‘CUSCANELLES’
Les cuscanelles són la ‘sensació experimentada en algunes parts del cos, especialment les plantes del peu, les aixelles i la part anterior del coll, quan són lleugerament estimulades pel tacte, que provoca la rialla i que, en cas d’insistir molt, produïx convulsions de tipus nerviós’ (RodaMots), cast. cosquillas. Es tracta d’una forma exclusivament valenciana.
De fet, el DCVB documenta la forma cuscanelles en Alacant, Alcoi, Elx, Santa Pola, Guardamar, el Campello, Benilloba, Crevillent i el Pinós. Altres variants valencianes d’este mot són “cosconelles, casconelles, cosquerelles, cosquelles, cusquelles [(Biar)] i sorelles. Al Maestrat i als Ports de Morella diuen cossinogues i a Vinaròs cassònigues” (Eugeni S. Reig: Valencià en perill d’extinció).
D’altra banda, en Catalunya la forma majoritària és pessigolles. Altres variants del català/valencià són les següents: sigolletes (Vila-real), cosigoies (Manacor), picoretes (Benigànim), cassogues (Eivissa i Formentera), còssigues (Ciutadella), pissigonyes (Amposta), consiguelles (l’Alguer)…
Quant a l’etimologia de la paraula, el diccionari Alcover-Moll recull que prové “d’un radical k-s-k de formació expressiva, que és la base de les formes començades en coss– o cosc-; les començades en pess– han sofert una contaminació de pessigar, segons exposa Coromines DECast, i, 924.”
Per la nostra banda, hem trobat un exemple de la nostra paraula en l’ambaixada en valencià de 1988, quan el cristià li respon al moro que no té por que els d’Elda vullguen furtar el Poblet als de Petrer:
“¿Què me tenen que pillar [el Poblet]?
Si quan munten a Petrer [els d’Elda],
buscant-mos les cuscanelles,
ja s’encarrega la policia
de medir-lis les costelles.
Jo no lis tinc mania
però la festa de Petrer,
en sol, plovent o tronant.
té molta més categoria
que la que ellos fan.”
Fixem-nos, d’altra banda, com en este exemple s’usa la locució buscar les cuscanelles (a algú) amb el significat de ‘provocar-lo, excitar-lo’ (DCVB):
‘TONTERA’
Curiosament, tontera és un mot que no recullen ni el DCVB ni el DNV, diccionaris que, en canvi, sí que recullen l’adjectiu tonto –a, del qual sens dubte es deriva la nostra paraula, amb l’afegit del sufix –era (com sordera de sord i ceguera de cec).
El cas és que els dos diccionaris que acabem de citar qualifiquen l’adjectiu tonto –a de ‘castellanisme’ (DCBV) i de ‘col·loquial’ (DNV), respectivament, i el cert és que en castellà existix el nom tontera amb el significat de ‘tontería, simpleza’ (RAE, que qualifica el mot de ‘coloquial’).
Siga com siga, a nosaltres ens resulta totalment familiar el nom tontera en el valencià de Petrer, en frases com les següents: “¡No digues més tonteres!”, “¿I quanta tontera!”…
A continuació transcriurem alguns exemples del nostre mot que hem trobat en les ambaixades en valencià:
El primer és de 1975, en un parlament del cristià en què pareix que faça referència al canvi de dates de la festa de moros i cristians:
“Igual que el Rotllero i ‘company’,
que volia festa i volia sant.
¡Ni una cosa ni l’altra!
Ni firmes [ni] manifestants,
ni tonteres ni follons,
que aquí mana Guitarra
i ell diu que els seus… això.”
“Des de la cuina he sentit
les tonteres que has parlat,
i haiguera ixit soles
aunque no m’hagueres quirdat” (cristià, 1997).
“Pero ja està bé de gastar saliva
en tonteres i xorraes;
anem a parlar en este tio
ans d’acomençar a casporraes” (moro, 1979).
“Tot això que tu me dius
és perquè tens molta sort;
si el castell no t’amparara
ja t’habria deixat tort,
pues estic fart de tonteres
i ja un prou desesperat
de vore que tot este exèrcit
el tinc en bàbia i mig abobat” (moro, 1983)
“Ans d’acomençar a parlar
en eixe tio del castell,
vaig a seguir la tradició
de dir quatre tonteres
fent-me el guapo i el valent,
lo mateix que se fa el Fraga
en els plenos del Parlament” (moro, 1986).
“Sí, deixem-mos ja de tonteres
i passem a la qüestió.
Entrega-me prompte el castell
perquè d’aquí no me’n vaig
hasta cumplir la missió” (moro, 1987).
“Un tio com el Tupé
fa falta en l’Ajuntament:
quan acomencen en discussions
lis solta dos sermons
i els cansa d’avurriment.
I aprofitant que té sordera
s’alforrarà més d’una volta
de sentir tanta tontera” (cristià, 1990).
Finalment, hem trobat un sol exemple de tontera en què la paraula s’usa com a sinònima no de tonteria sinó de tonto (ús que també recull el RAE per al castellà):
“¿Qui va per la plaça?
¿I qui és eixe tontera
tan paregut a un burro
que va dalt de la somera?” (sentinella, 1980).
‘CLOIXIT’
Les formes cloixit (en petrerí pronunciada [kloʃít], o siga, sense dir la i) i cluixit són variants col·loquials de l’adjectiu cruixit, que de fet és el participi del verb cruixir (cast. crujir).
En tot cas, el significat de cloixit –ida és ‘molt cansat, extenuat; cast. molido, quebrantado’ (DCVB). Un sinònim d’este adjectiu és baldat –ada.
En el pas de cruixit a cloixit s’ha produït, en primer lloc, un canvi de r en l, mentre que la vocal u s’ha obert en o (com passa també, per exemple, en acoir < acudir, bollir < bullir, lloir < lluir…).
El primer exemple de la nostra paraula és del començ de l’ambaixada de 1978, quan el moro afirma que està baldat després del llarg camí que ha fet des de sa casa a Petrer:
“De suor estic escaldat
i me fa molt mal l’esquena,
i tinc una rossaüra
enmig de la ratlla el cul
que en tota la nit passà’
no he pogut ni pegar un ull.
Cloixit del cap als turmells
i tan mort de fam estic
que me menjaria el burro
si no fóra un bon amic.”
La segona mostra l’hem trobat en el sainet comicofester El quartelillo, escrit en 1985 per Hipólito Navarro, el tio Guitarra: Pere i Toni són dos amics de la mateixa fila que el dia de la Retreta estan fent els últims preparatius del quartelillo quan reben la visita inesperada de dos dones. A la pregunta de a què es dediquen, Marta, una d’elles, respon astò:
“Marta: A lo que ixca. Som comissionistes del ram de la pell.
Pere: Pero, dona, ara en festes … les fàbriques tancades…
Marta: En festes és quan van millor les ventes. Pero hi ha una crissis que ja ja. No mos hem menjat una rosca. Ademés, estem pa l’arrastre, cloixies, fetes pols, com si mos haveren pegat una pelfa».
