‘TORRAT’

Torrat és el participi del verb torrar, que, en la seua primera accepció, el DCVB definix així: ‘cremar superficialment, escalfar fins a fer canviar de color; cast. tostar.’

Per la seua banda, el DNV arreplega estes dos accepcions del verb torrar: ‘1. Coure (un aliment, especialment carn o embotit) al foc, al forn o a les brases. Torrar xulles, botifarres, llonganisses. Torrar carxofes, castanyes. 2. Calfar al foc (un aliment, especialment pa) fins que li canvie el color o la textura. Torrar pa. Torrar cafè.’

En este sentit em ve al cap una cançoneta que alguna volta li havia sentit cantar a mon pare: “Pa torrat, ¡¿qui serà el marrano que s’haurà bufat?!”, que se solia entonar en grups de xiquets quan algú s’havia bufat, o siga, s’havia tirat un pet.

En tocant al participi, amb les formes masculina i femenina, torrat torrada, en el valencià de Petrer pot tenir els significats següents:

Estar o quedar-se torrat: ‘estar o quedar-se adormit’. Com en l’exemple: Mira el xiquet: s’ha quedat torrat.

Deixar a algú torrat: ‘deixar-lo molt sorprès, sense capacitat de resposta (equivalent, més o menys, al castellà pegar (o dar) un corte’. Per exemple: Em vaig voler fer el fanfarró preguntant-li al xic si sabia el que era el coit i em va donar una resposta que em va deixar torrat!

Torrat (com a substantiu): ‘cigrons (cingrons en petrerí) torrats’.

La primera d’estes accepcions (‘adormit’) l’arreplega el DNV però no el DCVB, mentre que la tercera (‘cigrons torrats’) la trobem tant en el diccionari valencià com en l’Alcover-Moll. En canvi, la segona (la de ‘deixar molt sorprès a algú’) no l’hem pogut documentar en cap diccionari.

Finalment, el DNV arreplega dos accepcions de torrat que, que nosaltres sapiem, no es donen en el parlar de Petrer: la de ‘embriac, borratxo’ i la de ‘trastornat, boig’.

A continuació posarem dos exemples del nostre mot que hem localitzat en l’ambaixada en valencià de 1979.

En el primer exemple torrat s’usa amb el sentit de ‘molt sorprès’ en boca del discurs inicial del moro, que acaba d’arribar a Petrer després d’un llarg i cansat viatge:

“El cor de peripècies esclafat

i empanyaes les gafes pel reixiu

hasta esta plaça he arribat:

pareixc més mort que viu.

Estava jo tan tranquilo,

tan bé i tan descansat,

quan me van donar una notícia

que me va deixar torrat.

Me van dir que en Petrer,

i a pesar de les eleccions,

continuava en el castell

el mandamàs anterior.”

La segona mostra és del mateix any i també en paraules del moro:

“Al·là te guarde, cristià!

Saludos del meu califa,

que t’ajunta una muntonà’.

Però deixant l’halago

i la pilota a un costat,

passe a donar-te el tostó

i a calfar-te el torrat.”

Fixem-nos que en este últim cas torrat s’ha usat com a sinònim del substantiu cap.

‘PERCOÏA’

Percoïa no és res més que el substantiu femení percudida (derivat del verb percudir) amb pèrdua de les dos –d- intervocàliques (tan característica del valencià) i obertura de la u en o (com vam vore la setmana passada amb els exemples de acoir < acudir, lloir < lluir, bollir < bullir…):

percudida > percodida > perco(d)i(d)a > percoïa.

Així, segons el DCVB percudir és ‘colpejar; donar un colp o sotragada; cast. percutir, sacudir’, mentre que percudida, segons el mateix diccionari, és ‘acció i efecte de percudir, de fer un colp o moviment violent; cast. sacudida. “La llebre pegà una percudida i va desaparèixer (Cubells d’Urgell, ap. Aguiló Dicc.”.’.

Per tant, este últim és el significat del petrerí percoïa (general percudida), que en català/valencià té els sinònims sotrac, sotragada, sacsada…

L’exemple que tenim de la nostra paraula l’hem localitzat en l’ambaixada en valencià de l’any 1976, en el parlament inicial del moro, acabantet d’arribar a Petrer:

“Estava veranejant

en la plaia de Sant Joan

mirant a unes estrangeres

que s’estaven sucarrant,

tontejant en la pilota.

Me vaig sentar al costat,

i sense voler ‘rajar’

vaig sentir que comentaven

que en Petrer estava el cristià.

Vaig pegar una percoïa

i d’un bot me vaig alçar;

lis vaig preguntar: ‘Xiquetes,

si totes sou estrangeres,

¿per què parleu valencià?’

‘¡Xi, perquè som agosteres!’,

va dir la més descarà’.” 

‘SOLES’

Quan era xiquet una de les paraules que més em sorprenien del valencià de Petrer era soles usada com a sinònima dels adverbis només, solament o sols, en frases com les següents: Li’n vaig demanar cinc però soles me’n va donar tres; Estaven ellos tres soles, els atres no van anar; ¿Reme té soles dèneu anys?

En tot cas, hem de dir que, amb este significat, en el valencià de Petrer s’usen tant soles com només: Només se’n té que posar una (gota).

A continuació transcriurem alguns exemples de la nostra paraula que hem extret de les ambaixades en valencià: el lector podrà comprovar com en els casos següents soles és intercanviable per només:

El primer és de l’any 1989, en boca del moro, que es queixa perquè ja no es discutix en les reunions de la Casa del Fester:

“Ja no discutiu per res

ni vos dieu pringue’i sorra,

i no se sent a Guitarra,

soles se sent la pandorga.”

 

“No vullc molestar-te molt,

soles vinc a demanar” (1992, moro).

 

“”Perquè és un bon amic meu

del pregonero no parle;

només puc dir que en Petrer

soles li falta ser alcalde,

perquè ja ha segut de tot:

presidente de la Unión,

presidente dels Flamencos

i director d’El Carrer,

a part d’algun que altre invento

que hem tengut aquí en Petrer” (cristià, 1995).

Este últim fragment és molt interessant perquè s’usen seguits els adverbis només i soles, amb el mateix significat.

Això no obstant, en el valencià de Petrer soles s’utilitza també com a adjectiu, amb el significat de ‘sense companyia’. El més curiós del cas és que, per a este significat, el català/valencià disposa de l’adjectiu sol sola (sols soles, en plural), és a dir, un adjectiu variable amb quatre formes distintes (dos per al singular i altres dos per al plural).

En canvi, en el parlar de Petrer soles aparentment s’ha lexicalitzat i s’usa per als quatre casos possibles.

Així es diu: El xiquet ha acomençat a plorar per què s’ha quedat soles (o soletes, amb el diminutiu).

Això ho podrem comprovar en els tres exemples següents (de les ambaixades en valencià), on la forma soles s’usa acompanyant un masculí singular.

“I [tinc] al Freire i Conejero.

que són dos concejals,

i el Morenet, que està soles

i sempre està demanant

que li donen veu i vot

i no el tinguen marginat” (moro, 1992)

 

“Pos mira, me vendrà bé

el barber que has nomenat,

ja que Pepito està soles

i no trobe hora pa anar

perquè sempre hai molta gent

i Antonio s’ha jubilat” (1993, moro).

 

“¿Qui és eixe tros de tarugo

que ‘viene encima el burrico’?

I se veu que no va soles,

que ‘viene con amiguicos’” (1998, sentinella).

Ara, si analitzem la nostra paraula vorem que en l’origen hi ha la locució adverbial a soles (que arrepleguen tant el DNV com el DCBV, que la documenta només en Tortosa i en valencià), amb el significat de ‘en soledat, sense companyia’: Esta faena la faré a soles; Ella a soles no pot portar la càrrega… 

Doncs bé, segurament a partir de frases com l’última, de a soles s’ha passat a soles (amb pèrdua d’una a perquè se’n troben dos de seguides (ella a soles) i una cau).

Finalment, la proximitat semàntica ha fet que la forma soles (en principi a soles = ‘en soledat, tot sol’) adquirira també la funció de l’adverbi només. I és que la frase Ella (a) soles no pot portar la càrrega tant pot voler dir que ‘ella sola’ no pot com que ‘només ella’ no pot. En tot cas, este últim significat de a soles (‘únicament, només’) també l’arreplega el DNV