Dimarts, 25 d’agost

He obert un parèntesi en les “avorrides”: he baixat al despatx de la Universitat d’Alacant (UA). El campus està tranquil, d’ací a una setmana canviarà el paisatge humà, la qual cosa no vol dir que no hi haja gent a la UA ara (personal de manteniment, guàrdies jurats, un mínim d’administratius i gestors, algun que altre professor o professora fugint de les seues “divertides vacances”, doctorands fent tesi, estudiants preparant els exàmens que s’aproximen…), però res a vore en el paisanatge que a partir de l’1 de setembre. Bé, siga com siga, he remogut papers, furgat al disc dur i reorganitzat —és una manera de parlar— el meu diminut “camarot dels Germans Marx”, alguns pomposament li diuen despatx. Au, a casa. Dinar. Descans. Lectura vespertina de premsa —hui m’han publicat una columneta sobre el “Tractat d’Almisrà” al diari Información— i a les set cap al Camp de Mirra. Cita personal i obligada de caràcter anual.

Enguany m’acompanyen JS, J, i X. Arribem al Campet per la carretera local de Biar, des d’on es descobrix un dels paisatges més bonics de la vall, amb el poble i la serra de Beneixama, l’ermita de sant Bertomeu i els conreus de secà. Fetes les oportunes salutacions, escoltem el pregó del Tractat i ens prenem unes canyes. Jo me’n vaig a vestir-me per a l’actuació —ans salude un grapat de gent—, ho faig a V, que fa paper de bisbe. El meu paper és, com diuen els indígenes, de mut: el cavaller “valencià” En Ximén Carroç. Hi ha prèviament un homenatge als professors de la Universitat de València Maria Conca i Josep Guia, bons amics, editors del text actual del Tractat i difusors incansables de la representació en els medis universitaris del país. Comença l’obra, tot es desenrotlla segons estava previst —alguns incidents de so per culpa del vent—, finalment, el públic que plena la plaça de gom a gom, ens dedica un càlid aplaudiment: desplegament d’una immensa senyera i petit castell de focs artificials. Un any més funciona la memòria col•lectiva d’aquell acte de diàleg i pau que va ser l’establiment de la frontera castellano-valenciana mitjançant el Tractat d’Almisrà el 1244. És el miracle cívic de compartir una història comú que ens identifica, cosa força difícil en un país construït a base de renúncies, covardies i mistificacions. La dignitat de la gent del Camp de Mirra ens dreça a recordar que tenim una història pròpia i singular a “nosaltres el valencians.”

Després vingué l’homenatge al Rei Jaume: corona de llorer al monument, impressionant Moixeranga executada per “El Terròs” de Petrer, senyera quadribarrada al vent —sense mistificacions— i parlaments protocolaris més o menys sentits. Cervesa amb picadeta. Fotos amb el Rei Jaume —l’admirable Romà Francés— i acomiadaments. Fins a l’any que ve. A casa per Villena. S’ha fet molt tard. Bona nit.

Dimecres, 26 d’agost

Matine, cosa que em costa, que conste. Faig una miqueta de faena a peu d’ordinador —“treballar en vacancions?” / “Sí, xica, sí, els havem viciosos…”— i me’n vaig cap al Fondonet amb M per juntar-nos amb MA i la seua família i fer un esmorzaret de despedida: una bona sardinetada a la brasa, amb altres viandes propícies per a l’ocasió acompanyades de cervesa fresqueta, tenen la culpa de tot. Bona conversació i els tristos i obligats adéus dels finals vacionals. Els nostres bons amics partixen a les adustes, nobles i poètiques terres de Castella —“Mi juventud, veinte años en tierras de Castilla”, que cantava Machado— per motius de faena, residència i origen. MA és natural d’aquells preciosos llocs mesetaris i muntanyencs.

