Som en el centenari del naixement del gran escriptor i mestre de llengua, Enric Valor i Vives. El dia vint-i-dos d’aquest mes, el 1911, venia al món a la ciutat veïna de Castalla, tan fortament lligada al orígens de Petrer. Aprofitant el període vacacional, i gràcies a la bona disposició i sensibilitat de la direcció de Petrealdia.com, publicaré unes quantes planes del que he denominat «Un dietari valorià», és a dir, un seguit de comentaris totalment i intencionadament lliures escrits a partir d’allò que em suggereixen  alguns fragments de l’obra valoriana: les novel•les, les narracions i contalles, les rondalles, la producció gramatical i lexicogràfica o els artícles que publicà al llarg de la seua vida. Tot el que nasqué de la ploma o el tecleteig de la mecanogràfica del mestre i acabà sent publicat serà susceptible de lliure comentari per la meua banda.

Comencem com comencen totes les històries: les fórmules d’inci de les rondalles, tan populars, tan ritualitzades, tan literàriament ben recopilades i recreades pel mestre castellut a les Rondalles Valencianes:

«Diu que… fa moltíssims anys, hi havia un majestuós castell en el cor de la serra de la Safra» (“El rei Astoret”, a Rondalles Valencianes, 4. Edic. del Bullent)

«Això va anar i era… un home que vivia a Castalla» (“Joan-Antoni i els torpalls”, a Rondalles Valencianes, 6. Edic. del Bullent)

«En aquella noble població del peu de la Mariola, fa més de cents anys vivia un bon home» (“L’albader de Cocentaina”, a Rondalles Valencianes, 5. Edic. del Bullent)

«Açò va passar en aquell temps antics que hi vivien dimonis ben abillats» (“El jugador de Petrer”, a Rondalles Valencianes, 6. Edic. del Bullent)

N’he agafat quatre rondalles, amb quatre distintes fórmules de començament, quasi a l’atzar, evitant només que coincideren, perquè el primer que s’ha de dir és que els inicis dels contes són repetitius en cada cultura i llengua —i sovint els comparteixen cultures distintes—, que no són infinits i que està bé que siga així per marcar a què estem jugant. No és suficient dir a algú —xiquet o gran— això de “et contaré un conté”, “t’explicaré una rondalla”, “Vols que te’n conte una?”…

Cal introduir-la amb les paraules màgiques. Les que ens transporten a temps incerts, remots, poc definits històricament; les que ens parlen de llocs irreals o de lloc ben reals, ben nostres, però meravellosament mitíficats per ser escenaris d’històries increïbles; les que, i ací ve el més important, ens fan còmplice de la narradora —i dels altres oients— per a acceptar la (il•)lògica màgica, misteriosa, irracional i emotiva dels esdeveniments i personatges. Només a les rondalles passen coses que no ens creuríem que podrien  passar…

Tot i això, explicava Pere Calders que ell s’inspirava per escriure històries fantàstiques en les notícies reals que llegia als diaris de les ciutats latinoamericanes on va viure l’exili de la Dictadura d’en Franco. Però, ja sabeu, aquell centre/sud americà va donar lloc al «realisme màgic» dels grans novel•listes de la narrativa castellana del segle XX. Clar que ben bé podríem dir “Açò que tot seguit us contaré, diu que va esdevinr-se a…” Macondo, els milers de “macondos” que omplin el continent d’enllà de l’Atlàntic on tot és veritat, on tot és mentida.