La meua arribada natural al carrer del Cristo —Santíssim Crist— sempre la feia pels carrers Agost, Sant Antoni  i Independència —hui Alfarers i més antigament Cantarers. El nom d’Independència en realitat evoca la Guerra del Francés, de principis del XIX. Els d’ací sempre hem estat ficat en guerres d’altres, la de Successió —Borbons gavatxos i Aústries germànics—, la del Francés o la d’Espanya, allà pels anys trenta del segle passat. Massa bel•licositat per als pacífics mediterranis!

L’escalonament empedrat que s’observa —després es torna pla i, uns metres més allà, torna escalonar-se per a dur-nos en significat pendent a la bella ermita del Cristo— n’és l’inci septentrional. Del carrer del Cristo tinc dos records i una cançó (El carrer del Cristo  està tot banyat / de les llágrimes del nóvio que han despatxat….).

El primer record em ve de quan ben menudet, amb quatre anyets, anava amb les ties Amanda i Consuelo a resar a l’ermita. En realitat eren ties àvies. Si hui visqueren superarien àmpliament els cent anys. Aquelles dos dones endolades, ja grans, enganyaven ma mare, sí. Ella els deixava el xiquet per a què el portaren a l’”escoleta de cagons” —nom peculiar que rebien aleshores les guarderies de barri— mentre que se n’anava a treballar, i les dos respectables ties s’estimaven més que el petit les acompanyara en la seua intensa vida social vespertina. El xiquet, que era jo, estava encantat: van ser meues les primeres “uines” —deformació local de ‘fugina’ que modernament ha derivat, inexplicablement a “boina”— amb respectable complicitat. Així que, junt a elles, travessava el carrer del Cristo. Elles resaven a les escaletes o l’interior de l’ermita; jo jugava plàcidament per la replaceta. Quan tornàvem a Sant Rafael 16, solíem visitar una casa del carrer del Cristo on vivia una senyora —amiga o família, a Petrer en aquells temps tothom era família— i mentre que xarraven, jo observava i olorava amb atenció la gran quantitat de gerres que hi havia a l’entrada de la casa. La senyora les usava per a adobar amb aigua, sal, vinagre i tota mena d’herbetes aromàtiques olives, cebes, tapenes, penques i, fins i tot, raïmet de pastor, que després venia a la pròpia casa o en una paradeta que tenia al mercat.

L’altre record es remunta a la segona mitat dels seixanta, quan jo anava a ca Don Evaristo, és a dir, a l’Academia Virgen del Remedio. A mitjan del carrer del Cristo, pujant cap a l’ermita, on planeja, s’obri a la dreta un carreró amb unes escales escandalosament empinades que comuniquen amb el carrer Nou. En la part de dalt, quasi al final, tenia el tristament taspassat mestre, moro vell i gran petrerí Evaristo Pla Medina —a qui Petrer encara li deu un merescut homenatge— una escola unitària per on vam passar bona part dels escolars del poble nascuts entre mitjans dels quaranta i principis dels seixanta que no anaren a les escoles del govern o nacionals. Era, en realitat, l’antic terrat del forn de pa d’Evaristo el Rotllero, pare del mestre. Allí, en aquelles endiablades escaletes, que si hui les vegeren els pedagogs i arquitectes escolars moderns es caurien de cul, passava de tot, tant abans com després de les classes: bregues,   intercanvi d’estampes, carterades, carreres motíferes cap amunt o cap avall, bots espectaculars de molts escalons, ferides, declaracions d’amistat o d’odi etern, segons els casos, etc. En aquelles escales antiergonòmiques i absolutament inadaptes a la més lleu discapacitat física —més bé estàvem concebudes per a provocar-ne alguna, de discapacitat física—  s’impartia tots els dies un pla d’estudis —currículum es diu ara— paral•lel al que Don Evaristo, des de la disciplina, el tradicionalisme, el rigor i l’organització divulgava en la recordada Academia Virgen del Remedio, a  on s’accedia per una porteta per a lil•liputencs.

Tota esta cascada de records me l’ha provocada la bella perspectiva del carrer del Santíssim Crist dibuixada a plomí per Helios Villaplana  des de la punta nord i mirant cap a migjorn. La força evocadora d’un bon dibuix que ens transporta a l’antigor.