No és un dia més, això és una excusa. Saps que els crits esgarrats són insonors en esta habitació però no al teu cap. No pots fer-los callar i mirar a altre costat, això els dóna més volum. Són incessants… en qualsevol lloc del món, mares, filles, germanes i esposes, estan agafant número per al seu torn, per a ser maltractades. No parlem només de violència física que, per desgràcia, només és coneguda la punta de l’enorme iceberg; parlem d’eixes dones menyspreades per això, per haver nascut dona. Ablació, discriminació salarial, violacions, maltractament psicològic i físic, assetjament, discriminacions socials, laborals, etc. Seria repetir-nos massa si diguem que en este instant, dones de tot el món estan sent maltractades, soterrant –baix el fem de creure’s algú superior o inferior– la dignitat de ser allò que somien ser, perquè SÓN i PODEN.

Denunciar és ben fàcil, però… On estan les solucions? Sí, destinem molts recursos econòmics, lleis i esforços personals a programes en els col·legis, instituts i campanyes, però ací a Espanya, ja en van 13 assassinades en el nouvingut 2011. Com dèiem, això només és la punteta de l’iceberg. Des del BLOC JOVE Petrer plantegem una reflexió, no sols a nivell personal de la lectora o lector, sinó també als grans polítics que ens representen: pensem que és correcte intentar-ho d’esta manera que defenseu, amb diners i lleis, però una vegada coneixem el resultat, i desgraciadament es repeteix any rere any, caldria plantejar-nos noves vies d’acció? La reinserció de l’assetjador cal fer-la real, innovant en programes i donant la batuta a les psicòlogues i psicòlegs que són els que saben; així com donar la llibertat suficient de poder actuar davant un cas d’alarma, i no haver d’esperar veure a una dona dins el fèretre, a més de donar-les més protecció, com escortes. Però cal ensenyar el camí del respecte i la igualtat des del bressol, durant tot el procés educatiu, on ens formem les persones. Per a això, cal ensenyar mestres, professorat, cuidadors i personal educatiu, recursos i programes transversals per a fer una igualtat real i present al dia a dia, ensenyant a conviure i a no discriminar pel sexe: correcte, invertir esforços i innovacions en els plans educatius, i tornar a donar la direcció als psicòlegs, que són els preparats, i no els ministres com ens fan creure contínuament. A més, hauríem de tindre en compte que la televisió, sense entrar en valoracions personals, educa i, sobretot, educa a les noves generacions. Patim una televisió on la violència, la falta de respecte i de civisme, la intolerància i el sexisme estan a l’ordre del dia, a l’abast dels menors que, de vegades, passen hores i hores front la pantalla, sense cap control. Les dones jugaran a “cuinetes”, a planxar i a ser mares; els homes, al futbol, a conquerir el món, i a la consola… ah, espereu, que ara ja hi ha jocs de consola especialitzats per a xiquetes.

Sí, no podem demanar igualtat i respecte si no ensenyem les noves generacions que totes i tots, tots i totes, podem jugar a futbol, cuinar, conquerir el món, planxar i jugar a les cartes, independentment d’haver nascut dona o home. Hem de creure en el canvi de rumb, perquè és possible. El 8 de març no és un dia només per recordar, és un dia per a dir PROU, per a demanar reflexió i canvi real en la direcció d’actuació. Perquè podria ser la teua mare, germana, dona o filla… creu en el canvi, per la dignitat de SER i PODER.