Divendres, 7 d’agost
 Passe les primeres hores del matí al gimnàs. Esmorzar sense originalitats: suc de taronja, torrada amb oli i tallat. Lectura. M’enfarine en “Vida y destino” amb el desig d’acabar-la. Finalitze les més de mil pàgines de la novel•la. Ha estat un plaer conviure literàriament amb este monument rus sobre la II Guerra Mundial —Stalingrad—, els camps de concentració, la vida en la reraguarda, la repressió staliniana i els quasi dos-cents personatges que circulen pel complex mosaic que és l’obra de Grossman. Pense que és una de les grans novel•les del segle XX. Una obra a l’altura dels clàssics russos dels dos segles anteriors. De fet, en alguns moments, m’ha evocat el to heroic i humà de “La madre”, de Màxim Gorki, que vaig llegir de ben jovenet i em va marcar literàriament i personal. És ben difícil citar-ne un breu fragment com a homenatge a este mural del patiment i la grandesa del ser humà. M’incline per açò:  “Que espantoso es morir joven. ¡Vivir, ganas de vivir! No existe en el mundo deseo más intenso que el de salvar una vida joven, una vida apenas vivida todavía.”

El matí el remate com molts tòpics divendres: passejant carret —i omplint-lo— per les superfícies comercials. Estes “esplanades del consum” ens permeten fer moltes coses, com, per exemple, adquirir allò que ens és imprescindible per a sobreviure, comprar allò altre absolutament estèril, admirar-nos per la varietat i quantitat de productes de consum (sempre em sorprén alguna troballa per al consum, bé pel producte en sí o bé per la forma en què és presentat. Seran coses de l’edat), saludar gent, deixar-nos aconsellar, o aconsellar, algun producte i evocar aquelles tendes antigues, dites d’ultramarins o “colmados”, on una senyora o un senyor t’atenien posats de davantal des de darrere d’un robust mostrador de marbre, granit o fusta i et venien de quasi tot . Sé que és una imatge molt passada, prehistòrica per alguns. De fet, jo de xicotet ja era client habitual d’un predecessor de les actuals superfícies comercials, el veterà Super de Petrer, al carrer Sancho Tello. Per sort, encara ens queden les botigues de barri o de carrer —verdureries, peixcateries, forns de pa, carnisseries, sabateries, tendes d’electrodomèstics…— que tant ens humanitzen i que tan bon paper ens fan.

P ha elaborat un nutritiu, econòmic i saborós plat del televisiu Arguiñano. Estava realment bo. Me n’he fet un mànec. Becadeta lleugera.

La vesprada l’he dedicada a la premsa. Llig Público en paper, la resta de periòdic —Información, El Mundo, Avui, El País, Vilaweb, Petrer al dia o ABC— el fullege, o hauríem de dir els “pantallege”?, a l’ordinador.

Al madrileny Público he llegit un inquietant informe sobre la temuda pandèmia de grip A:   Han mort només 1.154 afectats fins ara; l’estimació de l’abast de la pandèmia és enorme, 2.000 milions, és a dir, el 30% de la humanitat; la multinacional farmacèutica que fabrica l’antiviral preveu guanyar 700 milions d’euros. El tèrbol negoci de la vida, la salut i la mort. Però hi ha més, segons un correu electrònic que m’ha arribat —sempre en quedarà internet!— al món cada any moren dos milions de persones per la malària. No fem res per evitar-ho. Cada any també moren 2,5 milions de xiquets de diarrea, tampoc no fem res. En acolloniren amb la grip aviar i només han mort per la malaltia 250 persones! La grip comú mata mig milió de persones al món. Això sí, la multinacional farmacèutica Roche guanyà centenars de milions amb la comercialització del Tamiflú per a prevenir eixa “perillosa grip aviar” que tanta gent se’n va dur per davant. Ah, el Tamiflú no el regalaven, el venien a 50 $ la caixeta. Poca broma! Conclusió: Si la grip A es una pandèmia tan terrible per què l’OMS aliada a tots els governs poderosos del món no la declara un problema de salut pública mundial i obliga als laboratoris Roche i Relenza a passar la fórmula a tots els altres i se fabrica de forma genèrica perquè isca al mercat gratuïtament o a un preu simbòlic. Tan de bo no passe res, però si passa, ben bé podríem parlar de terrorisme farmacèutic amb el beneplàcit de les totpoderoses democràcies planetàries.

