Jordi Colomina i Castanyer, en el seu imprescindible llibre L’alacantí. Un estudi sobre la variació lingüística (Institut d’Estudis “Juan Gil-Albert”, Alacant, 1985, p. 207-208), diu que l’oposició entre trepitjar (1) ‘posar el peu (sobre algú o alguna cosa) recolzant-l’hi’ (cast. pisar (1)) i trepitjar (2) ‘esclafar, prémer (alguna cosa) posant-s’hi a sobre i movent reiteradament els peus’, p.e. trepitjar raïms (cast. pisar(2), p.e. pisar las uvas) té fins a sis realitzacions diferents en la zona en la qual es parla el valencià alacantí, subdialecte al qual pertany el petrerí.

Així, el lingüista alcoià dóna la parella xafar/xafigar (p.e. Ja m’has xafat / Xafigar raïm) per al parlar de Petrer, Alcoi, la Torre, Agost, Sant Vicent del Raspeig i Alacant.

Les altres realitzacions són les següents:

1. xapar/xapigar (p.e. Ja m’has xapat / Xapigar raïm): a l’Alt Vinalopó, la Foia de Castalla, set pobles del Camp d’Alacant i quatre pobles de la Marina.

2. xafar/pisar [pizá] (p.e. Ja m’has xafat / Pisar raïm): a Novelda, la Romana, l’Alguenya i el Fondó dels Frares, on pisar pareix que és un verb genuí del català/valencià (pisar raïm), documentat ja en el segle XIV.

3. pisar (p.e. Ja m’has pisat / Pisar raïm): al Baix Vinalopó i Guardamar, on probablement pisar, en canvi, siga una interferència del castellà.

4. xapar (p.e. Ja m’has xapat / Xapar raïm): a Monòver i el Fondó de les Neus.

5. xapar/xafar (p.e. Ja m’has xapat / Xafar raïm): al Campello i el Pinós.

Tot seguit, comprovarem amb exemples trets de les ambaixades de la Xusma i en valencià la distribució de la parella xafar/xafigar en el valencià de Petrer.

‘XAFAR’

L’exemple més antic l’hem trobat en l’ambaixada de la Xusma de 1964, quan el cristià conta al moro algunes pràctiques de l’ajuntament molestes per als ciutadans:

¿Has vist es relletes [les ratlletes]

que en el carrer,

sobre l’asfalto, haidebuixaes?

[…]

O siga…

que ix uno de la confiteria,

en això passa un camió,

com els relletes estan allí debuixaes

i tu fages el bacora,

com està tan vigilat,

si xafes la ralleta, pinyora!”

 

En el text de 1978, el moro, en el començ de l’ambaixada, conta el seu penós viatge fins a arribar a Petrer:

“Vinc trotant per les montanyes

xafant bancals i sembrats,

saltant per séquies i ribes

i afonant-me en els regats.”

 

Més tard, en l’ambaixada de l’any 1995, el moro es queixa d’algunes de les obres que s’han fet eixe any en el poble, com per exemple l’ajuntament nou:

“¿I en les obres d’esta plaça [plaça de Baix]?

Me pareix que t’has passat.

Pos no m’han multat al burro

per xafar l’empedrat!

Pues si teniu que multar

a tots els burros que el xafen

no aneu a tenir prau paper

ni bolígrafo que aguante.”

 

Finalment, en el text de 1998 llegim en boca del cristià:

“Van fer una mancomunitat

en els veïns d’ahí al costat,

i en vosatros, musulmans,

pa vore si de una volta

s’acabaven les rencilles

i també les peloteres.

I per un trosset de terreno

que van xafar els camions,

el seu concejal d’Urbanisme

està tocant-mos els collons.»

‘XAFIGAR’

La primera mostra de xafigar la trobem en l’ambaixada de la Xusma de 1964, en la baralla dialèctica final entre el moro (que normalment s’expressa en castellà eixos anys) i el cristià:

“M: ¡Yo te quitaré esta plaza!

C: ¡Tu no fuges ni la bassa!

M: ¡Yosoy el que mane massa!

C: ¿Tu?, ¡menos que Carnasa!

M: ¡Jo te xafigue el cap!

C: ¡Tu eres un atontat!”

 

En l’ambaixada en valencià de 1977, el cristià respon així al moro, que l’acaba d’amenaçar amb fer quaranta forats en el castell “de palla”:

“Cuidao no te passe igual

que a Luis el de l’Almadrava,

que ha fet quaranta forats

i en ninguno ha sacat aigua.

I com el Félix de la Fuente,

que juga en els animals

i va corrent pa agarrar-los

xafigant tots els sembrats.”

 

Finalment, en el text de l’any 1995 trobem dos exemples més de la nostra paraula:

“Moro: En la plaça s’ha notat

que l’heu plantat de césped,

una herba molt costosa,

i la gent que no fa cas

la xafiga i la destrossa.”

 

Cristià:Después plantaré timó,

rabo’i gat i unes alfàbegues,

i pa que no ho xafigue la gent

a la vora dels jardins

plantaré unes algilagues.”

 

‘XAPIGAR’

Acabarem la fitxa d’esta setmana amb una petita sorpresa que ens hem trobat en el text de l’ambaixada de la Xusma de 1950-51, el més antic de què disposem des de la seua recuperació, en una versió escrita pel tio Alba.

Resulta que hi hem trobat, una volta, el verb xapigar (en compte de xafigar), que Jordi Colomina diu que és la solució pròpia del’Alt Vinalopó, la Foia de Castalla i d’alguns pobles del Camp d’Alacant i la Marina. I, a més, el verb està usat precisament amb l’expressió “gra de raïm” com a complement.

Així, el cristià usa el verb en un passatge en què amenaçaal moro:

“Aunque fores Ab-del-crim

en albornús i txilaba,

en un minut te xapigava

igual que a un gra de raïm!

¿Què?, ¿és que no hai ningú

per tota esta regió

que vinga de embaixaor

més que un babieco com tu?”

 

En tot cas, l’exemple és interessant per la seua antiguitat, ja que podria mostrar un estat de la llengua en què xapigarconvisquera amb xafigar, fent evident una volta més les característiques comunes entre el parlar de Petrer i el de la Foia de Castalla per raons històriques.

Finalment, recordarem que en català/valencià, per al concepte del castellà pisar, tenim, a banda de les formes que hem comentat pròpies del subdialecte alacantí, les formes trepitjar i calcigar.