L’Any Valor: Viatge de Nadal (III)

Prosseguix des del segon capítol…

Jesús, mentrestant, avançava coll amunt en la nit de mitja lluna, a peu vora el carro com tot carreter que es vanta de ser-ho de veritat; el fred pujava per moments de cara a l’alta nit i guanyant en altitud i allunyament de la càlida Marina; el carro saltava, amb la seua marxa persistent de caragol, una i una altra carena divisòria, i el record de l’acollidora Sella restava tancat amb pany i clau rere el misteri de les muntanyes. Ara, el bosc i el sotabosc s’havien espesseït, i els pins i la garriga baixaven amb la seua foscor vora mateix de les cunetes, mentre que el vent semblava créixer en les fulles dels pins, aspres i tallants com tisores i infinites com les arenes de la mar.

Amunt, amunt! A vegades planejava el camí en petites i amagades foies, on el vent brumia en xops invisibles de branques descarnades. Però tot seguit, amunt, amunt. Continuaven les ratxes dures i crues d’un vent que udolava com un llop dins el pinar; el cel s’havia tapat d’un cell espès i translúcid que deixava a males penes filtrar-se una claror llunar on es desdibuixaven ombres i turons. Les carenes de l’Aitana, abans tan fulgurants de blancor sota la lluna, van desaparèixer a poc a poc entre boires i nuvolades.

Jesús, que ho mirava de tant en tant des dels revolts propicis del camí, feia sempre el cor fort.

—Va! M’aporegue de no res! És una Nit de Nadal com una altra! I com ha de ser una Nit de Nadal en aquestes serres?

Però el vent el fiblava, el traspassava, i la seua remor en el bosc cobrava brams i udols de borrasca. La nit s’enfosquia a poc a poc; tanmateix, com que Jesús tenia ulls joves i penetrants, gradualment s’acostumava a la fosca creixent i seguia veient la carretereua com una claror confusa que s’esmunyia davall dels seus peus. La llum del ciri del fanalet semblava destacar més en la negror i enllumenava tètricament les roges anques de la mula.

A Jesús, el vent, quan li venia de cara, li impedia caminar a bon pas costa amunt; mantenia la mula en el bon camí a força de braó, tot i agafant-la de la ramalera vora la boca humida i pantaixant, i la mà se li humitejava primer i se li gelava després; el vent, a ratxes, temptava de traure el carro de les carrilades, i, vora seu, els precipicis obrien la seua bocassa invisible al costat mateix de les cunetes… I l’ànima de Jesús, tan dura i inconscient moltes vegades, s’anava tanmateix encollint, talment com els seus braços, la seua esquena i les seues cames sota els regolfs crus de la provençada. Ell duia la manta basta, rasposa, resguardant-li cap i muscles i lligada davall la barba~ però el fred li quallava l’alè en lleus filaments de gel davant la boca.

Mal era avançar i mal fóra aturar-se; les ferradures i els peus lliscaven penosament en els tolls gelats; si paraven, el fred els atuïa. Calia, doncs, seguir avant, pujar el llarguíssim port, aquella nit més llarg que mai, i ja descansarien el seu cos i el seu esperit en la gojosa davallada. Una volta dalt, rai! D’allí en avant, ja tot seria baixar i baixar fins a Alcoleja —un nom quc prenia en les seues oïdes càlides ressonàncies de terra de promissió—. A la matinada tocaria a la porta de l’hostal, i, dins —ja ho veia!— encara trobaria el caliu en la foraca; llavors es calfaria les mans abans de desenganxar la mula, i en acabant li llevaria els aparells suats i glaçats, en el pati, on no batia el vent, i passarien a l’estable, d’atmosfera carregada i calda; en el pessebre posaria recapte de bones garrofes, de bona palla d’ordi… I ell, al llit!… Ja li semblava palpar la girada neta, les flassades toves.

Pujar el llarguíssim port, aquella nit més llarga que mai.

Per aquest pensament, sentí brollar-li dins el cor un goig fort i jovenívol. També va tenir una altra alegria: adonar-se del silenci de la muntanya; sobtadament l’havia envoltat el silenci, llevat de la remor sorda de les rodes i el tènue dring dels cascavells.

Amb la mà dreta es va apartar la roba de l’orella, i escoltà: l’huracà sí que s’aturava; els seus brams perdien violència i es sentien cada vegada més lluny; els pins fantasmals ja no gesticulaven amenaçadors quan el fanalet els llambregava feblement. Sí, ara callava per complet! Ara es sentia com una fressa dolcíssima que baixava dels alts, com si hi cantassen suaument un esbart d’àngels i serafins.

Era, però, un silenci estrany i sinistre.

Jesús caminava i caminava. De sobte va dur-se la mà a la mig tapada galta, on notava que se li apegaven uns mosquits frígids que duia el ventet quasi impalpable i que el picaven com a petites brases, el cremaven amb un fred diminut i intens.

—Què és açò? —va dir-se en veu alta, furiós.

Però ell massa i tot ho sabia. Començava a nevar, nevava! I es trobava ja en la gran altitud, puix no devia ser gaire lluny la coronació del port, i ara ja no era cosa de tornar-se’n arrere.

Es va esborronar de cap a peus.

—Arri, arri! —cridà.

