‘EN PEIX/EN PEIXET’

En els textos de les antigues ambaixades de la Xusma (1950-1964) hem trobat tres exemples d’una expressió que s’usa per indicar que un està completament despullat, sense gens de roba. Es tracta de l’expressió en peix o en peixet (en diminutiu).

Curiosament, esta expressió no l’hem trobat ni el DNV ni en el DCVB. En canvi, sí que la comenta Eugeni S. Reig en l’article “Ni ‘en pilotes’ ni ‘en boles’, ‘en conill’” (El Punt, edició País Valencià, 26.10.2008). De fet, Reig recull només la variant en diminutiu (en peixet) i en dóna d’altres de sinònimes: en conill, conill, de pèl a pèl, en pèl, en pell, nu, nuet, nuetet, amb el vestit d’Adam, tal com Déu el va dur (o portar) al món…

Vegem ara els exemples de les ambaixades de la Xusma: en la dels anys 1950-51, el moro (interpretat per Evaristo Pla), diu referint-se al cristià:

 

“I si pensa de mi burlar-se

i vol seguir tontet

ja pot fugir i amagar-se

perquè jo el deixe en peixet.”

 

El mateix personatge torna a usar l’expressió en el text de 1952-55:

 

“Clar està: la justícia en comptagotes.

Com tens la paella del rabo

fas ‘mangas y capirotes’.

I después nincara diuen

que en el món tots són germans:

tu, ben vestit i en sabates;

jo, casi en peix i descalç.”

 

També hem trobat un altre exemple d’esta expressió en el sainet comicofester “Ara farà cinc anys”, escrit en 1981 per Hipólito Navarro, el tio Guitarra. En esta obreta es conta com Joan (interpretat per Manuel Amat Maestre), un petrolanco que fa cinc anys que viu a Madrid, torna a Petrer per festes de moros i cristians i, endut per l’eufòria, s’acaba excedint. La intervenció és del pare de Joan (personatge interpretat per José Mª Navarro Maestre), que li conta a la seua dona, Reme (Fini Planelles Amat), el que el seu fill va fer en un quartelillo:

“[…] Agarra-te bé. Pepe, el de la tia Jacinta, m’ha dit que el van portar [Joan] al quartelillo eixe dels viscaïns, no el que està a la entrà’ del carrer de ca Mílio i té unes ties en peix, no. A l’atre, que està enfront.”

‘GAVINYET’/GANYIVET’

De l’instrument de la vida quotidiana que utilitzem per a tallar el menjar, en català/valencià en diem ganivet (castellà cuchillo), que etimològicament ve del diminutiu del fràncic canif o ganif (amb la raïl knif (cf. anglès knife)).

Això no obstant, una variant molt freqüent d’este mot és gavinet, que s’ha produït per metàtesi (canvi de lloc d’un so dins la mateixa paraula), de la mateixa manera que a voltes se sent probe per pobre o cocreta per croqueta.

En els textos de les ambaixades de la Xusma hem documentat dos formes per a la nostra paraula: ganyivet i gavinyet. El més curiós del cas és que estes formes apareixen en un fragment que es repetix en les versions de l’ambaixada de 1950-51, 1956 i 1957. El fragment és el següent:

“Me riuré perquè burlar-me

me pareix massa poquet.

¿Tu veus este ganyivet?

Me sobra pa defensar-me” (moro).

En canvi, en les versions de 1956 i 1957 s’ha canviat ganyivet per gavinyet.

Les dos formes petrerines són interessants: ganyivet ve de ganivet, amb una palatalització de la n (que es converteix en ny): doncs bé, el més interessant és que, amb la metàtesi, esta palatalització també es desplaça: gavinyet.

‘ANAR COM A CAGALLÓ PER SÉQUIA’

Segons el DNV, la locució verbal anar com a cagalló per séquia significa ‘obrar sense voluntat pròpia, portat per les circumstàncies o per la voluntat d’un altre’. Este diccionari recull una altra expressió pareguda: anar amb el cagalló al cul, amb el significat de ‘anar apressat’.

Per la nostra part, hem trobat dos exemples d’esta expressió tan gràfica en els textos de les ambaixades en valencià.

En el de l’any 1995, en el començ de l’ambaixada el moro es queixa del reglament de les festes, que segons ell és massa estricte:

 

“Después, Pascual i Bandera,

que en això del reglament

anirem tots els festers

més ‘derechos que una vela’:

no tens temps de descansar

ni de fer-te una cervesa,

vas de guerrilla a entrà’

com a cagalló per séquia.”

Finalment, trobem un altre exemple en el text de 1997, també en la intervenció inicial del moro, que conta com ha arribat a Petrer:

“Per la costera Castalla

baixava rebolicat,

no sé si per la cassalla

o perquè este pobre burro

se m’havia desbocat.

Tirava fort del ramal

però no havia manera,

i ja a prop de l’Esquinal

anava damunt del burro

com a cagalló per séquia.”