Esta setmana seguim en la línia de la fitxa de la setmana anterior, és a dir, amb el comentari de paraules i expressions que només hem trobat en el període més antic de les ambaixades humorístiques de la nostra festa, o siga, les ambaixades de la Xusma de 1950 a 1964.

 

‘¡ME-LO!/¡ME-LA!/¡ME-LOS!”

En els tres casos que hem documentat estos exemples, pareix que estem davant de la reducció de la forma d’imperatiu (de segona persona singular) del verb mirar (¡mira!) més el pronom que fa la funció de complement directe.

Així, la forma me pareix que ha eixit de la reducció de mera (que al seu torn procediria de mira, amb l’obertura de la i en e) en la seqüència amb els pronoms de complement directe:

mira-lo > mera-lo > me(ra)-lo > me-lo.

En primer lloc, l’obertura de la i en e no és estranya en valencià, encara que la majoria de voltes es produïx quan la i és àtona (i, en canvi, en el cas de mira és tònica):

oficina > ofecina; visita > vesita; minut > menut; mira > mera…

I en segon lloc, en el pas de mera-lo a me-lo hi ha la pèrdua de la síl·laba tònica del mig, la qual cosa no és estranya en una locució ràpida:

mera-lo > me(ra)-lo > me-lo.

En tot cas, desconeixem si actualment encara se sent este tipus d’expressió, per la qual cosa animem els nostres lectors que ens ho comenten.

Siga com siga, nosaltres n’hem trobat tres exemples en les ambaixades de la Xusma: amb pronom masculí singular, amb pronom femení singular i amb pronom masculí plural.

La primera mostra és de l’any 1961 i la trobem en un parlament del moro:

“Esta és la contestació;

en suma, birriós, quan ans

allarga-te ense pensar-ho

sense tornar a este poblat,

pos com no te’n baixes prompte

‘con’ esta gotxilla [‘cuchilla’] armat

aunque ense barba estigues

tai [sic] deixar afaitat.

¡Me-la!, ense estrenar la tinc.

¡Me-la!, i aixina sabràs

que desprècie ense por

lo que m’has vollgut donar,

perquè sé que moltes voltes

qui dóna no és de fiar.”

Fixem-nos com en este cas “¡Me-la!” vol dir “¡Mira-la [la ‘gotxilla’]!”.

El segon exemple és de 1963, en paraules del cristià:

“Jo lo únic que dic és

que els que a la meua reó estan

es vec molt conformats. ¡Me-los!”.

En este cas, “¡Me-los!” = “¡Mira-los [a ells]!”.

Finalment, en el text de 1964 torna a ser el cristià qui usa la frase:

“¡Me-lo, que vermellot està!

Ahí voràs com es crie,

menua raça que puc sacar.”

En este exemple, “¡Me-lo!” = “¡Mira-lo [ a ell]!”.

‘A TRET’

En català/valencià tret és un sinònim de tir (castellà tiro), és a dir, ‘descàrrega d’una arma que llança un projectil; trajectòria que un projectil llançat descriu’ (DCVB).

Pel que nosaltres sabem, però, en el valencià actual de Petrer el substantiu que s’usa amb esta definició és tir: “Un tir d’escopeta”. Això no obstant, en els textos de les ambaixades de la Xusma (1950-1964) hem trobat un exemple d’ús del nom tret, però inclòs en la locució a tret o tenir a tret.

Respecte a això, el DCVB diu el següent: “El mot tret ha perdut molta vitalitat, arraconat pel seu sinònim tir; però encara es conserva en algunes comarques extremes, per exemple en El Pinós (poble fronterís amb el castellà, sobretot entre llauradors i altra gent sense lletres; també es conserva (i amb més vitalitat) en locucions com posar-se a tret, estar a tret (principalment en català occidental i en valencià).”

Així, segons el DCVB, tenir algú a tret és ‘tenir-lo prou a prop per a ferir-lo llançant-li un projectil o donant-li un cop. S’usa també en sentit figurat, significant posar-se o tenir algú en disposició de rebre crits, insults, atacs, etc.’

D’altra banda, segons el DNV, a tret és una locució adverbial que té el significat de ‘a tir, a mà. Quan la perdiu es pose a tret li dispararé.’

L’exemple és del text de l’ambaixada corresponent als dos primers anys (1950 i 1951), en boca del moro:

“¡Si sapieres la rabieta

que me entra quan te vec…

El dia que el [et] pille a tret

te deixe sense xaqueta.

Pues no tingues que olvidar

(perquè és molt cert i segur)

de que si el rotllo està dur

és costós de mastegar.”

D’altra banda, en la segona part del parlament del moro hi hem de fer notar la ironia amb què s’usa el nom rotllo, ja que llavors el paper de moro el solia interpretar Evaristo Pla Medina, el Rotllero.

Finalment, en l’ambaixada de 1964 hem trobat un exemple (en boca del cristià) de la nostra locució en l’expressió no fer-ne cap a tret, que pareix que tinga el significat de ‘no encertar-ne cap ni una’ (per tant, algú que no n’encerta cap no és digne de la nostra confiança):

“Xe, Joano, no t’anfades!

Quan jo confie en algú

la meu raó tendré,

no com algunos que conec

que no en fan cap a tret.

No vingues fent-te el roncós

ni vullgues embaucar-me a la gent,

pues per més coses que dónes

aquí en esta fortalesa

tots coneixem lo que són es mones.”

 

 ‘¡I MENOS, TIO PEP!’

Acabarem la fitxa de hui amb una expressió que hem trobat una sola vegada en la nostra immersió en els textos de les ambaixades humorístiques de la festa de moros i cristians de Petrer. Es tracta de la locució ¡I menos, tio Pep!, que, com vorem a continuació, pareix que s’use per a parar els peus a algú que ens ha parlat amenaçant-nos, que ens ha tirat ronca (com vèiem en la fitxa de la setmana passada). És a dir, seria més o menys un equivalent de l’expressió: “¡Tranquilol, bonico!”.

L’exemple el trobem en l’intercanvi entre el moro i el cristià de l’ambaixada de la Xusma de 1964:

“Moro:

Si no conoces el grado

de rabieta que me ampara,

no vuelvas a tontear

o te romperé la cara.

Cristià:

¡I menos, tio Pep!

Tu no saps jo qui sóc:

de una punyà’ sóc capaç

de fer-te una coca el nas

pa que no te caiga el moc.”

Com se sap, el tio Pep és un personatge de la cultura popular valenciana, que trobem en la cançó popular “El tio Pep”: “El tio Pep se’n va a Muro, tio Pep!”. Per tant, en esta curiosa expressió que comentem pareix que estiga usat com a paradigma del valencià normal i corrent.