En la fitxa d’esta setmana comentarem unes quantes paraules que només hem trobat en els textos de les ambaixades de la Xusma del període 1950-1964, és a dir, que es tracta de mots i expressions que no hem localitzat en les més modernes ambaixades en valencià (1975-1999), cosa que ens fa pensar que estem davant de paraules del valencià de Petrer que potser actualment ja no s’usen o només són utilitzades pels parlants de més edat.

En tot cas, es tracta, en molts casos, d’autèntiques perles lingüístiques i el seu descobriment ha segut una sorpresa molt agradable. Esperem, això sí, que alguns lectors les reconeguen o recorden. En este cas, ens agradaria molt que ens ho feren saber a través dels comentaris que poden deixar en esta mateixa pàgina.

‘ATURAR-SE’

En català/valencià general el verb aturar(-se) és un sinònim de parar(-se), detenir(-se), és a dir, ‘fer cessar el moviment’. És un verb que s’ha conservat amb ús ple en el balear i que també s’utilitza en el català central, tot i que al costat de parar.

En canvi, una accepció molt poc coneguda del verb aturar és la que recull en quart lloc el DCVB: ‘tr. pron. Guardar-se per a si, reservar-se. Aquesta gent que és restada, yo’n pendré la mitat, e vostra senyoria s’aturarà l’altra. Tirant, c. 324’.

Fixem-nos com el diccionari d’Alcover-Moll recull esta accepció per a la forma pronominal (aturar-se) i que en posa un exemple de la novel·la Tirant lo Blanc, del valencià Joanot Martorell (impresa per primera vegada en 1490 a València).

Doncs bé, per a sorpresa nostra, hem trobat un exemple d’esta accepció del verb aturar-se en un fragment de l’ambaixada de la Xusma de l’any 1957 en què el moro bonega al cristià i li diu que acabarà amb les restriccions que patix el poble:

“De hui en avant els dines

tenen que fer-se ben fetes

i en ninguna casa del meu reino

se tenen que fer farinetes.

El arròs en conill i els gaspatxos

són lo que predominarà,

olivetes i vinet de Anita la de Anselmo

i tomata i ensalà’.

I en fi…, els coses que te has aturat

vinc dispost jo a donar

i aunque els ungles de ràbia te menges

el poble me aclamarà.”

Fixem-nos, efectivament, com aquí la frase “els coses que t’has aturat” equival a “els coses que t’has guardat”.

D’altra banda, hem de dir que esta accepció del verb aturar no la recull el DNV.

‘DESBATEJAR’

Un cas paregut és el del verb desbatejar, que també hem trobat en l’ambaixada de la Xusma de 1957.

Segons el DCVB, desbatejar és ‘llevar [fugir] el nom (a qualcú [algú] o a alguna cosa) per posar-li’n un altre; cast. desbautizar.’ Però segons el mateix diccionari, la locució fer desbatejar qualcú significa ‘fer-li perdre el senderi [trellat] , cast. hacerle salir de sus casillas’ (per tant, amb el significat de ‘irritar, fer perdre la calma a algú’), locució que el DCVB recull del Diccionari Aguiló.

En l’exemple de l’ambaixada de l’any 1957, el verb l’usa el moro quan es dirigix als que hi ha en el castell:

“¡Ah del castell!

¡Ah del fort!

¡Xe!, ¿és que no me sentiu?

Pues no me feu desbatejar

que va a haver de sang un riu.”

Fixem-nos, doncs, com aquí el significat de “no me feu desbatejar” és el de “no me feu enfadar”.

‘RONCA’

Segons el DCVB, ronca significa ‘amenaça jactanciosa’ i és una paraula que documenta a Tortosa i al País Valencià. A més, proporciona un exemple de l’obra Canyís i canyissaes, del monover J. Amo: “S’u van tirà en cara en una ronca”. (Recordem que els articles que conformen este llibret van ser publicats a començos del segle XX.)

El DCVB també diu que la paraula deriva probablement de ronc o roncar i que en castellà també és ronca. Així, el diccionari de la RAE definix ronca com a ‘amenaza con jactancia de valor propio en competencia de otro’. En este cas, el DNV també recull la nostra paraula amb el mateix significat que el DCVB.

El primer exemple que hem trobat de ronca és de l’ambaixada de la Xusma de 1950-51, en què la nostra paraula s’usa en l’expressió tirar ronca, utilitzada pel cristià davant de les amenaces del moro:

“No me tires tanta ronca

ni vingues fent-te el valent;

jo ja vaig comprenent

que lo que busques és bronca.

Pues bronca vas a tenir

i no va a ser xiqueteta.

Com toque ‘ataque’ el corneta

no sabràs per a on fogir.”

En el text del mateix any hi ha una altra mostra del nostre mot, esta volta usat pel moro com a rèplica a l’amenaça del cristià:

“¡Eixa ronca és de talla!

¿Te’n queda atra més gran?

Pues vés-te’n preparant

per a entrar prompte en batalla.”

Finalment, en el text de 1964 el cristià, dirigint-se al moro, utilitza l’adjectiu roncós, sens dubte derivat de ronca i amb el significat de ‘persona que tira ronca’:

“No vingues fent-te el roncós

ni vullgues embaucar-me a la gent,

pues per més coses que dónes,

aquí en esta fortalesa

tots coneixem lo que són es mones.”

 Finalment, direm que roncós és recollit pel DCVB amb el significat de ‘sorrut, que respon amb reganys’, un significat que no és ben bé el mateix que el que l’adjectiu té en el parlar de Petrer.

‘GARULL’

Acabarem la fitxa d’esta setmana amb la paraula garull, que hem trobat dos voltes en ambaixades de la Xusma amb el significat de ‘rebombori, bullici, renou, xivarri’, castellà jaleo, alboroto.

El cas és que no hem localizat garull en cap diccionari, per la qual cosa pensem que esta paraula es puga haver format a partir de garulla, amb pèrdua de la –a final per influència de barull i garbull, mots estos tres últims que sí que hem trobat en diferents reculls lèxics.

Així, segons el DCVB garulla, documentat només com a valencià,  és ‘conjunt desordenat de gent; embolic, grup tumultuós. cast. garulla’, significat del qual es pot derivar el que atorguem al nostre mot.

Per la seua banda, segons el mateix diccionari barull (paraula només valenciana) “és un castellanisme inadmissible en bon valencià”, mentre que garbull vol dir ‘embull, confusió, barreja confusa’.

El primer exemple nostre és de l’ambaixada de 1950-51, en boca del cristià (representat per Andrés Navarro Payá):

“¡Me has armat tal garull

que estic rabiant de coratge!

¡Ala, pues, cara de apatxe,

te aguarde en la cova el Ull!

Allí sabràs jo qui sóc:

de una punyà’ sóc capaç

de fer-te una coca el nas

pa que no te caiga el moc.”

Finalment, en el text de l’any 1957 la paraula garull l’usa el moro, dirigint-se als que hi ha dalt del castell:

“[…] per lo tant prompte voreu vosatros

la carrera que hasta la cova el Ull

es vaig a fer pegar a eixos

en tant prompte anscomence el garull.”