Amb este article encete una sèrie d’escrits inspirats en els bells i evocadors dibuixos —quasi esbossos en molts casos— a plomí o llapís del mestre Helios Villaplana. Una obra de senzillesa, realista i plena de sensibilitat que em parla a cau d’orella i em desferma i trenca la mà escriptora a peu d’ordinador. Un homenatge, a través d’ell, als tants i tants artístes plàstics de Petrer que lluny de presumpcions i pedanteries ens plenen de goig.

No dubte que el carrer d’Agost fora així al 1944, però hi ha un detall en la imatge d’Helios que el fa molt més actual, el fanalet que hi ha a la casa de Bartolo  “Penyetes”. Este llum pertany als anys 70 i no als 40. Tan se val, el carrer d’Agost fa cinquanta-cinc anys era exactament així. No sé si tindria voreres, jo sí les recorde als 60. Hi havia també els humils sócols de ciment punxeguts, les parets blanques amb alguns clivells —que aqui no es veuen— , els testos amb geranis, les persianes de varetes, la diminuta calçada de terra, els balcons mínims, les finestres arran de terra, com la de la casa dels meus iaios que pegava a este carrer.

El carrer d’Agost és pla, curvilini, va de nord a sud —bona orientació per a prendre el solet—, fa cantonada amb el meu carrer de Sant Rafael, en desemboca a mitja altura altre de  costerut, el de Numància; a l’esquerra s’obri un carreronet empinat, amb una penya, que enllaça amb Faldes del Castell, i remata frontalment amb la capelleta de Sant Antoni Abad, que dóna nom al carrer que puja cap a la Foia.

És un dels meus carrers dels jocs d’infantesa —boletes, pilota, compinxes, indios i americans—, allí vivien Fèlix, Bartolo, les Canyeres i els meus estimats tios Consuelo i Carlos Pandorga —germà de llet de la iaia Angelina, socialista i republicà com el iaio Vicent, músic de la Unió Musical i gran vitalista. Ho recorde ben bé.

De sobte, em ve al cap un capítol molt significatiu d’aquell anys de la innocència: un veí del carrer col•locà un gran escala en la façana de sa casa, pujà fins als forats de les teules àrabs i a l’entrada va posar pegotets de fang amb dos fulletes d’espart amb envisc. Els xiquets, i alguns no tant, ens vam assentar a la vorera d’enfront. El senyor llevà l’escala i, al cap d’una estona, les falzilles —“falxitxes”, en diem a Petrer— tractant d’entrar pels forats, on eren els nius amb els pollets, s’enganxaven les ales i queien irremeiablement a terra. Duien al bec una boleta negra de mosquits, era l’aliment. L’home de l’envisc les tirava a un cabàs perquè moriren. Al principi es mesclava l’excitació i alegria. Després venia la perplèxitat davant la massacre de pardals. L’operació es tornava a repetir. Llavors arribà mon pare. Em mirà i em va dir afectuós, però sec i contundent, “A casa!”. Vaig obeir quasi alleugerit, no ho estava passant bé. Mon pare va seure al portalet, jo el vaig acompanyar. Sabia que anava a bonegar-me, o una cosa així, però no sabia per què. No em bonegà. Em dóna una lliçó d’ecologia —llavors no sabíem què era això— i de trellat popular. “Això que estan fent allí és un crim” —em va dir—. “Matar falxitxes va contra mosatros mateixos. Estos pardals negres vénen en primavera i viuen entre mosatros  alimentant-se de milions de mosquits. Si no les caçaren elles, serien els mosquits els que mos caçarien. Ho entens?” Ho vaig entendre perfectament. Em vaig sentir orgullós de mon pare, de la seua intel•ligència, del seu amor pels animals, si més no pels animals útils.

Durant molts anys, sempre que veia al veí de l’escala i l’envisc, pensava que tant de bo el matara una picotada de mosquit. Pobret! I ara, encara ara, quan veig oronetes i falzilles pense en el benefici que ens aporten i la bella lliçó de coses que em dóna mon pare.