‘SACAR/FUGIR’

Significat

sacar = ‘Traure: portar o fer passar de dins a fora’ (cast. sacar).

fugir = ‘Llevar: separar una cosa d’allò a què està aplicada, unida, adherida’ (cast. quitar).

Exemples

De sacar trobe este exemple en l’ambaixada de la Xusma de 1950-1951:

“Si a sacar faltes anem,
la llista la farem llarga
i com la veritat amarga
pues tots a mares estarem.”

En trobem més exemples en l’ambaixada en valencià de l’any 1975:

“Per lo vist en este poble
saquen diners en seguia,
i menos mal que l’alcalde
i pleno de l’Ajuntament
no van tenir l’osadia
de fer l’alcantarillat
també de la loteria.”

“I quan estigues ben fet,
estigues ben acabat,
te farem un anàlissis,
i si no te saquem sang,
tu pal poble de Petrer
seràs sempre l’immortal.”

“¡Ea, “moracos valientes”,
els que reneguen de l’aigua,
apreteu-vos es bombatxos!
¡Saquem els tiraors! I “fieros” com jo
assaltem eixa plaça […]”

Aquí teniu un altre exemple de l’ambaixada en valencià de 1978:

“Parla’m a ’spai i fi,
no me fages sacar el gènit,
que astò no és una reunió
pa negociar el convènit.”

Respecte a fugir, en els següents exemples (tots ells dels textos d’ambaixades en valencià) es veu perfectament el seu significat (cast. quitar):

“Que en l’avenida d’Elda
no els tornes a molestar
trencant-lis es baldoses,
fugintfocos i posant” (1978).

“En la llanda que va donar
en l’assunt dels Palomarets,
una finca que no val un pito,
ara fugen el xorret,
damunt que està sec,
i aquí tot el món xito” (1981).

“Li ho han tirat tot per terra, / fent de la circulació petrolanca / un folló que pareix una guerra, / i prompte ixirem en El Carrer / com ningú pose remei / i fuixquen algun “ceda el paso” (1983).

“[dirigint-se al monument a Azorín] Que poc li queda, bon home, / d’estar passant fred, / pues si el poble seguix aixina / dins de poc el fugiran / pa posar el cap del Boixet” (1984).

“Aquí m’envia el meu ‘jefe’, / el gran cadir d’Almassora, / pa que investigue i a fondo / que és lo que passa en Petrer / pa fugir-vos l’emissora” (1989).

“Per més voltes que lo hi dic / no se li fuig la mania, / i después quan va a cagar, / de compte cagar bonyigos / caga pates de caria” (1990).

El cas és que en el valencià de Peter sacar és un vell castellanisme que ha substituït el genuí traure (conservat en els altres parlars valencians i altres varietats del català/valencià també amb la variant treure).

En canvi, curiosament, en una cançoneta que un dia em va cantar m’auela Matilde (nascuda en 1913), mentre feia arròs, conviuen les dos formes: traure i sacar:

“Saca  l’arròs, saca l’arròs i trau es penques, / saca el conill, saca el conill, que està desfent-se!”

Respecte a fugir, el petrerí ha hagut d’adoptar este verb en lloc de l’originari llevar (amb el significat del castellà quitar, com per exemple en la frase: “Li ha llevat la roda al cotxe perquè estava punxada”) perquè en el parlar de Petrer el castellanisme llevar(amb el mateix significat, doncs, que el castellà llevar, com en la frase: “Aneu a llevar la llanda des malenes a ca Peret!”) ha desplaçat la solució genuïna portar.

En resum, a la parella traure/llevar (cast. sacar/quitar) del valencià general, el parlar de Petrer hi fa correspondre la parella sacar/fugir.

D’esta manera, el valencià petrerí, encara que amb un castellanisme (sacar), manté dos verbs per a dos accions diferents, mentre que en altres varietats catalanes llevar ha desaparegut i només s’utilitza treure. Precisament això explica la dificultat d’alguns catalanoparlants per a distingir els castellans sacar/quitar (solen usar sacar quan toca quitar).

