Fa una setmana, aprofitant un llarg viatge professional amb tren a la bella ciutat de Girona —encara envoltada per la neu i immersa en el fred— vaig tenir ocasió de llegir un llibre que esperava en la meu biblioteca per a una ocasió com esta: una plàcida lectura itinerant, i si era de ferrocarril, millor.

El llibre: El Mut de la Campana, de Josep Lozano, autor tan poc prolífic com d’indiscutible qualitat dins la nostra literatura. Crim de Germania, potser siga la seua obra més coneguda. Una de les millors novel·les històriques dels segle XX. Amb El Mut de la Campana, Lozano torna al gènere històric per a narrar-nos la convulsa vida de pecat del frare Predicador Bernat Crestalbo, qui dotat tant del do de la paraula com de la força arrabassadora del pecat de luxuria va viure intensament al bell mig del segle XVII valencià. Inoblidable lectura, tan actual en tantes coses.

Hui he llegit premsa, gènere ben allunyat de la ficció, certament, i m’he trobat amb un article d’opinió d’Ignacio Escolar (Público, 22 de març) que és un conjunt de cites textuals dels dignes representants del Déu catòlic en la Terra. Vegem eixes cites, la majoria de bisbes i arquebisbes:

“Hay adolescentes de 13 años que estan perfectamente de acuerdo [en mantener relaciones sexuales con un sacerdote] y, además deseándolo”, diu un. Altre afig: “Los abusos són en parte fruto de la revolución sexual”. Un tercer ens ofereix esta perla: “[el 1,5 o 5% —sic— de sacerdotes són pedófilos, pero en realidad són] homosexuales atraídos por adolescentes. No són pedófilos, sinó efebófilos”. Altre jerarca apòstolic i romà aporta: “La naturaleza humana és débil, frágil y tienta al pecado”.

Un cardenal llança balons fora i compara la regulació d’un dret femení, que també poden exercir les dones catòliques, amb la pedofília: “No es comparable lo que haya podido pasar en unos cuantos colegios con los millones de vidas destruidas por el aborto.” L’Arquebisbat de Madrid —una petita ciutat de províncies de l’”España Negra”, no?— va ser condemnat en juliol de 2007 per encobrir un capellà pederasta.

I finalment, l’infal·lible, el Papa de Roma: “El que este libre de pecado que tire la primera piedra”. I, com diu l’articulista, té raó: “¿Quien no abusado sexualmente de un menor alguna vez? ¿Quién no ha dirigido una organización que ha encubierto a pederastas en su seno durante siglos?»

Tornem a la novel·la. Fra Bernat, el religiós protagonista, confessa que des de menut va tenir especialment desenvolupada una de les tres potències de l’ànima —la memòria—, la qual el va dur a fer-se predicador, un mestre de la paraula manipuladora —sona a actual, veritat?—, en canvi, les altres dos potències a què es referix sant Tomàs d’Aquino les mantenia amb mínims: poc enteniment i poca voluntat. Si a això afegim joventut, atractiu físic, energia luxuriosa desbordada comparable a un Nacho Vidal qualsevol i dones “diabòliques” —la culpa sempre de qui incita al pecat, segons la Santa Mare Església, no ho oblideu mai—, ja tenim un pobre fornicador compulsiu. Això sí, un pecador amb dona adultera ben feta, res d’adolescents menors d’edat desitjoses o desitjosos de tenir sexe amb un rector, no.

Doncs bé este dominic, després de penitències, actes de contricció i no sé quantes mostres més d’arrepentiment en un clima apocalíptic de pesta, opta per una solució final:

“Amb un moviment de destra sec, ascendent, brusc, vaig cridar: Ut tabula rasa! I em tallí les vergonyes en redó: penjoll i bossa.”

És la solució de sant Mateu: “Si la teua mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la, etc, etc.” Ja veieu, la literatura de ficció t’ajuda a reflexionar sobre la brutal realitat. Ja, ja sé que no té res a veure el pobre i fictici frare Predicador del segle XVII —per cert, creat magistralment per Josep Lozano—, que pecava fornicant amb una senyora de bandera, amb estes males bèsties reals pedòfiles protegides per una estructura de poder que té la poca vergonya de dir açò de “El meu Regne no és d’este món”. No ni poc. Amén.