«A galopar, a galopar hasta enterrarlos en el mar»
Rafael Alberti

Nota: Artículo publicado originalmente en la revista Festa 2007

Des de 1965 a 1975, per agafar dues dates de referència, els jóvens i xiquets de Petrer es divertien de diverses maneres, però allò que es diu l’oci organitzat es produïa bàsicament en els àimbits esportius, les parròquies religioses, el Club de la Juventud i l’OJE. Per raons de coneixement personal, jo em referiré a aquesta última organització de carácter estatal -nacional- que no era altra cosa que les sigles de l’Organización Juvenil Española, perqué és on vaig desenvolupar les meues vivències personals entre el 12 i 19 anys d’edat, és a dir, entre els anys 69 i 76. Que no espere l’interessat lector trobar un cúmul de dades objectives ni res d’això. Em limitaré a fer memòria, entre sentimental i analítica, del que va significar aquell espai d’oci per a un grup important d’hòmens -molt poques dones- de Petrer que avui ens movem entre el 45 i el 60 anys.

L’Organización Juvenil Española del Frente de Juventudes

L’OJE formava part de l’entrellat del Movimiento, és a dir, el partit únic del règim del general Franco. Si aquell «partit únic» -tan prohibida estava la paraula «partit» que no es podia dir ni així- es deriva d’aquell batibull de sigles que es deia «FET de las JONS» (Falange Española Tradicionalista de las Juntas Ofensivas Nacionales Sindicalistas) en una formulació més neutra i tecnocràtica que ara es denominava «Movimiento Nacional», l’OJE no era més que la derivació resultant de convertir la seua secció juvenil -el «Frente de Juventudes»- en una organització més moderna, menys ideologitzada -és un dir- que responguera als nous temps: una de les tantes disfresses que s’inventà la Dictadura per paréixer menys Dictadura.

L’OJE funcionava en molts municipis i barris de tot l’estat. En principi era una organització només per a xics i sols al final del franquisme va permetre la presència de xiques amb unes determinades condicions. L’OJE s’enquadrava dins de la Delegación de la Juventud, que era l’organisme de l’aparell de l’estat que controlava les polítiques juvenils del país i que funcionava d’acord amb una estructura jerárquica centralista que naixent de Madrid, passava per les províncies fins a aterrar en les estructures loclis com a Delegación Local de la Juventud. En la meua època de membre de L’OJE aquest càrrec va ser ocupat per Vicente Amat, ja traspassat, també conegut per Vicentito el de l’Hostal, i posteriorment Enrique Navarro, que en el pas del temps arribaria ser alcalde de la localitat. L’últim del règim del general Franco.

En certa mesura, l’OJE era la «nineta dels ulls» de la Delegación de la Juventud, ja que en teoria era l’organització dirigida als jóvens més fàcilment controlable i que responia plenament a la perpetuació ideològica del règim: escola de ciutadania per a un país on ser ciutadà era la cosa més pareguda a ser súbdit. Les altres formes d’organització infantil i juvenil, llevat de les purament esportives, no eren ben vistes del tot pel règim: les religioses (Moviment Júnior, Juventud Obrera Católica, Juverntud Estudiantil Católica, etc.) perquè eren portadores de certs valors cristians que entroncaven fàcilment amb les reivindicacions socials, les de base juvenil espontània -com el Club de la Juventud de Petrer- perqué no acabaven de ser sometses a control, els Boys-Scouts perquè sovint eren tapadora de moviments juvenils de base democraticoliberal… Així que l’OJE es duia la palma en molt sentlts…autoritaris.

Aquesta condicio d’organització juvenil del règim li reportava alguns privilegis, sobretot en allò que pertocava a instal·lacions, mitjans, dotacions pressupostàries, facilitats burocràtiques per a desenvolupar les activitats pròpies, etc. L’OJE de Petrer no va ser menys. A mitjans dels 60 desenvolupava les seues activitats en els baixos de la CENS -local del sindicat vertical absolutament controlat pel règim-expropiat a la UGT després de la Guerra Civil i que va servir com a espai per a les activitats sindicals, polítiques -FET de las JONS- i juvenils -primer el Frente de Juventudes i més tard l’OJE- i que es trobava situat a l’Explanada i al carrer Nou.

OJE Petrer als anys 70

Aquell espai, veli i obsolet, va ser enderrocat i es va construir ¡’actual edifici que acull ACOTE i els sindicats democràtics (CCOO i UGT). Anteriorment va donar cabuda al sindicat vertical, al Movimento, a l’ambulatori i a l’OJE. Cal dir que l’enderroc de l’antic edifici i la consegüent obra de nova planta es va produir entre els anys 67 i 69 -període en què l’OJE es va instal·lar provisionalment al carrer de Sant Bertomeu, enfront del Súper-. En el 70 es tornà a la vella ubicació, però ara en un edifici nou de trinca.

Jo em referiré a eixa última època, en qué vaig participar activament en la vida de l’OJE-Petrer. En aquell espai d’uns 200 m2, ens reuníem molts xiquets i jóvens de Petrer. En els períodes de màxima activitat superàrem el centenar. Els més menuts, entre 9 i 12 anys, formaven el grup del «flechas»; els seguien per ordre d’edat els «arqueros» (de 13 a 15 anys) i després venien els «cadetes», dels 16a als 21. Els «flechas» i «arqueros» s’organitzaven dins el «Círculo de flechas y arqueros» i els grans, -«cadetes»- en el que portava aquest nom. Tenien espais diferenciats en la seu de l’OJE i estructures organitzatives també distintes.

