‘CAP D’ANY’

Fa només uns quants dies, ma iaia Matilde (Matilde Quiles, la Carrasca, viuda d’Hipólito Navarro, el tio Guitarra) –que va camí de complir ni més ni menys que 102 anys—, en una visita que li vaig fer a sa casa de Petrer, em va preguntar: “La teua germana que vendrà a vore-me, a cap d’any, no?”.

Automàticament, la frase de ma iaia em va fer recordar una conversa que havia tingut fa ja molts anys amb mon pare en què m’havia comentat que en Petrer era normal usar la locució cap d’any, sobretot en el sintagma el dia de cap d’any, que és el primer dia de l’any, o siga, l’1 de gener.

Efectivament, el DCVB ens informa que cap d’any és ‘el dia primer de gener, que comença l’any’, i ens en dóna un exemple del llibre Espill, del valencià Jaume Roig (s. XV): “Jorn de cap d’any” (Spill, 4899).

Este significat, el de cap d’any,  es deriva d’una de les accepcions que el mot cap té en català/valencià: ‘la part anterior, per on comença una cosa, cast. cabeza, principio’ (DCVB), i així, per exemple, tenim el nom  capicua (de cap + i + cua), amb el significat de ‘que es llig (un nombre) igual d’esquerra a dreta que de dreta a esquerra’ (DNV), el qual, per cert, ha estat adoptat pel castellà en la forma capicúa (número capicúa).

Curiosament, però, al mateix temps, la paraula cap també té en la nostra llengua l’accepció contrària, o siga, la de ‘la part final, per on acaba una cosa, cast. cabo, término (DCVB)’, com veiem, per exemple, en la locució cap de setmana, corresponent als dos dies de la setmana (dissabte i diumenge) en què se sol descansar (compareu-la amb la castellana fin de semana o l’anglesa weekend).

D’altra banda, encara que hui dia estiga totalment estès el castellanisme Nochevieja, de la nit que és vigília del dia de cap d’any, és a dir, la del 31 de desembre, en català/valencià se’n diu nit de cap d’any ((igual que nit de Nadal correspon al castellà Nochebuena).

Finalment, aprofitant que parlant de cap d’any ens ha eixit la paraula gener, direm que en el valencià de Petrer, actualment, la majoria dels noms dels mesos estan castellanitzats, i així es diu enero en compte de gener. No obstant això, una variant valenciana molt freqüent del nom del primer mes de l’any ha sigut i és giner (una variant de gener, amb tancament de la e en i, com també passa en ginoll < genoll), i d’aquí el cognom Giner (amb la seua variant ortogràfica Chiner).

‘FALLA’

Un altre record infantil de les nostres estades en Petrer són les falles de la nit de Reis, encara que crec recordar que els meus germans i jo només vam viure esta experiència una sola volta en el poble dels meus avis i de mon pare.

En tot cas, recorde perfectament com, en la falla en la mà, el meu iaio Hipólito ens va avear, a mi i al meu germà major, Jorge, a fer rodar o girar la falla, mentre ens aveava la següent cançoneta, amb què havíem d’acompanyar este moviment:

“Los Reyes vinieron por un callejón,

y al niño le traen turrito y turrón.”

El significat amb què la paraula falla s’usa en Petrer és el primer que arreplega el DCVB en la seua entrada falla: ‘Manat de branques o brins d’espart, càrritx o altres plantes seques, que s’encén per fer claror, calar foc, etc.; cast. hacha, antorcha.’ A més, el diccionari Alcover-Moll reporta este exemple del mot de la crònica del rei Jaume I: “Aquella nuyt… els sarrayins [moros] aportaren moltes falles e moltes llums enceses (Cròn., 16).”

En tot cas, este significat del nostre mot es pot comprovar perfectament en les falles de la fotografia que acompanya este text, que va fer mon iaio Conrado i que vam trobar fa uns anys en sa casa de Petrer.

En tocant a l’etimologia, la paraula falla procedix del llatí facula, diminutiu de fax, que tenia el significat de ‘torxa, tea.’

Això no obstant, en català/valencià el mot falla també té les accepcions de ‘foguera, generalment festosa’ (DCVB) i ‘1. construcció de material combustible, bàsicament centrada en figures corpòries de caràcter caricaturesc, que es planta en els carrers de moltes poblacions valencianes per la festa de Sant Josep i que es crema la nit d’eixe dia. 2. Període durant el qual se celebra esta festa’ (DNV).

Així, en la comarca pirinenca de l’Alt Pallars, al nord-oest de Catalunya, la nit de Sant Joan se celebra la festa de les falles (que allà són ‘tanys de pi assecats al sol i serena des de l’any anterior i tatxonats de teies seques’ (DCVB)), en què els joves les baixen enceses, en fília índia i corrent, des de dalt de la muntanya fins a la plaça del poble.

Curiosament, falla ha passat de la nostra llengua al castellà precisament només amb eixes dos últimes accepcions (“las fallas de Valencia”), però no amb el significat que la paraula té en Petrer.  Per tant, quan en Petrer parlant en castellà diem, per exemple, “a las seis hay un taller de fallas”, hem de ser conscients que es tracta d’un valencianisme.

 

‘MIGJORN’/‘MIGDIA’

Del ‘període de temps imprecís entorn de les dotze del dia’ (DNV) o de ‘l’hora del mig del dia, en què el Sol passa pel meridià; cast. mediodía’, la paraula general en català/valencià és migdia.

Així, es diu: “Dinarem a les dotze del migdia” o “Demà a migdia quedem davant la porta de ma casa”.

De fet, esta és la forma que creiem que predomina actualment en el valencià de Petrer, encara que és menester tenir present que la nostra varietat lingüística també coneix, per al mateix concepte, la variant migjorn, que també té prou vitalitat en el nostre poble.

Així, nosaltres recordem haver sentit personalment en Petrer frases com les següents: “Aquí, a migjorn, no ha vengut ningú [a rebre les estrenes]!” o “A migjorn no se pot treballar de la calor que fa”. Fixem-nos, a més, que la nostra paraula s’usa preferentment en la locució temporal a migjorn.

D’altra banda, este significat de migjorn l’arreplega el DNV, però sense cap matís, mentre que, en canvi, el DCVB especifica que el documenta en els següents llocs: Xàtiva, Albaida, Muro del Comtat, Costera de Ranes, Alcoi, Castalla i Monòver; és a dir, només en valencià i, a més, en prou pobles alacantins i molt propers a Petrer (com Castalla i Monòver). A més, el diccionari Alcover-Moll il·lustra el nostre mot amb un fragment de l’obra de l’escriptor de Castalla Enric Valor: “Després, a migjorn, embolcallat en la boira, tornaria a casa” (Narr. 40).

Finalment, fixem-nos que migjorn es compon de mig + jorn, en què la segona paraula és un substantiu que antigament s’usava com a sinònim de dia i que encara podem reconèixer en mots derivats com jornal, jornada, ajornar… De fet, jorn es deriva de l’adjectiu llatí diurnus (‘del dia’), que en francès i en italià, per exemple, ha donat jour i giorno, respectivament, amb el significat de ‘dia’, mentre que el català/valencià dia i el castellà día provenen del llatí dies.

I ara sí, des d’esta secció desitgem a tots els nostres lectors bon any nou i bona festa de Reis.