Dimarts, 4 d’agost
Matine, com quasi sempre. Ràdio i lectura de premsa. Mes cas Gürtel. Que si alegria desbordada de Camps & Rajoy, que si perplexitat dels sociates (no s’enteren, estan massa burocratitzats i funcionaritzats), que si til•la* i inquisidors (A Rajoy no li vindria mal guardar-se algunes caixetes de la infusió tranquil•lizant, potser li facen falta en un futur. La cara d’espantat no se la lleva de damunt). Indignació moral, alegria immoral. És la societat, el “Levante Feliz”, altrament dit “Comunidad Valenciana”, que ens ha tocat viure. Qui anava a dir-nos que la desitjada democràcia de fa trenta anys anava a portar-nos esta “Veneçuela mediterrània” que és el queda del País Valencià? Ben prompte Berlusconi es quedarà a l’altura del betum dels nostres beatificats polítics. A fer la mà!
La lectura d’este matí ve al pèl de l’assumpte. Diu Balaguer en “La casa que vull”: “En la mentalitat d’un pepero, un home o una dona de cultura són, pràcticament, uns delinqüents.” En el cas de Font de Mora és obvi. En el cas de Camps, no ho sé —sap Camps què és la cultura?— i en el d’alguns amics i coneguts meus militants o pròxims al PP, afirme contundentment que no, però en els partits, ja se sap, la militància —nomenada castisssament pels dirigents “la puta base”— compta, comptem, poc.
Gestions familiars. Viatge a la Romana per deixar el cotxe del meu fill: una revisió rutinària. Sempre em plena de goig arribar a esta vall comarcal. Davalle la costera de Reig i entre en un món natural, agrícola, quasi idil•lic, una mena de Toscana domèstica. Vinyes, oliveres, penyes, pinades, muntanyes ferides per l’inevitable acció extractora de les canteres i un poblet ben ordenat, quasi “naif”. Em tem que els depredadors —espècie humana híbrida entre el polític requalificador i el promotor destructor— es carregaran estos encants insubstituïbles. Mentrestant, però, en gaudirem.
Torne a Petrer. Esmorzar. Dòmino terapèutic. Visita a la biblioteca: m’interesse per unes publicacions comarcals. MC m’atén, com sempre, amb gran professionalitat i amabilitat. Un dia d’estos encetaré el meu escorcoll investigador.
Una altra vegada cap a la Romana. Ara ens quedem al camp de Monòver —la Romaneta— on, des de la coveta estant, gaudirem d’una bella posta de sol i un suculent sopar, amb pastís inclòs: celebrem el natalici del nebot. Quin lloc més acollidorament rústec la cova de la tia Paca!
Mirem cap al cel. Observem les estrelles, les mateixes que la contaminació lumínica que la destartalada connurbació de Petrerelda no ens deixa veure. Tornem a casa. Bona nit!
*Inevitablement ens hem d’acostumar a les sorpreses internet. Els propose un joc: busquen al Google imatges “tila”, la mateixa que recomanava el “pillín” de Rajoy als seus adversaris polítics. Si l’inefable lider mascle del PP —la femellla o lideresa, ja sabem qui és— es referia amb el seu estil de galleg atrotinat a eixa “tila”, jo m’apunte a rebaixar el meu estat de nervis amb tant recomanable medecina natural. A ell, en canvi, no li l’aconsellaria mai. Què dirien els seus amics, els bisbes?
Dimecres, 5 d’agost
He aprofitat el matí per fer una breu sessió al gimnàs. Dos quilometes i mig a la cinta i vàries desenes d’abdominals i bíceps. Esforçar-se, suar, mantenir-se en forma. No sóc molt amic dels espais tancas per a fer activitat física. De més jove m’agradaven els camps de terra —futbol— o asfalt —handbol—, i ara ho passe molt bé als camins de muntanya i a les rambles amb les “xiruques” o les “rodes” de la BTT. Tot i això, tenir a mà un gimnàs amb unes instal•lacions dignes i bons preparadors, permet, a persones com jo, fer una miqueta d’exercici per compensar el sedentarisme de l’aula, el despatx o l’estudi.
