L’Almadrava dibuixada, perfilada admirablement, per Helios Villaplana a les acaballes del segle passat. En primer pla els arbres, seguits de la casa i els bancals i les faldes o contraforts de la Cilla del Sit —el racó de Benissa— i els puntals del Ginebre.
Els petrolancs i petrolanques no tenim com a habitual esta perspectiva de l’Almadrava. Helios la va prendre, si fa no fa, des del Perrió. Els pobletans sempre hem descobert el paratge arribant per la costera que ascendeix des de la rambla de Puça i passa pel Ginebre i el Derramador. El camí faldeja pels puntals, a l’esquerra el barranca, i, després d’una revolta, s’ens oferix la visió de la valleta.
Em dol dir-ho, pero ho he dir, l’arribada a este bell paratge petrerí és més lletja des de fa trenta o trenta-cinc anys. Més d’una generació s’ha perdut el faralló “de secà” que com un prodigi s’alçava sobre la rambla vertical, fàl•lic. Igual que s’han perdut l’encantador “xorret” de l’Alamadrava al que s’accedia per una sendeta a l’esquerra. L’insensiblitat humana —la tradicional burrera de cert paisanatge d’este fràgil país— va destruir impunement el paisatge. Només ens queda el lament.
Siguem, però, positius: l’”Al Madrava” —la “teulera”, en àrab, probablement; res a veure l’art peixquer, perquè aquí de pesca, alguna cullereta, granota, gripau o colobra d’aigua i prou— té casetes de camp i coves, es travessada per una rambleta, on en la meua infància m’he banyat als tolls, imagineu l’aigua que portava. En altres temps, remots, només arribar-hi trobàvem el “xiringuito” de Luis el del Ginebre, on podíem esmorzar, prendre una cervesa fresqueta —jo, per l’edat, un refresquet— i banyar-nos en un bassonet que hi havia a la vora. Les restes d’esta basseta les he vistes de gran. Vos puc assegurar que de xiquet jo la percebia infinitament més gran. La basseta no a encollit, els meus ulls són uns altres.
De tots els records que conserve del paratge, el més profundament arrelat és el dels estius a la cova d’Antuan —Antonie—, amic dels pares que ens acollia per passar la curta setmana vacacional de Sant Jaume i Santa Anna, al juliol. Eren dies de “cuadrella”, que en diem per aquí. A la cova els hòmens dormien en una habitació, les dones i els xiquets i xiquetes en altra. Hi havia cançons, visites a altres coves i casetes, bons dinars —l’arròs amb conill i caragols, veient prèviament com s’escorxaven els conills que el dia anterior estaven ben vius i actius—. Eren dies de farra, “mañanitas”, “rancheras”. Era una altre temps. Tots els que allí ens reuníem, llevat dels més menuts, havien passat guerra, postguerra; presó, repressió; penúries, fam. Començàvem a eixir de la misèria física, que no la moral i espiritual a què encara ens sometia la Dictadura, però sabíem que ens esperava una altra vida més optimista i ho celebràvem en aquelles vacances mínimes que amistosament i tendrament ens oferien Antuan i Dolores la Soldaeta, la seua dona que tan gratament recorde, en aquella humil cova de l’Almadrava, al peu dels puntals del Ginebre.