Feliç i venturós Any Nou! Comencem per l’obligada felicitació a tots i totes els lectors. El canvi d’any és una festa força pagana que es desenvolupa enmig del cicle nadalenc. Explicar les tradicions, moltes canviants,  del bot anual duria moltes pàgines i, si vos dic la veritat, de tradicions en tenen poc. Comun denominador: menjar, beure i fer festa. La resta: pràctiques que circulen d’un lloc a un altre, propiciades, moltes, pels models consumistes, i d’altres per microhistòries “tribals” difícilment explicables des de fora de les “tribus”. Vos n’explique una? Jo rep l’any nou, des de fa més de quinze anys, felicitant i ballant amb els meus amics i amigues al ritme del “Black is Black” de Los Bravos, veges tu. Per què? Això ja no ho explique. Imagineu-ho vosaltres.

Com que este paperet que redacte cada tres o quatre dies respon a un “programa” centrat en el cicle nadalenc i el cicle encara no s’ha acabat, aprofite les últimes hores del primer dia de l’any —Ninou, segons la tradició antiga connectada, alhora, amb pràctiques romanes i druides— per contar-vos un altre del meus “betlems”.

Es tracta d’un “betlem vivent”. D’adolescent vaig partcipar-hi en un en què feia de narrador —“Iban todos a empradronarse, cada uno a su ciudad, y José y María, que estaba encinta, fueron de Nazaret a Belén. Y aconteció pues…”— i a l’any següent jo mateix el vaig dirigir. Recorde que el representaren al col•legi Reis Catòlics i que la meua germaneta feia de Mare de Déu. Es titolava “Retablo de Navidad”.

Vint anys després d’aquella experiència em vaig trobar amb una altra prou més interessant, tenint en compte que jo era un home absolutament distanciat de qualsevol pràctica catòlica i que em situava entre eixe immens col•lectiu humà d’allò tan buñuelià del “soy ateo por la gracia de Dios”. Jo, però, em col•loque en un tebi agnosticisme per respecte al bons i bones creients i practicants cristians, i amics. Llavors exercia de professor de llengua a l’institut d’Azorín de Petrer, era en la primera meitat dels noranta del segle passat. Per un seguit de circumstàncies, un jove capellà d’una de les parròquies de Petrer que a més a més feia de professor de Religió —Catolicisme— a l’institut, em va dir que sabia que jo era capaç d’escriure una representació d’un “betlem vivent” perquè fóra representat pels jóvens de la parròquia, tot i que el rector molt delicadament em va fer saber que coneixia la meua, diguem-ne, condició agnòstica.

La cosa, francament, em va il•lusionar i, sense pensar-m’ho massa, li vaig dir que sí. Tots dos pactàrem dos coses: una, que el text estiguera per a mitjans de novembre, i dos, que tractara el “betlem” des d’un sentit profundament modern i actualitzat. El jove rector em va proporcionar documentació —un còmic— i algunes suggerències. Només passar Tots Sants, jo ja tenia el primer esborrany. El col•lega el va llegir i em va manifestar una preocupació “teològica”: li semblava un peliu irreverent, per no dir absolutament herètica, la manera en què tractava a la peça dramàtica l’embaraç i la virginitat de la Verge Maria. Ho vaig entendre i ho vaig suavitzar. D’eixa manera, el grup de jóvens catòlics, amb la direccció de l’entusiasta rector, es va posar a assajar el text. L’obra es va titular “Una historia de hoy mismo: retablo navideño”  i es va representar un dies abans de Nadal al Teatre Municipal Cervantes de Petrer. Èxit de públic i, pel aplaudiments i les felicitacions que rebérem del assistents, èxit de crítica popular.

El text, que vaig trobar no fa molt en una còpia de seguretat del meu PC anterior, contenia no diré originalitats, però sí atreviments que el feren una miqueta especial. Coserve com a bons records haver-ho passat de meravella escrivint-lo i comentant-lo amb el meu col•lega i actiu capellà i el fet d’haver rebut aquelles felicitacions per part de molts feligresos i feligreses: el diàleg i la simpatia entre el món creient i el no creient, amb el “betlem” per enmig, va ser possible.

¿Com era, com és, “Una historia de hoy mismo…”? Vos en faré uns bocinet perquè la imagineu. Sant Josep era un fuster sindicalista i la Verge Maria una activista social, ben compromesa en moltes ONGs. L’àngel de l’Anunciació es presentava a Maria de la següent manera  “Yo soy Gabi, el ángel, y me envía mi jefe, o sea Dios, para que te comunique que le caes muy bien y vas a tener un hijo: el hijo de Dios. ¿Te das «cuen»?  Jesús no va nàixer al pessebre d’un portal, sinó “sobre un colchón mugriento, sin luz eléctrica, al lado de un pequeño fuego hecho con cartones y muebles viejos”, en una casa vella i en ruïnes presa per uns “okupes”, on vivien punkys, immigrants lationamericans, africans i gitanos. Els “pastorets” d’aquell “betlem vivent” de finals del segle XX eren indigents, treballadors de la neteja, miners i llauradors en atur, depenents, jóvens alternatius, obrers de vila i fins a una executiva “pija”; els Reis d’Orient, uns savis intel•lectuals burgesos, i Herodes, un dictador ferotge, com n’han hagut i n’hi ha tants. Els personatges s’expressaven en un llenguatge absolutament actual, propi dels 90: “Pregúntale a ese tío. Tiene pinta de ser legal”, diu la Mare de Déu;  “»¡[Ha nacido] l’hijo el jefe, cazi na!», explica eufòric un Àngel Anunciador; “¡Ey, pringao!”, exclama el pastoret/depenent de comerç;  Melcior diu, “¡Qué estrella, tíos! Ni la Basinger… ¿serà un OVNI?”. El narrador acaba resumint la idea que segur, perspicaç lector o lectora, farà temps que has entés, “Mi historia es muy antigua, pero tan actual que perfectamente pudiera estar ocurriendo ahora mismo”.

Si vol llegir-la ara mateix i sencera només cal que entres al blog personal que com a Mountain Quilis fa ja algun any que tinc activat: http://cat.bloctum.com/vicent/ . Una altra perspectiva de la tradicional celebració nadalenca. I ara, a pensar amb els Reis Mags d’Orients.