Prosseguix des del tercer capítol…

Es va trobar esgotat. Sentia una son estranya. ¿Li la feia la fressa monòtona de les rodes, tan apagada pel cotó-en-pèl de la neu? S’adonà també que obrir els ulls li costava un bon esforç. L’atemoritzà un pensament: si s’adormia, es quedaria gelat! Llavors la mula podia esgarriar-se i fer-los caure en la mort freda i ignorada d’un abisme.

Va procurar dessonillar-se. Baixaria del carro; aniria a peu!

—No tinc més remei, no tinc més remei —repetia de baix en baix—. Ací fa més fred que no fora.

Ben enrotllat en la gruixuda manta de caminant, se’n féu millor feta la caputxa i es deslligà el cordell de davall la barba per tornar-se’l a lligar més ferm. Va temptar per allà dins per la fosca del carro i hi va trobar uns trossos de sac. Assegut en la banqueta, s’hi va folrar conscienciosament les cames, dels peus en amunt, lligant-los per damunt dels camals de pana dels pantalons.

Ja anava ben calçat! (I duia les minses espardenyes de pobre ben passades.) Caminaria, s’hi calfaria. I, unes poques passes endavant ell trobaria que sí que planejava la maleïda carretereua, aquell endimoniat camí que s’amagava davall la flassada tova de la neu i que no li donava la gana de planejar. I de seguida notaria que arribaven al capdamunt, al beneït capdamunt!, i que, a mà dreta, sí, a la dreta, n’estava cert, el mas del Port els obriria la porta.

—Un portal enllumenat com el de Betlem —va dir com entre somnis abans de decidir-se a baixar.

Què s’esdevenia ara? El carro envelat s’havia aturat bruscament, i Jesús saltà tot encondolit a la carretereta, i tot dos peus se li van estacar sencers fins el coll de la cama dins la neu. Quanta que n ‘hi havia ja!

El moviment el va reviscolar.

—Anem, muleta, anem! —va dir amb una certa paciència, tan inusitada en ell.

Però com que no havia desemparat la tralla, la va brandar lleugerament i la féu esclafir, una volta encara, damunt les anques de la bèstia.

El càstig, però, va ser sord i sense efecte.

—Arri, avant!

Les rodes del carro continuaven estacades, falcades. Ell mateix feia un bon esforç per desestacar els peus, cada passa que pegava. Avant! Calia seguir avant! Estirà de la regna amb violència.

Toca! Ara nevava més! I el que era pitjor: tornava a moure el ventet, que raïa, que el traspassava talment com si no portàs cap roba damunt. Les volves ja no queien mansament, sinó que corrien horitzontals i se li n’entraven per la boca, pels ulls, li tallaven l’alè, l’encegaven. L’animal s’esforçava a fer sortir el carro de l’estacador. Jesús, tan feble com es sentia, volgué ajudar i s’agafà debades a la roda. El pantaix de l’extrem els ofegava, home i bèstia, i el vehicle, feixuc de caixes i caixes de xocolat, no feia el més lleu moviment. Es devia haver ancorat en un toll de gel, com atrapat en un cep. Mentre que Jesús maldava, potser es posà mig pam de neu damunt de la que hi havia; allò es veu que era un punt on es formava ventisquer.

Aquella neu del dimoni! No parava de caure’n! Els colgaria! Ho colgaria tot!

Deixà el carro i va anar a poc a poc a la vora, al recés del vent, a la cuneta, i allà feia tarús i s’hi podia aixoplujar davall les branques espesses d’un pinatell. Es va torcar la cara —el rodalet destapat—, es fregà els ulls, es llevà un poc la neu que se li apegava per les celles, les pestanyes, el nas.

El vent venia a ratxes, amb intermitències, alenava de tard en tard com un monstre immens. I fou en una d’aquelles intermitències, en un dels silencis que s’esdevenien, que va sentir una veu llunyana que clamava dins les profunditats invisibles dels barrancs:

-Jesús, Jeeesúuus!

¿Com es podia sentir, de tan lluny, amb les seues orelles tapades per la manta lligada?

Una suor freda li va humedir el cos. Tenia por, por d’infant, una cosa que havia oblidat feia molt de temps.

Provà de destapar-se una mica l’orella. Però ja no sentí cap cosa: cap altra veu, cap altre crit misteriós. Un minut… dos, cinc potser. Res. Només el buf glacial que feia sonar de tard en tard la ramulla dels pins damunt la seua testa.

Jesús comprenia que no es trobava en el món de tots els homes. Allò no era el món aquell que havia deixat arrere unes hores de camí; ell vivia ara dins una forta tempesta, en un terreny que se li havia tornat fosc i desconegut. Aquella veu que havia sentit, que l’havia cridat… tal volta fos mentida, una mentida del vent i dels tornaveus de les muntanyes, un somni. ¿Qui l’havia de cridar, a ell, que era home que tenia pocs amics, que quasi sempre estava sol?

Jesús no havia travessat mai la muntanya en un oratge com aquell; ell sabia que es trobava alt, molt alt, però no tenia la mida d’aquella respectable altitud; ell sabia que feia fred, un fred cruel, però no tenia llums ni sabers per a conèixer que el d’aquella nit s’amidava en molts graus sota zero. Només pensava foscament que tal volta es podia morir dins aquella gelor irresistible, com havia sentit a dir de tempestes antigues i de caminants desconeguts. I si es moria, era una gran llàstima, perquè fóra vora el port de la seua salvació, prop de la casa, que ara potser obria ja la seua porta meravellosa…

Recolzat en el tarús, davall del pinatell que l’arredossava, va guaitar cap al carro. L’entreveia al davant seu, dèbilment enllumenat pel fanalet, i també veia la mula, com una ombra desdibuixada rere els rosaris de les volves… O creia veure’ls. De tota manera, se li apareixien en una positura estranya, estrafolària. I el cor li va fer grans batecs.

