Si algú em demanara opinió sobre quin paratge rural de Petrer prioritzaria per a una intervenció integral de recuperació, no ho dubtaria: el conjunt de l’Administració de Catí. Catí, com és ben sabut, és una partida que compartim amb la germana vila de Castalla. La part de l’Administració és ben petrolanca. Entre els elements que hi destacaria estarien la casa, el conjunt d’arbres —pins, carrasques i castanyer d’Índies—, els abancalaments cap al barranc del Badallet, la sendeta que dreça a l’ermita, la mateixa ermita i, clar, el pou de neu. Tot demanda una intervenció ràpida, compromesa, radical, protectora, econòmicament potent… però crec que no serà així, les autoritats locals, provincials i autonòmiques estan més preocupades per muntar operacions propagandístiques amb bons rèdits electorals que no amb intervencions medioambientals imprescindibles per salvar el nostre patrimoni rural. Tant de bo m’equivocara, perquè humilment demanaria perdó.

Hui parlaré d’un d’eixos elements: el pou de neu que tan exquisidament va retratar Helios Villaplana. De nou delicadesa, detallisme, sensibilitat, amor al paisatge es confabulen en el plomí de l’artista per a expressar molt més sentiment visual que el que ens oferiria la foto rèflex i digital més perfecta.

Però no vos equivoqueu. El dibuix té molts anys. Ens mostra un pou de neu encara sencer. Ara és una autèntica ruïna. Cada vegada que hi passe a peu o amb la bicicleta —ara ja fa alguns mesos— el veig més i més destrossat i m’entristisc: de cúpula quedarà un 5% i de paret cilíndrica, un 20%, açò si este plujós hivern no ha acabat d’afonar-lo.

Siga com siga, jo continue creient en la necessitat de la plena de recuperació d’este extraordinari element arquitèctònic, encara que siga alçant-lo de nou, quasi de nova planta. Això sí, respectant la morfologia i la tècnica tradicional. Ningú no podrà argumentar que açò és impossible, ja que té un bon model en l’estampa de Villaplana.

Què interés té un pou de neu a estes alçades del segle XXI? Bàsicament històric i conscienciador en relació al respecte i la protecció del medi. Les comarques veïnes, més interiors i amb muntanyes tan altes o més que les nostres, tenen un rosari de pous de neu. El més conegut, la Cava Arquejada de la Mariola, a Agres. A prop de Catí en conec dos: el del Carrascalet i el de Cardenal, al valorià predi de Planisses. Els pous de neu van ser una industria artesana d’emmagatzematge de neu, que esdevenia gel, i que va permetre a moltes generacions conservar peix i carn, principalment. Durant l’hivern es plenaven el pous i durant tot l’any es transportaven els blocs de gel de manera nocturna cap als pobles, especialment els costaners. Era la necessària, dura i ingrata faena —fred, nocturnitat i mals jornals— dels “collidors de neu”, com els nomena l’escriptora Pepa Guardiola.

El pou de Catí és menut. Molts anys potser ni es plenara amb la neu caiguda en l’entorn. A vegades s’usava per a emmagatzemar la neu sobrant dels altres pous de l’entorn, però té una singularitat, és l’única cava de Petrer: un referent monumental d’indubtable valor patrimonial.

Insistic, cal recuperar-lo. Mentrestant ens conformarem amb la testimonial i fidel imatge d’Helios amb el Despenyador i el portell de Catí, al fons, i tractarem de pensar poc en la trista realitat de ruïna ignominiosa que presenta en l’actualitat.