Helios Villaplana en mostra amb l’habilitat del seu plomí esta perspectiva oest-est del carrer de Sant Antoni. Ell l’observà des dels cantó amb Castelar i va plasmar sobre el paper eixa mirada cap a la Foia, al fons.

Durant la meua infància el carrer de Sant Antoni estava ple de vida. Ja he explicat en altra “literestampa” que durant tres anys va ser punt de pas sovintejat per mi cap a l’acadèmia de don Evaristo, però no momés això. Este carrer, que recorríem tothora en els nostres jocs, comptava amb un forn de pa, el de Petronila, la drogueria d’Acatángelo, la casa dels iaios del meu amic Paco, on venien productes del camp (vi, oli, fruita…), la casa del Cervelló, pastor que elaborava i venia un exquisit formatge fresc i, fins i tot, al final del carrer, tocant la Foia, hi havia una font, de la que s’abastien d’aigua les cases del voltant.

Allò, però, que donava personalitat i convertia en el més important del poble este carrer lleugerament costerut era la festa de Sant Antoni de Pàdua, que és qui dóna nom a la via. El sant es troba en una capelleta de veïns que enfronta al carrer agost (el sant, que no es veu, a la dreta i el carrer Agost a l’esquerra). La importància, lògicament, la tenia només unes hores, les que durava el foc i la festa que es feia en honor del patró la nit de la vespra, és a dir, el 13 de juny. Unes hores abans els carrers i descampats del poble, a poqueta nit, havien acollit petites fogueres fetes pels xiquets amb la llenya que havíem arreplegat anant de casa en casa i demanant objectes de fusta vells que tingueren per a cremar. Tocàvem a la porta i quan eixia la senyora de la casa déiem allò de “Una llimosneta per a sant Antoni, oli, oli”. I, indefectiblament, ens donaven alguna cosa: una pota d’una cadira, unes caixes de fusta, un tros de finestra o un costalet de llenya. Així feiem el nostre humil foc en honor del sant.

Arribada la nit, la cosa canviava, ja no es tractava de fer desenes de fogueres per tot el poble, sinó d’acudir a la del carrer de Sant Antoni. Ja nit fosca s’encenia una gran foguera, així m’ho pareixia a mi, no ja amb les donacions raquítiques i sempre d’agrair, de les cases, sinó amb carros de llenya que algú pagava de la seua butxaca en senyal de promesa. Passades les primeres i potents flamerades, els mes atrevit botaven el foc i els més famolencs torraven xulles, cansalada, llonganisses, botifarres, cabeces d’all i el que calguera aprofitant les brases. Era una festa popular total.

La pregunta en la perspectiva del temps és què fem els petrolancs i petrolanques dedicant uns focs solsticials d’estiu a Sant Antoni  de Pàdua i no a Sant Joan, com fa deu dies després quasi tothom? I altra més, no ens hauríem equivocat d’Antoni, atés que al Sant Antoni Abat —o del porquet— també se li dediqueN molts focs del solstici d’hivern, al 16 de gener, arreu del País Valencià?

No, no és un error. Es tracta d’una tradició molt valenciana, com constata el mestre Joan Amades en el seu monumental Costumari Català. Això sí, hui caiguda en desús. A Petrer la conservem adaptant-la als temps que corren gràcies a l’esforç de l’Ajuntament i la colla de dolçainers i tabaleters del Terròs. El foc, però, ja no es fa al carrer de Sant Antoni i crec que tampoc ningú regalarà un carro de llenya per a cremar en compliment d’alguna promesa feta al sant. Per cert, el de Pàdua va ser un sant especialitzat en la protecció dels xiquets de braç, els assumptes de desamor i el obrers i mestres de vila. Supose que els que tingueren interés en eixos àmbits serien els que pagarien les promeses.