Ell estava bé allí; no li pegava la neu en les galtes; dins les butxaques no se li calfaven les mans enfredorides, però no se li gelaven del tot… Tanmateix, calia que anàs al carro a veure què era allò rar que hi notava.

Va fer una passa avant i va caure agenollat. Els membres se li enravenaven com en una sobtada paràlisi. Es va arrossegar lentament, amb molt d’esforç i amb una gran paciència. Li feia molt de mal tot el cos. Potser gelades tisoretes de pinassa se li havien clavat misteriosament a través de la roba. Tot podia ser en aquella nit lletja, fins les coses més destrellatades. «Jesús, tu tan valent… Jesús, tu tan forçut…», es deia sense paraules. Ara arribaria i pujaria en el carro, que potser sí que era més calent que la intempèrie i que encara tenia el fanal encès… un fanalet roig amb un ciri cremant, un ciri que s’acabava també com la seua força.

Quant de temps trigà a tavessar aquelles poques passes sobre la neu i el gel? Així, de genollons, hi va poder arribar, i va esbarrallar els ulls, que li pesaven arroves, i va mirar-ho tot bé. El carro havia tombat cap avant, i la mula, de genollons com ell, quieta, roscada, estava adormida damunt la catifa freda. No li calia, a ell, de fer-li res ja: l’animal no patia, estava quiet, dormint divinament amb la suor glaçada. Volgué cerciorar-se’n, però, i es va arrossegar fins a tocar el morro mig colgat. Ja no alenava… Millor; així no tindria el patiment del pantaix. No la veia bé, perquè el fanalet quasi no feia llum, una llum rogenca, de morts, i perquè hi havia massa volves i polsina de neu. Ah, aquesta pobra mula mal menjada!…

Ell es trobà bé sobtadament. Ja no el fiblaven aquelles agulles del fred. Pensava de pujar en el carro, si podia, a poc a poc; però per a què? Dalt tot fóra el mateix.

—Quina son! —va badallar tot musti i resignat, sense cap inflexió d’ira en la veu rogallosa, ell abans sempre tan vehement i iracund. I es va deixar caure suaument, amorosament, vora el cap de la seua mula, d’aquell ésser que havia sofert sense tornar-se, durant anys, totes les seues ires. I així es quedà, abraçat al coll encara tebi.

I s’adormia… ben adormit, sense cap angoixa ni dolor. Veges quin goig! Ja podia nevar, ja!

I sí que continuava la nevada, que els va colgar en poc temps, com si volgués abrigallar-los.

L’esperit de Jesús s’havia refugiat en un racó petitíssim i calent del seu cos, allà endins, en aquell laberint fosc on habita allò que som, allò misteriós que en ell era ja a la porta del que no som.

Però ara venien a destorbar-lo. Per què cantaven a la seua vora molts, molta gent, i no el deixaven gaudir d’aquella dolça son? Encenien llum en el Porta!! Venien a veure’!! Que bé! Ara sabrien que, malgrat la seua corpenta i el seu coratge, ell era molt petit i dormia. Quant de temps que no s’havia lliurat a manifestar-se com allò que era de veres, com un infant! És clar… ell era Jesús… i dormia plàcidament… i, a més, naixia en aquesta mateixa nit, com deia aquell d’allà avall. Veia una llum clara i una cara blanquinosa d’home vell i cansat de les maldats del món. Ell, Jesús, li tocava la barba, llarga i blanca com la d’un patriarca; i una dona jove i bella el mirava de molt prop, tota compassiva i maternal.

—Jesús, Jesús —li deien en veu baixa.

No va saber res més.

* * *

L’endemà, no; va ser l’endemà no l’altre: el segon dia de Nadal. Ell retornava, parlava a tots: a Jordi, a l’amo del mas del Port, a uns carreters de mitjana edat, colrats i vermells, que voltaven el llit.

-Com ha estat açò?

—Ens has donat molt de treball, Jesús —li deia Jordi—. Quan va començar a nevar, vaig dir a l’hostaler que ens calia anar per tu. Jo m’havia alçat de tant en tant del racó del foc i guaitava l’oratge per la finestra. I vam eixir a trobar-te.

—Però de tan lluny!

—Sí, i vam patir de deveres! Però érem cinc, i ens emparàvem els uns als altres. Que amunt que et vam trobar! Eres ja vora aquesta Casa del Port.

—Però… escolte -feia Jesús tot esbalaït. I la seua cara es transfigurà per un pensament esborronador—, Ací són tots? I el qui tenia la barba tan llarga i tan blanca?.. Jo estava enmig de la neu una bona estona… i el de la barba blanca em va socórrer primer que ningú. I la seua dona, tan jove, tan bonica, ¿com hi havia vingut també en aquella crua nit?

Es miraren els uns als altres, i entre ells va córrer una pregona esgarrifança de superstició.

—No hi havia cap dona… ni cap home de barba blanca!..

Com no fos que… —va retrucar Jordi tot esborronat de temor.

Es va fer un silenci.

—Jo, el que sé de cert —conclogué Jesús eixint-li una llàgrima viva— és que sí que he nascut la Nit de Nadal.

València, 1962.

Per Vicent Brotons (il·lustracions d’Helios Villaplana). Capítols anteriors: primer, segon i tercer capítol