“En altra ocasió parlaré dels meus betlems. Ara toca muntar els vostres, si no ho haveu fet ja. Au!”. Així acabava el segon lliurament d’esta sèrie de “timesnewroman” teclejades amb intenció de contar —contar-me—, explicar —explicar-me—, el Nadal. Hui toca ja dir-ne alguna dels meus betlems. Som a la setmana de Nadal. No fa molts anys el 26 també era festiu. Ara, a Petrer, ja no ho és. En altres localitats, sí. El fet d’enllaçar enguany Nadal amb cap de setmana li donarà més marxa, sens dubte. El betlem presideix la vida familiar tradicional d’aquells que, catòlics o no, han decidir convertir-lo en paisatge domèstic de la llar per estes dates.

El meu primer betlem recorde haver-lo muntar amb la col•laboració del pare i la tia Amanda. El col•locàrem a la cuina de la planta baixa de la casa familiar del carrer Sant Rafael. Jo deuria tenir quatre anys. Em compraren les sis figuretes del pessebre —Jesuset al bressol, la Mare de Déu, Sant Josep, la vaca, la mula i l’àngel— i algun que altre pastoret. Mon pare em va fer el portal, en forma de cova, amb una caixa de sabates folrada de paper d’estrassa convenientment arrugat i pintat; amb un llum interior i tot! Una vertadera meravella. Amb paper xarol blau marí férem el cel, on apegàrem estrelles, inclosa la d’Orient, fetes amb paper platejat. Les muntanyes també de paper arrugat. El terra, arena d’alguna obra. Pedretes vistosetes recollides de la rambla. Rametes de romer i altres plantes fent d’arbres i arbustos. Un riu del paper de plata tret de les pastilles de xocolate i…

El betlem va anar creixent en personatges i elements decoratius. Nomene els més cirdaners: la bugadera o llavadora i la robeta; el castell del rei Herodes; els tres Reis Mags; el pont per damunt del riu; el pescador i, clar, l’inevitable home cagant, és a dir, el caganer. Jo jugava amb el betlem, les figures canviaven de lloc. Els Reis, en bona lògica, avançaven cap al pessebre; els pastors no sempre estaven al mateix indret. Amb l’home cagant els moviments em causaren algun disgut per culpa de la meua irrefrenable irreverència: igual estava darrere d’un arbust que damunt del pessebre.

Estimulat pel dolç i inofensiu anticlericalisme del meu iaio jo sempre hi feia broma. El bonegons eren suaus i suportables, fins que un dia… vingué una visita formal i,  en encendre els llums per mostrar-li el betlem, trobaren el tio cagant amb una merda al seu cul que triplicava el seu tamany —un cagalló de broma, clar— i en la mateixa porta del pessebre. En este cas la irreverència ja no se’m va admetre, poca broma amb les visites respectables. M’havia passat un muntó de la ratlla. El meu estimat excrement de plàstic va desaparéixer, el procaç caganer també i jo vaig rebre un sonors bateculs  de les fortes i, en altres moments, habilidoses i tendres mans del papa. A l’any següent vaig tornar a recuperar el caganer que, des de llavors, va ocupar un lloc discret al betlem, com corresponia a tan privat i escatològic afer. Passà el temps i el betlem deixà d’estar al centre dels meus interessos nadalencs. A casa l’arrumbaren al traster. Les figuretes, no sé ben bé com, anaren desapareixent. Ja entrat jo en la vintena d’anys, vaig redescobrir  —oh, miracle!— la caixa que contenia el pessebre i les figuretes del naixement. A casa de mons pares no tenia espai on col•locar-lo, n’havia sigut desterrat definitivament, així que en un atac de nostàlgia li’l vaig oferir als meus futurs sogres que, des de llavors, l’han acollit a sa casa. Quan en estos dies passe per allí per qualsevol motiu el mire tendrament i recupere per un instant un bocinet de la meua infantesa nadalenca. Romàntic que és un!

Encara us n’explicare un altre, de betlem, però en pròxims lliuraments. Això sí, acabe oferint-vos una divertida nadala en homenatge a l’home cagant de les meues alegries i disgustos. Pitgeu sobre l’enllaç.