Com dèiem, sacar és un vell castellanisme del parlar de Petrer i altres varietats de l’alacantí: segons el professor noveldenc Brauli Montoya, es documenta en esta zona ja a partir de la segona mitat del s. XVII (Variació i desplaçament de llengües a Elda i Oriola durant l’Edat Moderna).

Per tant, quan parlem dels castellanismes del parlar petrerí (o d’altres parlars) hem de tenir present que no tots hi han penetrat en la mateixa època: per exemple, sacar (en compte de traure) es documenta ja el segle XVII, mentre que assul (en lloc de blau) és un castellanisme molt més modern, segurament del primer vintenni del s. XX.

‘VERMELL’

Significat

vermell = ‘Del color de la sang.’ (cast. rojo)

Exemples:

En l’ambaixada de la Xusma de 1980 he trobat este exemple, en el parlament del cristià:

“Fugir el toldo a la tribuna,
en nom de la democràcia,
això, més que un acert,
va resultar una desgràcia.
¡Que gran equivocació!
Van acabar els concejals
més vermells que un pimentó!”

Més exemples de les ambaixades en valencià:

“Del sol estic sucarrat,
m’ha caigut pluja i pedrega,
i el nas, cremat pel sol,
més vermell que una pebrera.” (1978)

“Vaig tirar camí pa avant
i, quan des de l’Alt de Saleres,
el castell vaig contemplar,
vaig tremolar d’indignació.

I més vermell que el pimentó,
al vore que passa el temps
i encara no l’han acabat.” (1979)

D’altra banda, un dels renoms (apodos) de Petrer és precisament vermellet, en referència al color de la cara.

Si he destacat vermell és perquè en el valencià general se sol usar roig amb este significat (‘del color de la sang’). De fet, segons el professor Jordi Colomina (L’alacantí. Un estudi sobre la variació lingüística, 1985), vermell s’utilitza a la Canyada, Castalla, Tibi, Xixona, la Torre, Finestrat i la Vila Joiosa; i al Vinalopó, a Petrer i a Monòver (precisament, un exemple monover és este: “Totes es cares estaven vermelles”, de Canyís i canyissaes, del monover Joaquim Amo, llibre publicat el 1950 però que recull textos publicats a començament del segle XX).

En canvi, en els altres pobles del Vinalopó utilitzen encarnat/encarnat (no obstant això, Colomina també nota que en alguns llocs on teòricament predomina vermell, els jóvens ja ho han canviat per encarnat).

El cas és que com roig és la paraula del valencià general i vermell la del català general (excepte el tortosí, que també usa roig), molts valencians desconeixen que al sud és completament viva la forma vermell (que ells creuen exclusivament catalana). Així ho exemplifica el que em contava mon tio Ximo, de Petrer, quan una volta que van visitar Morella els van preguntar si eren catalans perquè deien vermell.

I pel que fa als valencians, recorde sempre l’anècdota que em contava mon pare (de Petrer), que va fer el batxillerat intern en els Franciscans d’Ontinyent: ell sempre deia vermell i els seus companys –majoritàriament de comarques valencianes no més al sud de la línia Biar-Bussot— se’n burlaven i el “corregien” dient-li: “’Vermell, vermell’! Se diu roig!”

El cas és que dient vermell els parlants valencians que ho diuen coincidixen amb la majoria de parlants catalans, els balears i els algueresos.

En canvi, en el parlar de Petrer roig, roja es reserva per al color daurat dels cabells (ros, rossa en català general, rubio, rubia en castellà). Així, AntoñitaPayà em fa saber que al seu besavi matern li deien el tio Roig pel color dels cabells.

Xavier Brotons es va decidir a posar en solfa tots els apunts que ha anant prenent durant tots estos anys –a voltes són apunts escrits, a voltes només mentals— amb la intenció de fer un humil homenatge al valencià petrolanco i com a mostra d’afecte a tots els seus parlants, amb molts dels quals m’unix una relació familiar o d’amistat. És licenciat en Filologia Clàssicam per la Universitat de Barcelona i amb màster en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.