Esmorzar. Partideta de dòmino. Lectures. Cada pàgina, cada paràgraf de “Vida i destino” em commou: “la nieve caía por doquier, no sólo sobre la Tierra, sino también sobre las estrellas; todo el universo estaba lleno de nieve. Todo desaparecia bajo la nieve: los cuerpos de los muertos, las armas, los trapos purulentos, los cascajo, el hierro retorcido.” Enric Balaguer m’ajuda a reflexionar des de la complicitat, el matís o la discrepància; la intel•ligència, però, sempre: “mai com ara ha hagut tans mitjans culturals a l’abast en català: premsa, llibres, pel•lícules, música, cinema i ràdio… Internet ha facilitat la vida de la tribu. De qualsevol tribu, això és una realitat palpable. Hi ha la presència en l’educació, poca o molta. Açò no lleva que al carrer, el català vaja en retrocés. Serà imparable?”
La lectura de la premsa cotribueix a la perplèxitat i l’escepticisme davant la democràcia espanyola que, com deia Groucho Marx, “eixint del no res ha arriba a la més absoluta miseria”. Adolf Beltrán cita a El País a Lichtenberg (s. XVIII): “Cuando los que mandan pierden la vergüenza, los que obedecen pierden el respeto.” Supose que Camps, Fabra i companyia hi pensaran en este aforisme. Potser pensen també que mentre que davant les urnes els seus votants no perguen l’instint servil, les coses els aniran bé. Mentre que hi haja exministres covards i manifassers, tot i que tinguen passat militar, i jutgíssims amiguíssims no passarà mai res. “Què anem a fer-li!”, que diuen els d’Agost.
Veig, en fer-se de nit, “Sweenet Todd”, la versió cinematogràfica de Tim Burton, amb el sempre inquietat Johnny Deeep —admirable en “Piratas del Caribe”. El musical m’agrada per l’ambientació, alguns actors, la crueldat i el sadisme barrejats amb l’humor negre burtonià de la venjança universal i els sortidors de sang, però, en canvi, acabe detestant la majoria de les cançons, especialment la música “de musical”. El gènere no el suporte. Em quede amb “Cantando bajo la lluvia”, “Jesucristo Superestar” i l’extraordinària apologia dels cabells llargs i la droga que és “Hair”.
Mitjanit. “El alma se serena”, que deia a l’hora de les bruixes la televisió del general Franco després de sonar l’”himno nacional español” acompanyant la imatge del dictador y una “roja y gualda con aguila imperial.” A fer nono.
Dijous, 6 d’agost
Matinada i cap a Catí amb bicicleta. Em menge una barreta i una pera a l’ermita i admire, de nou, el paisatge. Seguisc cap al portell —l’alt del Xorret de Catí, que diuen els de la Vuelta a España-2009— on em recupere de la pujada de 1.100 mts. Des de Petrer, en 14 Km, se salva un desnivell de 700 mts, uf! Cap a casa.
Futbol en diferit: veig al Barça fent un d’eixos bolos estiuenc nord-amercians. Guanya 4-0, amb dos gols preciosos de Messi i amb el concurs de grans futbolistes “canterans”. Sempre que veig este equip veig jugadors de futbol jugant a un futbol bellísssim. Quan veig al Madrid, ho sent, veig bitllets de blanc, “ties bones”, “glamour”, especulació econòmica, pretèrit caspós i un presidente que, m’han dit, no sap si al futbol es juga amb pilota redona o quadrada.
Becadeta. Lectura. Quan el sol de la vesprada afluixa ens n’anem cap a la Romaneta a prendre P i jo un bany en las basseta prefabricada. Tonificant i agradable: l’aigua, la placidesa i la tranquil•litat de l’entorn.
Tornem a casa. Soparet frugal: ensalada i meló. Pel•licula: “Into the Wild” (“Hacia tierras salvajes”), de Sean Penn. Un bell film basat en la història novel•lada real que du el mateix títol i que conta l’aventura d’un jove estudiant brillant, fills d’una famíla acomodada, que es desprén de tot i busca en el contacte amb ésser humans autèntics i, sobretot, la naturalesa salvatge, la plenitud de la llibertat espiritual. Paisatges corprenedors, bones interpetacions, excel•lent direcció de Penn, potent banda sonora i una història tan dura com poèticament bella. Una bona manera de despedir el dia.