‘XILLAR/XILLIT’
Característics del valencià general, i per tant també del parlar de Petrer, són els mots xillar i xillit i la locució pegar xillits.
Vegem a continuació com definixen estes paraules els diccionaris que consultem habitualment:
Xillar (DCVB): “xisclar (Tortosa, País Valencià); cast. chillar. Com ocells / passen chillant / e sibillant, Spill 184.” Xisclar: “fer xiscles”. Xiscle: “crit inarticulat, agut i penetrant, com el que es fa en sentir un dolor agut o un gran terror.”
Xillit (DCVB): xill (Tortosa, Morella, Cast.); cast. chillido.” Xill: “crit estrident, acció de xillar (Tortosa).”
Xillar (DNV): “[col·loq.] cridar. Els xiquets passen el dia xillant.”
Xillit: “crit. Xillits de desesperació.”
Fixem-nos, en primer lloc, com el DCVB documenta les nostres paraules a Tortosa i al País Valencià (en el cas de xillit, especificant Morella i Castelló), a més de proporcionar un exemple de xillar tan antic com que es troba en l’obra Espill (s. XV) del valencià Jaume Roig.
En segon lloc, mentre que el DNV definix xillit com a sinònim de crit (a part de qualificar-lo de col·loquial), el DCVB, en canvi, matisa que es tracta d’un crit estrident.
Per acabar, curiosament, cap dels dos diccionaris recull la locució pegar xillits, que és sinònima de xillar.
A continuació vorem alguns exemples dels nostres mots de les ambaixades en valencià, que hem seleccionat entre molts altres que hi hem trobat.
‘XILLIT’
“¡Xe, xe, frena!
¡No sigues pena!
¡Xe, i quants xillits
a les dotze de la nit!” (1975, cristià).
“Desfet, impacient i esclafat
ja teniu al moro Alí
enginollat enmig del camí
i a xillits invocant a Al·là” (1981, moro).
“Me senta de punyalaes
que me desperten a xillits.
Cuida el teu llenguatge
i tin cuidao, amiguet,
que quan me desperten de nit
m’alce en molta mala llet” (1984, cristià).
‘PEGAR XILLITS’
“Home, ahí està el sentinella.
Vaig a pegar-li un xillit:
¡Eh, ‘mancheguito’!
Res. Este tio no desperta
aunque toque el tercer pito” (1980, moro).
“¿Qui pega eixos xillits?
¿Qui és el que quirda?
¿Qui té tanta pressa?” (1982, cristià).
“Me vaig pegar dos xillits
i van fugir remugant:
‘Xiquilla, ¿què mos han fet
que hem arribat a un punt
que ja no queden puestos
pa poder fer l’assunt?’” (1998, cristià).
‘XILLAR’
“A mi, que me aprècia molt,
que me parla bé i no me xilla,
m’ha fet embaixaor
perquè diu que tinc més rotllo
que Tonet el Txaquetilla” (1977, cristià).
¿Qui està xillant a estes hores?
¿Qui ha armat esta escandalera?
¡Xe, moro, no xilles tant
que astò no és el camp de fútbol
en els dies de la huelga!” (1978, sentinella).
“Vullc parlar en el teu ‘jefe’.
Di-li que ixca aquí,
que estic quedant-me ronco
xillant com un descosit” (1979, moro).
“¿Quir arma este escàndalo?
Xe, ¿altra volta esteu aquí?
No vingues xillant-me molt
o te tire un cantal.
I ara que me done compte,
enguany heu canviat d’animal” (1981, sentinella).
“I lo mateix ocurrix
si van a jugar a la plaça [els xiquets]:
quan no lis xilla Ventura
pos lis xilla Camarasa” (1982, moro).
“I és que els inglesos són durs
i no hai qui es faja claudicar,
perquè aquí estem ja roncos
de tant xillar i xillar.
Que mos tornen d’una volta
el penyó de Gibraltar.
I a pesar de tant de xillit
els inglesos mos fan menos cas
que l’estàtua de pedra
de la plaça de San Crispín” (1982, cristià).
‘DE GAIDÓ’
El DCVB ens informa que la locució de gaidó (amb la variant de gairó, documentada en el Pinós) és sinònima de de gairell, que el mateix diccionari definix així: ‘obliquament, de costat; cast. de canto, sesgadamente, de lado.’
A més, el diccionari Alcover-Moll documenta la locució de gaidó en el Camp de Tarragona, Massalcoreig, Gandesa, Benassal, València, Sueca i Alzira, i en dóna el següent exemple: “Aquest home mira de gaidó.”
D’altra banda, el DNV definix així la locució adverbial de gaidó: ‘obliquament, de costat. Camina de gaidó. El quadro està de gaidó. Em mirava de gaidó.’ Igualment, el diccionari valencià també recull les locucions de gairó i de gairell, sinònimes a la nostra.
El primer exemple de la nostra expressió el trobem en l’ambaixada en valencià de 1977, quan el moro es queixa d’alguns canvis de circulació en alguns carrers del poble:
“I tant de pagar impostos
de l’alcantarillat i canalons,
pa que ara vinga el Xato
i al carrer Leopoldo Pardines
li canvie la circulació,
que assomes el morro i no saps
si vénen per la dreta o de gaidó.”
La següent mostra és de l’ambaixada humorística de l’any 1990, quan el moro es queixa al cristià que la nova moneda de la pesseta l’han feta molt menuda:
“Moro:
Pues vosatros heu demostrat
ser tacanyos
al fer la nova pesseta,
pues pareix una llentilla
o un botó de la bragueta.
Cristià:
És algo xiqueteta,
li falta un poc de lloc,
pues, si te ‘fijes’, al rei
l’han sacat de gaidó.
Però s’ha quedat molt fina,
aunque si estàs distragut
la poses en el cafè
com si fóra sacarina.”
Finalment, en l’ambaixada de 1992 la nostra locució torna a aparèixer quan el moro, que acaba d’arribar a Petrer, diu que seria millor desplaçar-se en bicicleta de muntanya que en burro, pel mal estat dels camins:
“Això seria lo millor [anar en bicicleta],
perquè hai que vore que camins
teniu pa entrar a Petrer:
si entres per Salinetes
sempre hi ha uns socavons
que si els xafes de gaidó
te trenques les castanyetes.”
‘NO ALÇAR POLS NI REMOLÍ’
Esta expressió ve definida de la següent manera pel DNV: ‘comportar-se molt discretament, sense fer res que cride l’atenció dels altres’. A més, este diccionari també admet la variant no fer pols ni remolí.
En tot cas, del fet que estiga inclosa en el DNV deduïm que esta locució és comuna a tot el valencià. D’altra banda, el DCVB porta la locució no moure pols ni remolí, amb esta definició: ‘obrar quietament, pacíficament, sense promoure renou.
’Siga com siga, en l’ambaixada en valencià de 1991 n’hem trobat un exemple en el discurs del cristià, quan comenta els candidats dels distints partits per a les pròximes eleccions municipals.
“De Pina, ni fu ni fa:
no alça pols ni remolí;
lo únic que hai que procurar
pa tenir-lo ben content
és respectar als animals
i els arbres deixar-los quiets.”