Amb el mànec de la tralla, va pegar despiadadament en les anques enfredorides de la mula; l’animal, llavors, féu una curta correguda costa amunt, i ell a la seua vora. Però el pantaix prompte els va vèncer, tots dos.

-Para!

Entrà dins el carro i en va traure la manta mulera, amb què tapà l’esquena i les anques de la bèstia. Les purnes de la neu es feien més espesses; aviat entapissaren el camí, i ell ho conegué per la remor de les rodes, que es feia més somorta, i per la de les seues passes, que es transformava en un cruiximent surenc.

La marxa, abans penosa per la costa, es tornava un treball esgotador: amo i mula estaven espeats de les hores de pujada, els assotava la neu, els peus i les ferradures relliscaven…

A Jesús, ara, no li plaïa el silenci de la muntanya; s’adonava que abans li feia una certa companyia la remor grossa del vent.

La nevada es féu copiosa. En l’alta nit, la seua blancor miraculosa, sota un cel clos però lleument translúcid, impedia una fosca total, i Jesús, amb els ulls acostumats, guaitava de totes bandes, entreveia les desigualtats dels pujols que voltaven el camí, la boca negra dels barrancs pregons, i, de tant en tant, en una lleu aclarida del celatge i la borrasca, albirava els pins grossos, dalt dels tarussos, endoblegant les ramulles sota el pes creixent de la neu que se’ls apegava.

Allò el va animar uns minuts: s’hi veia!

—Arri, arri!

Tanmateix, en la proximitat del port, la nuvolada s’espessia damunt els seus caps i augmentava la foscor una altra vegada.

—Ara ja no veig res, res! —es va dir una mica acovardit ¿Com podia ser, ell tan agosarat, de tanta espenta per a tot en la vida? ¿No pensava que s’estava fent ric, hora rere hora, dia rere dia, i que allò no era més que un entrebanc de tants entre ell i la fortuna?

Es va posar a riure, «Així, patint, és com es fan els diners», pensava, «i després ve el descans i la llibertat».

La manta enrotllada que duia, començava a pesar molt de la neu incrustada, Ell i la mula, tots blancs, semblaven ja dues figures d’apareguts en aquella hora propícia de la mitjanit Va pujar una altra volta en el carro, i, una vegada dins, subjectà la lona del darrere i, al davant, va deixar caure el morrió, i es va asseure i es trobava millor que no abans. Tornà a animar-se. Qui havia dit que caminant quan fa fred?..

Neu, neu, neu. Fora d’aquell petit recinte entendat, el temporal seguia desfermant-se, però sempre en un relatiu silenci. Jesús es deia que les nevades grosses solien presentar-se així.

No caminar, al final li féu sentir més la gelor, que allí, en la banqueta travessera, semblava gel pur que li clavava els fiblons per l’esquena i pel pit. El seu cervell s’ofuscava; vagament sentia recança per la seua obstinació a continuar el viatge; li dolia, en el fons obscur de l’ànima. Ara, però, no hi havia remei.

Pensava confusament en la foguerada de la llar vora la qual Jordi, a hores d’ara, devia estar ben calent i segur fent la vetlada nadalenca… Ell, el vell Jordi, era qui en tenia la culpa, de tot! No hagués contradit!… Jordi havia despertat el seu desbocat amor propi, i aquest amor el feia encarar-se, a ell, a Jesús, amb la crueltat perillosa d’aquella nit.

El ventijol tornava a moure, i aquell carro endiastrat era un garbell: tot ple de forats. El buf es colava per darrere, pels costats de la lona mal enganxada, entre la barana de l’escala i l’envelat, per davall del morrió, que ja no podia abaixar-se més. Jesús acotava el cap i mirava al davant, les regnes en la mà; volia foradar amb l’esguard el tapió atapeït de la nevada; intentava de conèixer un tarús, un cantal, una soca de pi d’aquell camí que havia fet tantes vegades amb millor oratge.., quelcom que li fos familiar i li fes saber on es trobava ja. Però no reconeixia res, ni quasi s’hi veia. Calculava que marxava per les darreres revoltes; d’allí a poc, el terreny planejaria, i aquell gaudiós planeig seria, per fi, el port. Li devia quedar, a tot posar, una mitja hora de patir; posem-ne una hora! No era res. I allà dalt, a mà dreta, ben prop del camí, hi havia la casa del port esperant-lo. Li obririen! S’hi quedaria; renunciaria a davallar fins a Alcoleja!

I allà dalt, ben prop del camí, hi havia la casa del port esperant-lo.

Vejam! Ara escampava un poc, la tempesta. Les volves es feien més clares, certament, per bé que encara nevava bastant.

—Però no pots refiar-te! —deia entre dents.

Pegà un parell d’estirades a les regnes.

—Avant, avant!

L’escometé un optimisme exagerat; es va posar a riure una altra vegada, tal volta sentint secretament la necessitat de poblar aquella solitud lletja de dins el carro amb la seua pròpia veu.

—Amunt, amunt! No tardarem a arribar.

Sí senyor: faria nit a Alcoleja. Sí, tal com havia dit aquell gallina de Jordi! No hi renunciava, no! I és que no es podia amb els vells ni amb homes que no tenen pit. Nit de Nadal! I què? Així es feien els diners: patint i treballant, i per això hi ha uns homes que manen per damunt dels altres.

…El conte finalitzarà demà…

per Vicent Brotons (il·lustracions d’Helios Villaplana)

 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *