La pluja desferma la nostàlgia. Des de la finestra de Gabriel Payà veig passar els paraigües, cau la pluja, el dia és gris i el calendari religiós em du una onomàstica, Sant Rafael o Rafel —l’arcàngel que, junt a Gabriel i Miquel, és lloat per les tres religions monoteistes i que s’invoca especialment en defensa del nóvios, és sanador de malaties i ferides i garantia dels viatges exitosos—, nom relativament freqüent al nostre entorn. Jo mateix, sense pensar-ho massa, compte amb cosins, oncles, amics i molts coneguts —feminitzeu-ho també— que duen eixe nom. Felicitat a totes i tots ells, incloc tambe els Gabriel i els Miquel. Però Sant Rafael per a mi és sobretot un carrer, on vaig nàixer i em vaig criar, després d’un breu parèntesi per Elda que, per cert, no recorde. Sant Rafael és mons pares jóvens; la modesta casa pairal que fa cantonada —el 16—; la iaia Angelina; el carrer costerut de terra i ple de regalladors; la tia Amanda; la font en la cruïlla amb el carrer Agost; el iao Vicent; el colomer de la terrassa; el tete Lisardo; el portalet, la portilla i el portó de la casa; els amics Juan Alfonso i Luis; el canterer de l’entrada; els ocells de Luis “el Pajarillo”; sa mare Teodora; les escales empedrades devers l’arc del castell; Dolores la Pia; els Capotillos… i el dia de la festa de Sant Rafael, hui fa quaranta-huit, quaranta-set, quaranta-sis, quaranta-cinc… anys.

Al llarg del setembre la iaia Angelina arreplegava els donatius de les veïnes per a la festa. Anava de casa en casa o, millor encara, li’ls portaven a la nostra aprofitant els llegendaris cafés amb pastetes i galetes que totes les vesprades reunien al “quartet” múltiples visites femenines , de més de cinquant anys i de dol, la majoria.

Amb eixos diners, que la iaia guardava en una tassa, es finaçava la festa:  missa pel patró, dolçaina i tabalet, faves bollides, palomes i altres licors, coets i… la inoblidable traca de caramels que recorria tota la costera de Sant Rafael. Els xiquets ho passàvem molt bé amb la traca: la corríem i agafàvem els caramels. Jo, sincerament, no triumfava mai en aquella lúdica ocupació. Era menudet encara, una miquiua covard i li tenia por als trons. Sempre, però, hi havia amiguets solidaris que me’n donaven un, de caramel.

És un record meravellós. Després venia la Mare de Déu amb les Carasses  —prohibides dictatorialment aviat i  que només recorde boirosament—, amb tot no hi havia res de comparable a la festa tardoral del meu carrer de Sant Rafael. El pas de la tardor a l’hivern era altra cosa: la Immaculada Concepció amb la fira d’Elda, Nadal i Reis. Açò, però, és una altra història.

Em faig vell. Torne a la pàtria de la infantesa. Les altres cada volta m’interessen menys.