‘NO DEIXAR TÍTARO EN CANYA’

Esta expressiva expressió la trobem a voltes en la part final de les ambaixades, pronunciada pel moro quan diu als seus que comencen l’atac del castell on està el cristià. Així, en l’ambaixada de la Xusma de 1957 llegim:

“¡Vinga, guerreros, avant,

assalteu eixe castell

sinse perdonar la vida

de tots els que tornen per ell!

¡No deixeu títaro en canya

i fe-vos a eixe gafarró,

i quant estiga tot arreglat

tranquil·let entraré jo.”

 

I, d’una manera pareguda, en l’ambaixada en valencià de 1983:

“¡Feu-vos tot lo que encontreu

i no deixeu títaro en canya,

i d’eixa forma se sabrà

qui és l’amo d’Espanya!”

El significat d’esta expressió queda clar en els dos exemples que hem posat: ‘No deixeu a ningú sense rebre cap mal’. En tot cas, la locució pareix que té el mateix significat que la castellana No dejar títere con cabeza, que el diccionari de la RAE definix així: “1. Desacreditar acremente, hablando o escribiendo, a un cierto número de persones. 2. Deshacer radicalmente una organización.”

D’altra banda, quant a la paraula títaro, hem de dir que no la trobem documentada en el DNV però sí en el DCVB, que la definix com a ‘titella’ (títere en castellà) i la qualifica com a característica del valencià.

Finalment, recordarem que en la fitxa V d’esta secció ja vam vore que la paraula petrerina pròpia per al concepte de ‘ninot o objecte manipulat que reemplaça l’actor en el joc escènic’ era cristovetes.

‘CUDIAO’

Cudiao és una variant de cuidado, mot procedent del castellà. Per a arribar a la forma pròpia del parlar de Petrer, pareix que l’evolució ha segut la següent:

cuidado > cuida(d)o > cuidao > cudiao.

És a dir, en primer lloc, hi ha hagut pèrdua de la –d- (pròpia del valencià) i després, metàtesi (canvi de lloc de la i i la d).

Curiosament, l’alguerès també coneix la metàtesi en esta paraula, encara que sense pèrdua de la –d-, que no és característica en esta varietat: cudiado (pronunciat [kuriáru]). A més, en alguerès esta paraula té el significat de ‘pressa’.

Segons el DCVB, cuidado és un “castellanisme no admès en bon català, però molt arrelat en el nostre llenguatge popular, documentat ja des del segle XVI”. Així, també es troba en català central (amb la pronúncia [kujdádu]). En tot cas, el DCVB dóna com a pròpia del valencià la pronúncia sense metàtesi: [kwidáo].

En els textos de les ambaixades de la Xusma (1950-1964) hi hem trobat alguns exemples de la nostra paraula. Així, en 1962 el cristià la usa quan respon al moro, que li ha parlat en castellà i li ha criticat que a la plaça de Petrer no s’estabilitzen els preus com a Elda:

“‘A ver’ si en lo sossessiu

te remires un poquet,

pos en eixa ‘lengua vernácula’

no tot lo que es diu és veritat

i en tocant-te a l’asunt plaça,

molt cudiao, calamitat.”

Pràcticament el mateix paràgraf, amb alguna menuda modificació, torna a eixir en el text de l’any 1963, també en boca del cristià:

“‘A ver’ si en lo sossessiu

te remires un poquet,

pos en eixa llengua tan rara

no tot lo que es diu és veritat

i en tocant-te als preus [de la] ‘plaza’,

molt cudiao, calamitat.”

D’altra banda, en l’ambaixada d’eixe any el cristià arriba a utilitzar la forma diminutiva de la nostra paraula (cudiaet), la qual cosa és senyal que el mot ha segut totalment integrat en els sistema del valencià:

“Tanca el morro, bocut,

no vullgues tu arreglar

lo que ja no té peàs.

Els infàmies que tu has dit

poden portar-te algo, monigot,

cudiaet en esvarar-te

no se m’escape un calbot.”

Finalment, en el text de l’any 1964 el nostre mot arriba a aparèixer fins a tres voltes, les dos primeres en boca del cristià:

“Això de gandul, molt cudiao.

Descansem quan volem,

treballem com a negres

i la vida ‘padre’ que mos arreem.”

 

“No te claves molt a fondo

i no me sigues atrevit,

cudiao en ensultar-me

que jo no em xuple el dit.”

L’última la trobem en el diàleg final de l’ambaixada entre el moro i el cristià, i es tracta de la locució llevar cudiao, que ja vam comentar en la fitxa XXIX d’esta secció:

“Moro:

Procurad que no se pierda ese

en medio de este jaleo,

pues me tiene que invitar

a un tintorro en ca Tadeo.

 

Cristià:

Això me pareix lo millor.

Di as teus: ‘Lleveu cudiao, bonicos!’

 

Moro:

Y tú a los tuyos:

‘¡Arráncate, Miguel!”

Curiosament, en la nova etapa de l’ambaixada humorística de la festa de Moros i Cristians de Petrer, la de les ambaixades en valencià (en el període 1975-1999), no hem trobat cap exemple de cudiao, però sí de cuidao, o siga, de la mateixa paraula però sense metàtesi. El cas és que com no hem pogut consultar els textos originals, sinó només les versions editades en 2000, no podem certificar si a l’hora d’editar-les es va fer alguna correcció o si la forma original era ja sense metàtesi.

En tot cas, a l’hora d’evitar la metàtesi, en el parlant pot influir la convicció que la forma sense metàtesi és més “correcta”.

Siga com siga, personalment recorde perfectament la meua iaia Asunción, mare de mon pare, dir-nos al meu germà i a mi, quan érem xiquets: “¡Lleveu cudiao!”

‘MONESILLO’

Segons el DCVB, monesillo (pronunciat [monezíʎo], on ʎ representa el so de ll en palla) és un sinònim de ‘escolanet’, una paraula que el mateix diccionari definix com a ‘noiet que serveix missa i ajuda a altres ministeris de l’altar, castellà monaguillo.’ A més, el DCVB documenta la forma monesillo només en el valencià meridional (Vall de Gallinera, el Pinós, Crevillent, Guardamar).

En canvi, el DNV no registra la nostra paraula.

Pel que fa al seu origen, es tracta d’un castellanisme procedent de monacillo (sinònim de monaguillo poc usat actualment). Curiosament, monesillo també es troba en alguerès (pronunciat [munazíʎu]), on és probable que hi haja arribat a través del valencià alacantí.

A continuació hi ha dos exemples del mot que hem trobat en les ambaixades en valencià:

 

“Els altres embaixaors,

com són més vells i més pillos,

ja volen canviar d’ofici,

perquè en la missa festera

ellos fan de monesillo” (moro, 1992).

En el text de 1995, el moro parla de Pablo Carrillos, llavors nou president de la Unió de Festejos:

“Vaja carrera ascendent

que ha llevat Pablo Carrillos,

que, com el que no s’ho sent,

ha arribat a president

acomençant de monesillo.”