Temps d’Advent, de vinguda. Ho explicàvem fa uns dies. Un temps litúrgic que es plena sociològicamen ti antropològicament de Nadal. “Cada cosa a son temps, com les figues a l’Advent”, diu la dita referint-se, segurament, a  les figues seques, perquè les figueres, que jo sàpia, per estes dates no estan per a festes fruiteres.

La gent decora cases i comerços; els carrers es plenen de lluminosos; els comerços, què hem de dir? Comencem a comprar i comprar i ho plenem tot de motius nadalers. Al llarg d’esta sèrie d’articles en parlarem d’alguns. Ara li toca al que més m’estime: el betlem, el naiximent  o el pesebre (o pessebre). Betlem per la ciutat on va nàixer Jesucrist; naiximent, en referència a la vinguda al món del messies —l’”ungit”, originàriament hebreu— dels cristians; pesebre, pel lloc que, segons la tradició ho va fer i va ser adorat.

El “conjunt de figuretes que representen el naixement de Jesucrist i la seva adoració pels pastors”, com definix el monumental DCVB d’Alcover, és una antiga tradició que es remonta, segons uns als temps de sant Francesc d’Asís, durant el segle XIII; d’altres ja hi veuen referències en les catacumbes del segle IV a l’església de Sant Sebastià de Roma; i d’altres, van més lluny en el temps, les catacumbes de Priscil•la, al segle II. La concepció actual, però, ve de l’Època Moderna. A les nostres terres entrà procedent d’Itàlia i Alemanya al segle XVII. Ja al XVIII tenim notables artistes creant betlems escultòrics: el murcià Salzillo, els catalans Vallmitjana i Amadeu, i el valencians Esteve Bonet i Ginés.

Siga com siga, nosaltres, a Nadal “muntem el betlem”, que com a dita vol dir una cosa així com “crear el caos, el desordre” o “el pollo”, que diríem ara. Els nostres betlem no són caòtic, ans al contraris.

La tradició marca un temps que va del 8 al 13 de desembre per a fer-ho: de la festa de la Immaculada Concepció a Santa Llúcia. De la nostra particular festa de la Immaculada ja en vaig parlar anteriorment. Fem’ho de Santa Llúcia: la santa fou una màrtir cristiana a cavall entre els segles III i IV que va ser torturada amb l’extracció dels ulls i va continuar veient fins que el seu botxins, desesperats en llur crueltat, li van tallar el cap. És per això la patrona dels invidents, dels curts de vista i dels metges i sanadors d’esta especialitat. És molt venerada a les nostres terres. Hi ha una dita científicament equívoca que diu així “A santa Llúcia un pas de puça” en referir-se a l’allargament del dia. L’afirmació s’arrossega d’abans del calendari gregorià, quan el solscitici d’hivern coincida amb el 13 de desembre. Ara, evidentment ja no és així. El dia continua acurtant fins huit o nou dies després. El que sí que podem continuar dient és això de “A Nadal un pas de gall”: indiscutible.

Però el dia de Santa Llúcia és significatiu en relació a Nadal perquè és quan s’obri la fira als volts de la catedral de Barcelona, on es venen tots els objectes decoratius imaginables per a estes dates i, és clar, les figuretes del betlem. És una autètica delícia visitar-la: un espai de màgia en un temps de màgia. Si aneu a Barcelona no deixeu de passar-vos-hi, val la pena.

I quan tornem de la fira, amb les figuretes i els elements decoratius, toca muntar el betlem: “Comprarem grapats de molsa, / i una enramada d’arboç,/ i una blanca molinera, /i una ovella i un pastor. / Ho posarem a migdia  / dins del nostre menjador,  / i abans de seure a la taula / ens ho mirarem tots dos”, canta el poeta Josep Maria Segarra al seu “Romanç de Santa Llúcia”.

Tot seguit cedisc la paraula a mossén  Alcover i transcric una part de l’article dedicat a la paraula “betlem” al Diccionari Català, Valencià, Balear: «una de les festes més simpàtiques del temps de Nadal […] A Catalunya se solen anomenar pessebres […] De Trarragona per avall, en el regne de València i a les Balears, es conserva ben viu el nom de betlem […] A més d’aquests elelements [l’infant Jesús, la Mare de Déu, Sant Josep, el bou i la mula; muntanyes, caminois, arbres, pous; pastors, ovelles, gallines…] que són comuns a totes les regions, cada comarca hi posa alguna cosa pròpia: les Balears no hi sol faltar la sínia i el molí de vent […] a Alcoi hi ha el tirisiti […] a Menorca va cobert d’una enramada de murta […] El dia de Cap d’Any [el Jesuset] el solen posar ajagut […] A Castelló de la Plana […] consisteix en la representació viva del naixement de Jesucrist». Afegim tambe un refrany mallorquí: «Es foc, es betlem i la mar, sempre tenen què mirar».

En altra ocasió parlaré dels meus betlems. Ara toca muntar els vostres, si no ho haveu fet ja. Au!