Esta enlairada valleta on fa mig segle o més es mantenia una humil agricultura que combinava hortet —gràcies a algun naixement de muntanya— i secà va ser coneguda “in situ” per mi no fa més de vint anys. Sempre m’havia admirat la caseta quasi penjada en el barranc que es veu pujant per la costera de la Foia Falsa. La vista recíproca cap a la caseta i des de la caseta —d’on s’albira un fantàstic paisatge que inclou la serra del Cavall, l’Avaiol, la Costa i Puça— supose que seria el motiu d’este topònim castellanitzat relativament modern: “Mirabuenos”. Denominació que algun propietari li atorgaria sorneguer, irònic o papanata, tant se val.
Des que vaig estar allí per primera vegada, he vist com la caseta ha anat deteriorant-se a poc a poc, ara ja és, pràcticament una ruïna. Diuen que pertany a la Diputació Provincial. No m’estranyaria, ja sabem l’enorme sensibilitat que tenen els polítics del nostre país per conservar el patrimoni rural. No sé perquè però va sempre en sentit inversament proporcional a l’interés desmesurat que posen per augmentar el seu personal. Deixe’m-ho aquí.
Hi vaig estar per primera volta a principis dels noranta. Vaig anar-hi amb bicicleta, quan començava la meua afició al mountain-bike. Després de pujar a Rabosa, ens tornàrem pel caminet que es troba al final de la costera, a l’esquerra, del parc de muntanya segons es baixa. L’arribada cap a la casa es fa per una senda molt pintoresca. Recorde que paràrem allí i el meu amic Vicent Navarro tornà a explicar la contalla que ja sabíem tots i que tant ens agradava sentir-li, la del tio Orland i el seu bon amic Fainco. Aquell dia ho va fer en l’escenari on passaren els fets tan, diguem-ne, humorísticament negres. Després continuàrem la marxa cap a Petrer deixant-nos caure per una “trialeríssima” costera, que hui no m’atrevisc ja a baixar muntat en la “cabra” o bicicleta.
Tornant a la contalla. Com sabran molts lectores i lectores, fa poc mes de dos anys va ser editada la versió escrita dins un petit i extraordinari llibret del que és autor el bon amic Leandre Iborra i il•lustrat amb enorme sensiblitat per l’artista petrerí Ignasi Amat. Poc temps després, el llibret es tornà a reeditar. El títol: “Contalles del laberint”. Hi apareixia Orland, amb el seu propi nom, i Fainco com Tastaolletes, per decisió de l’autor i per no ferir susceptiblitats. Busque-lo, compreu-lo i llegiu-lo. Vos agradaran les tres històries.Paraula.
No voldria acabar sense referir-me a l’exiquist dibuix d’Helios Villaplana. L’artista l’encerta quasi sempre, tot i que en este de Mirabuenos ha estat, per al meu gust, especialment sublim. Disculpeu-me l’exageració, però el detallisme en el tractament de plantes, arbres, bancals llaurats, caseta, serra del Cavall pelada… li conferix un aire quasi màgic, irreal. Quan mire el dibuix d’Helios tinc la mateixa impressió que en eixes ocasions que m’hi acoste, a peu o amb bicicleta, amb la sensibilitat a flor de pell. És un dels paratges de Petrer que més encaant tanca en la seua petitesa, i això el mestre ho transmet perfectament en l’estampa.