Així, amb aquest aspecte tan pretenciós com “destartalat” es veia el Teatre Cervantes a principis dels seixanta (i molt abans). Així el vaig conéixer jo de menudet. Així el dibuixà admirablement Helios Villaplana: esquemàtic, senzill, precís. Hauran també fotografies, d’acord, però res comparable a la màgia intemporal de l’inspirat plomí de l’artista petrolanc. Per baix semblen els portons d’una quadra, per dalt, amb la ceràmica decorativa, té eixe toc suaument pretenciós i encantador de l’arquitectura popular. La balconada del costat sostinguda per tres columnes de ferro i les taquilles al costat del tercer portó de la dreta acaben d’arredonir el seu encant pobleta. Ai, el “Cinema Paradiso” de tantes generacions!
Jo anava al Cervantes amb els meus pares, després sol. Sempre a les sessions dobles per a “Todos los públicos”. Les pel•lícules per a major de 16 o 18 anys —passada la feroç censura franquista— es feien al girar la el cantó, al Cine Avenida.
A mitjans dels seixanta el Cervantes va ser reformat. Es va unir al “club de la lletjor” d’aquell temps. Ens feiem moderns, els petrolancos. Fou llavors quan el cine vell, l’Avenida, es transforma en el dels xiquets i el “nou” Cervantes, en el dels adults. Encara no s’ha escrit una història del cines de Petrer, i a gosades que fa falta. Una història a mig camí entre la sociologia de l’oci, la cinefília i el sentimentalisme. Tindria èxit, sens dubte. Petrer, poble mitjà en habitants però aldeà per a moltes coses, per la influència de la “cosmopolita” Elda —…París i Londres— va veure com perdia fins a huit sales cinematogràfiques entre els inicis dels setanta i els primer huitanta del segle passat. Ara, en el segle XXI, n’hem recuperat en un bufit dihuit. Són altra cosa, tenen a vore en l’”American Way of Life”. Tot això de les grans superficies consumistes. No fan ciutat, més bé la desfan, però…
Mentre que algú es va animant a escriure eixe història del cinema a Petrer, com va fer a les acaballes del segle passat a Alcoi el meu bon amic Josep Lluís Peiró, jo, a colps de “flashos” sentimentals, n’esbossaré quatre ratlles de la meua particular. Primer hi anava amb els pares: comèdies, oest i drames, que agradaven a la mama. Després, els diumenges, amb els amics: seguien el indis i americans, l’humor —Jerry Lewis, els Germans Marx, Cantiflas…—, algun Fumanchú (que supose que també veuria Font de mora, el Conseller, per això l’obsessió amb el “xino mandarín”), l’inevitable “Marcelino pan y vino”, les de “romanos” —Maciste i companyia—, la sèrie mexicana de “Santo, el Enmascarado de Plata”, que tants elements va aportar a la meua afició per la “lucha libre” que feien en enyorades vetlades estiuenques a la plaça de bous d’Elda, i on mon pare em duia amb la moto: què políticament incorrecte, què educativament poètic! Allí vaig tenir el privilegi de vore —de veritat!— a l’Enmascarado de Plata, ostres!
Però per damunt de totes les pel•lícules sempre hi havia una que no em cansava de vore mai —encara la veig de tant en tant—, “Robin de los Bosques”, amb el fatxenda més simpàtic i audaç de tots, Errol Flyn, i la dolça Olivia de Haviland. Deliciosa… I més i més. Però em pararé aquí, no siga que acabe escrivint una història sentimental del meu cine a Petrer. Amb quatre traços, a la manera del plomi d’Helios, n’hi ha prou.