Dissabte, 15 d’agost
Hui és dia festiu. 15 d’agost. Dia gran a Elx. Matine per a fer una eixida amb bici de muntanya. Durant la ruta —senzilla, tranquil•la, estiracames, fresqueta, bonica— pense en sant Pere (el capellà petrerí Fernando Brotons) presidint la processó del cos de la Maré de Déu sense vida a la ciutat de les palmeres. A la vesprada Fernando cantarà a la Festa: “Preneu vós, Joan, la palma preciosa / e portau-la davant lo cos glorificat / car així ho dix la Verge gloriosa / ans que als cels se n’hagués pujat.” Ho farà devotament i amb fe —com cal a la seua dignitat religiosa—, amb preciosa i educada veu i en el bell català que es parlava a les terres meridionals valencianes durant el segle XVI. El nostre valencià.
Abandonats estos pensaments ciclistes —ja veieu, la BTT no servix nomès per a fer esport— m’aplique a pujar una exigent costereta. Així, xino-xano, B i jo, els únics de la colla que hem eixit hui, arribem a la Pinada de Petrer. Esmorzaret, conversació, dòmino i cap a casa, a la dutxa.
Vesprada lectora. Escriu el monover Azorín al llibre “Valencia” a propòsit de Joaquim Sorolla: “Y precisamente, no el color, sino el aire es lo que ha pintado Sorolla y lo que sublima su pintura. El mar, las velas blancas, los árboles, la mesa alba, la floresta, la barca humilde, todo, en fin, lo tocado por el pincel de Sorolla cobra inefabable carácter etéreo.”
A poqueta nit fem cap a la Romaneta. Allí estan de festes. Celebren sant Roc, el popular patró del gos, al que R, de xicotet, salvà de l’estúpid foc iconoclasta de certs sectors energumènics anarquistes que durant la Guerra d’Espanya i la postguerra tanta falsa legitimitat donaren als altres energùmens, els colpistes del general Franco. Allí, a la coveta, sopem a la fresca. Som tres parelles —M, C; Pr, A; P i jo—, gaudim d’un extraordinari conillet en dos versions, amb allets i amb tomata, i d’altres menges absolutament apropiades per a l’ocasió. Bon vi, cervesa fresca, fruita, pastetes, café i copetes cotribuïren a l’agradable vetlada que es prolonga molt més enllà de la mitjanit. Agradable, sí, però no exempta del debat polític vehement. Com toca. Després, cap a casa i bona nit, en una nit que ens mostrà els 17º de temperatura, compte!
Diumenge, 16 d’agost
Malgrat anar a llit tard, m’alce prompte. Llig la premsa a internet i em prenc el matí amb placidesa. No fa molta calor. Em faig un bon tallat, converse amb P i em cabusse en la lectura de “La casa que vull”, del meu col•lega Enric Balaguer.
Dinar, migdiada i més lectura. Remate el llibre de Balaguer. Més de 170 pàgines de diari personal fet de multiples reflexions, tant interiors i personals —espirituals— com col•lectives i profundament compromeses. L’autor parla de la verema en un to força poètic. M’agrada: “La verema és vapor, dolcesa de most, pàmpols secs, viscositat apegalosa en les mans, el color marró ensangonat que ix en xafigar el raïm. El raïm és el final de l’estiu, és una estació de transició que porta, a la fi, castanyes torrades, confitura de codony, juntament amb el color del sol que ha perdut blancor i s’ha esgrogeït de forma sumptuosa.” Sóc un home poc agrícola, ho confesse. Només he participat alguna volta “fent ametles” o “fent olives” —veges tu, els petrolancs som com déus, “fem”, no “collim”, ho deia Enric Valor— i poc més. Potser per això el text del professor Balaguer em seduïx tant: quin coneixement més directe de la verema i de la transició agrícola cap a la tardor, que ben escrit… Llegiu, quan vos vinga de gust “La casa que vull”, el trobareu en Arola Editors, de Tarragona. Demaneu-lo a la vostra llibreria. Vos resultarà directe i entranyable.
Acabe el dia sentint a Catalunya Ràdio la trasmissió d’en Puyal de l’Atleti-Barça. Admire el dos equips. El primer fa futbol d’entrega i coratge, indiscutible. El segon, futbol total, admirable. Sóc un incondicional de l’educadíssima afició bilbaina, per això he celebrat no el resultat del partit, sinó l’aplaudiment elegant adreçat cap a Xavi quan ha sigut canviat. Els entenguts i entengudes de futbol han ovacionat un dels millors jugadors del món. Parle de “jugador de futbol” no de “glamurós venedor de camisetes”, queda clar? Bona nit.