Els «flechas» i «arqueros» s’organitzaven en esquadres que feien tota mena d’activitats. Les esquadres eren grups d’amics d’entre 5 i 15 membres. Cada esquadra tenia un nom -San Francisco, San Fernando, Júpiter, Nueva Revolución…- i s’organitzava amb un «jefe» i un seguit de càrrecs que, en la práctica, permetia a quasi tots els seus membres tenir una responsabilitat («subjefe», secretari, tesorer, botiquí, encarrega tdel material, banderí, etc.). L’element cohesionador era l’amistat i no l’interés per cap tipus d’activitat concreta, per això féiem de tot en les esquadres. El conjunt d’esquadres tenien una mena de cap superior-sempre l’estructura jerárquica inspirada en el militarisme feixistoide!-, que era el «jefe de centuria». El dels «flechas» era un cadete o, excepcionalment, un «arquero» gran. El dels «arqueros», òbviament, sempre era un «cadete».

Aquest conjunt organitzatiu donava lloc a un seguit d’activitats que es realitzaven al llarg de la setmana, però que s’intensificaven especialment els caps de setmana i els períodes festius i vacacionals. Entre setmana, un senyor gran -«l’agüelo»- obria el local des de les 6 de la vesprada a les 9 de la nit i els menuts acudíem a fer reunions, però sobretot a jugar al ping-pong, a diversos jocs de taula (dames, escacs, monopoli, estrateg, etc.). El caps de setmana l’activitat es diversificava: marxes i acampades, esport a la Ciudad Deportiva San Fernando (instal·lacions actuals de la piscina coberta), concursos i festivals, etc.

Entre els «flechas» i «arqueros» no eren normals el grups d’activitats concretes i especialitzades, és a dir, xiquets units pel gust o I’interés en alguna mena d’activitat concreta. Amb tot i això, a vegades, sorgien aquests grups com a conseqüència de la intensitat de l’activitat que es donava a l’OJE. Així van sorgir grups dedicats al teatre, equips esportius que anaven més enllà de la pertinença a una esquadra o no (bàsquet, handbol o futbol) i un grup dedicat a la premsa juvenil. Precisament en aquest grup vaig participar activament. Feien un periodic multicopiat que eixia mensualment i es deia Chispa. La meua activitat jo la vaig centrar en aquest periòdic i en altres àmbits més que tot seguit tractaré d’explicar.

Un any d’incessant activitat

El cicle anual d’activitat de l’OJE entre els «flechas» i «arqueros» es caracteritzava per una àmplia gamma d’activitats. La tardor i l’hivern eren propicis per a les pròpies del local. Enumerem-ne algunes: jocs de taula, campionats de ping-pong, teatre, festivals, concursos de betlems, periòdic, reunions de les esquadres, etc. L’activitat esportiva i muntanyenca també tenia el seu espai. Els més grans, els «arqueros», participaven en entrenaments i campionats esportius -a vegades de caràcter comarcal i provincial-, i tant uns com altres aprofitaven algún diumenge per a fer marxes per les sendes muntanyenques de la localitat. Per les festes de la Mare de Déu s’organitzaven gimcanes de bicicletes en l’Esplanada. Un dels vencedors més habituals era Luisake que, amb el pas dels anys, arribaria a ser un gran campió de motocrós. Durant el període de Nadal, alguns xiquets participaven en cursos de «mandos» i «proeles» (especialistes en diverses activitats) que se celebraven a nivell provincial, generalment al col·legi menor José Antonio d’Alacant o al campament juvenil de Moraira. Precisament el cicle nadalenc es tancava amb la participació en la cavalcada de la Nit de Reis, que solia ser organitzada pels «cadetes» i alguns «arqueros» majors.

A la primavera s’incrementaven les activitats d’aire lliure i esportives. Ja no només s’eixia a fer marxes, sinó que també s’acampava en diversos paratges de Petrer i els voltants: Caprala, el racó del Xoli, les Fermoses, la serra del Cavall, el Maigmó, el Sit… La Setmana Santa era un període que alguns aprofitaven per anar a albergs i campaments provincials per a fer estades de quatre o cinc dies. I sense voler la cosa, arribava l’estiu. Estació sinònim de campament juvenil de Caprala. L’OJE de Petrer era l’única organització local del voltant que feia el seu propi campament d’una quinzena de dies de duració.

El campament juvenil de Caprala

Primer començàrem fent-lo en el descampat d’enfront del naixement d’aigua. Fou l’any 1967. El muntaven un grup de «cadetes», que després feien de «mandos», amb el suport del «jefe de la OJE» -Enrique Navarro Quiles- i altres dirigents. També solien implicar-se alguns «arqueros». Amb tendes vellíssimes aconseguides de no se sap on, amb troncs de xops, amb tendals, amb matalaps de pallofes, amb bancs i taules que feien de menjador i amb una cuina rudimentaria de gas. Fent ús per a la higiene d’acampats i atifells de l’aigua del naixement, entre 30 i 50 jóvens i xiquets entre 10 i 18 anys convivien en aquell marc natural privilegiat que era llavors Caprala. Féiem de tot, marxes, banyar-nos, jocs, xarrades, focs de campament, misses de campanya, manualitats, dia dels familiars… Ho passaven francament bé. El problema era que si les condicions d’acampada les analitzàrem ara des dels paràmetres del segle XXI, supose que no ens hagueren permés d’estar més de quatre hores. Els campaments de Caprala foren, a més d’un espai de diversió esplèndid, una autèntica escola de convivència i ciutadania. Xiquets i jóvens aprenguérem amistat, responsabilitat, sentit de grup, estima pels altres, amor a la natura. El clima d’autoritat-que era propi d’aquells campaments de l’OJE- era superat amb escreixos per la sana convivència.