalla?

¿És que no t’has donat compte

que el que guanya és el que mana?”

De 1981 en tenim dos exemples, en paraules del moro (el primer recull el seu lament al comprovar la desaparició del Xorret de la Madrava):

“En la llanda que van donar

en l’assunt dels Palomarets,

una finca que no val un pito,

ara fugen el xorret,

damunt que tot està sec,

i aquí tot el món xito.”

 

“En el ‘cuartel’ me van dir,

un poquet abans d’eixir,

que Andrés, el de la pala,

davant de ca Pujol,

havia fet una trampa

pa fer caure als embaixaors

que vingueren donant la llanda.”

L’última mostra és de l’any 1991, en boca del cristià:

“¿Qui ve donant la llanda

i a no deixar-mos dormir?

Jo pa llanda ja en tinc prou

els divendres per la nit

en la que me donen els amotos

per la plaça San Crispín?”

‘PANDORGA’

Segons el DCVB, pandorga (pronunciat [pandórga]) és una paraula exclusivament valenciana sinònima de simbomba (cast. zambomba). De fet, el diccionari Alcover-Moll la documenta en Xàtiva, Llíria, Cocentaina, Alcoi, Pego, Calp, el Pinós i Crevillent.

En el seu llibre Valencià en perill d’extinció, l’alcoià Eugeni S. Reig ens dóna la següent definició de pandorga: “Instrument rústic musical que consisteix en una pell tensada, col·locada sobre la boca d’un recipient, amb una canya fixada en el centre que, en ser fregada amunt i avall amb la mà banyada o amb un drap banyat, produeix un so fort, ronc i monòton. Tradicionalment s’ha usat per a acompanyar les cançons de Nadal”, i també recull la dita següent: “Qui calla otorga i toca la pandorga.”

Quant a l’etimologia, Reig diu que pandorga ve del cast. pandorga, “que pròpiament designava una espècie de moixiganga o serenata, de murga descompassada, i anys després ja també els instruments que hi participaven: derivat de pandorgar, del llatí pandoricare, de pandorium, ‘bandúrria’.”

Finalment, Reig aporta una nadala típica d’Alcoi en què s’usa la nostra paraula:

“La pandorga és un perol,

el reclam un tros de llanda,

la pell és de conill

i lo que furga un tros de canya.

La pandorga està borratxa

i qui la toca també,

i els fadrins que van en ella

no valen un dihuité.”

Per la nostra part, hem trobat un exemple de pandorga en l’ambaixada en valencià de 1989, quan el moro es lamenta de la decadència en què veu la Casa del Fester:

“De veres que me fas pena,

me fas ganes de plorar;

ja no tireu indirectes

ni tampoc caries al cap.

Ja no discutiu per res

ni vos dieu pringue’i sorra,

i no se sent a Guitarra,

soles se sent la pandorga.”

En tot cas, creiem que aquí s’ha usat pandorga amb un doble sentit, jugant també amb un nom propi.

D’altra banda, en este petit fragment apareixen diverses paraules o locucions del parlar de Petrer que comentarem pròximament: de veres, dir-se pringue’i sorra i soles.

‘XIULIT’

El DCVB recull xiulit com a sinònim de xiulet o siulet (cast. silbido) característic del català occidental i del valencià.

Per la seua banda, Eugeni S. reig, en el llibre que hem citat més amunt, recull, les següents dos accepcions per al nostre mot: “1. So que produïx una persona en xiular. Pega-li un xiulit ben fort, a vore si aixina et sent! 2. Instrument que, en bufar, produïx un so semblant al xiulit d’una persona.”

A més, Reig ens informa de l’etimologia del verb xiular: “del català antic siular, del llatí sibilare, ‘xiular’”, i ens dóna un exemple de la variant xeulit en una cançó popular d’Alcoi que es canta per Nadal:

“Estes festes de Nadal

m’ha trobat un devantal

i en la butjaca un xeulit

p’a xiular tota la nit.

A la rum rum, a la rum rum,

figues i panses i apagueu la llum.

Finalment, l’escriptor alcoià ens dóna notícia d’una tradició alcoiana de Setmana Santa: “A Alcoi se celebra, el diumenge de Glòria de bon matí, la processó dels xiulitets, que és la processó de l’Encontre. Quan el Nostre Senyor i la Mare de Déu es troben, tots els assistents es posen a bufar uns xiulits que porten preparats per a aquest esdeveniment, que són uns botijonets plens d’aigua.”

Per la nostra part, hem trobat un exemple de xiulit en un parlament del moro de l’ambaixada en valencià de 1977, quan es queixa dels canvis de circulació que s’han fet en Petrer:

“I tant de pagar impostos

de l’alcantarillat i canalons,

pa que ara vinga el Xato

i al carrer Leopoldo Pardines

li canvie la circulació,

que assomes el morro i no saps

si vénen per la dreta o de gaidó.

I quan ja t’has decidit

i passes tot confiat,

en menos d’un xiulit

t’arreplega un camió

i te deixa esclafat».