Després d’aquesta dosi de violència  institucional i capitalista, veig una pel•li de polis brutals —colps, tret, ferits, sang, mort, tortura…—, tot el que passa en la pel•li, però, em sembla un joc de xiquets en comparació amb les dades que vomita la realitat sobre les pandèmies al món. Una informació nauseabunda sobre la cara més lletja del sacrosant mercat capitalista i un mal film violent m’adrecen al llit. Serà una nit de malson.

Dissabte, 8 d’agost
 Dissabte de bicicleta. La penya ens trobem, com sempre a l’Esplanada. Noves incorporacions, salutacions, absències vacacionals. A quart de nou encetem el camí cap el Plano de Saix. No anem, però, directes. Abans passem per l’arenal de l’Almorxó, pugem cap a la carretereta de Caprala, ens desviem en direcció a Saix, fem el camí dels Castellans, passem per la finca de la Torre, peguem cap a Santa Eulàlia (la imaginada Alqueria Blanca) i d’allí, ja en còmoda planejada, cap al paratge del pins nanets, el Plano, on esmorzem en agradable tertúlia —arribem a parlar de les profecies de la fi del món— al costa d’una altra penya BTT força veterana i nombrosa, els Cantueso d’Elda. Tornem per Saix, el Vinalopó, travessem la via del tren i pel Poblet ens incorporem a un breu tram de l’autovia per acabar entrant pel Guirnei. Esplanada, de nou, i acomiadament.

De la ruta, a banda del bon exercici físic en immillorable companyia i l’agradable dia d’estiu que ens ha eixit, em quede amb dos detalls: el bonic paisatge que el dia mig ennuvolat ens oferia tant de la nostra serra tòtem, el Sit, com de les agrestes i inquietants penyes de Cabrera, entre Saix i Salines, i la tórtora ferida que PJ es troba a la finca de la Torre. PJ, com a bon caçador conservacionista amant dels animals —no hi ha cap contradicció—  la va transportar en la butxaca del mallot amb la intenció de curar-la —entén del tema— i donar-li la llibertat de nou, tot un repte. Ja ho vorem.

Després de l’obligada i reconfortant dutxa, P i jo tirem cap a la cova de la tia Paca, a la Romaneta, on tenim intenció de passar el cap de setmana. Dinaret suau, becadeta i lectura. He représ el llibre “Conversaciones con Woody Allen” , d’Eric Lax. En esta obra l’entrevistador manté un llarga conversació intermitent de més de trenta anys (de 1973 a 2006) amb Allen i, junts, repassen totes les claus per a entendre en profunditat el cine del magnífic creador de “Match Point”. Idees, guions, actors, rodatges, música… tot és analitzat buscant els perquès i els “per a quès” de l’extraordinari creador de Nova York. Sens dubte, no ho negue, és un llibre per Allenòfils declarats. Jo en forme part de la tribu, ho confesse.

Relaxant banyet en una vesprada que amenaça tempesta i, fent-se fosc, arriba per sorpresa un matrimoni amic de Petrer —M i CP— amb els que improvisem encantats un soparet que discorre, com sempre, en agrable conversació i remata, entre copes i riures, ben entrada la mitjanit. Al llarg de les més de quatre hores junts hem tingut temps per començar a planificar una escapadeta vacacional. Canviar d’aires, vaja. Bona nit. A descansar en la tranquil•litat de la cova.