L’esmorzaret ha acabat sent esmorzarot. No dine i vaig directe a la reparadora sesta. M’alce, llig Petrearldia.com mentre espere l’arribada del meu company de BTT  —l’homenatge montfortí a Michael Jackson, les obres de Ferrussa, els articles sobre textos de l’extraordinari petrerí que va ser J. María Bernabé, els oms centenaris de Saix…— i inevitablement m’acoste als comentaris que han fet quatre lectors al meu “Avorrides…-VII”. Són M, D, A i J. Des d’ací els done les gràcies. Pareix ser que es divertixen. Eixa és la intenció d’este paperet distendit, descaradament tastaolletes, suaument polèmic, a voltes, moderadament nostàlgic, d’altres, i sempre estiuenc, com una aigua “civà”. Ja ens posarem bords, transcendentents i incisius més endavant, quan arribe la tardor. Gràcies, cavallers, o tios, com vos agrade. Un detall, la meua lectura del Petreraldia l’acompanye amb banda sonora: “Land of a Thousand Dances” —tr. “El país de les mil danses”—, que fa això de “Na na-na-na-na na-na-na-na  na-na-na-na-na-na…!” Marxeta.

Efectivament, com heu llegit al paràgraf anterior, hui faig bicicleta de muntanya vespertina. AL i jo ens juntem a la porta de ma casa. És la primera volta que eixim junts. Ben prompte congeniem en els gustos ciclistes: la “clàssica” volta a Caprala buscant el màxim de camins de terra. Santa Bàrbara, rambleta de l’Almorxó, costera de la casa de Marcos, baixada i pujada trialera i ràpida (rambla i cases de Caprala), naixement d’aigua, pas a l’Avaiol per l’exigent costera de ciment, casa de Villaplana, cruïlla de camins, davallada cap al Molí de la Reixa, incorporació a la rambla de Puça, ascens al Figueralet, tornem a la rambla de Puça i per la Calera, la Canal de Ferro i les Coves del Riu a Petrer, per l’Algoleja. És, certament, una volta curta, variada, amb moments de paisatge d’èxtasi  —no exagere—, amb trams exigents i d’altres plàcids. La volta BTT perfecta de l’entorn petrerí. Amiga, amic lector, si et decidixes a practicar “Mountai Bike”, no ho dubtes, després de l’obligat període d’adaptació planejant i fent passejades, atrevix-te amb la volta Caprala, quedaràs enganxat de per vida al seu encant.

Bé, acabada la reflexió bucolicociclista, toca la higiene, la dutxa recomfortant i estimuladora. Soparet suau. Una miqueta de tele “alienant” i al llit a llegir fins que la son em vença.

Dijous, 27 d’agost

A la fresca, lectures. L’epistolari de la Guerra d’Espanya de Joan Sales m’entusiasma. Subratlle molts paràgrafs. Un d’una carta datada a Xàtiva el març del 37: “Ha vingut aquests dies la companyia de teatre valencià de Pepe Alba a representar diverses peces còmiques i una de dramàtica que s’intitula ‘Els fills del poble’. L’heroi del drama se’n va al front amb una immensa senyera valenciana que li ha brodat la seua xicota: després d’un combat la clava al cim d’una muntanya, al front d’Aragó, i torna a València greument ferit però es cura —ni caldria dir-ho— i el fan tinent. Tota l’obra és un cant al País Valencià i a la senyera i el públic ho aplaudeix amb entusiasme ¿per què als teatres de Barcelona no fan coses així?”

Llig també les “Conversaciones con Woody Allen”. Les opinions del meu admirat actor, director i mal clarinetiste de jazz sempre em resulten interessants per entendre més i millor els seus films:  “Creo que me he pasado la vida con una pequeña llama de depresión ardiendo en mi interior. Nunca he llegado a tener lo que la gente llama una depresión ‘clínica’ ni querer suicidarme por ello. Digamos que he tenido una depresión de baja intensidad, como si siempre tuviera un piloto encendido. Con el tiempo he encontrado mil y una pequeñas estrategias para mitigar sus efectos: estrategias basadas en el trabajo, en las relaciones personales, en la diversión.” Estes declaracions no només ajuden a entendre les pel•lícules sinó també a entendre’l, a ell, i a entendre’ns a nosaltres: per què no?

La resta del dia el passe llegint i escrivint. Hui he optat pel model vacacional sedentari del que diria un expert d’eixos que ix per la tele: “convé no abusar-ne.”

La nit m’ha dut un magnífic sopar —bons patés, divertida ensalada, carn a la pedra i excel•lent vi— a la casa de l’horta de Petrer dels pares de la nóvia del meu fill. EL, PD, C, E, P i jo hem passat una agradable vetlada amb intensa conversació animada pels inevitables destil•lats. Es fan les tres de la nit. A casa i a dormir.

Divendres, 27 d’agost

Esmorzaret al Musical amb l’amic O. Ens conta el seu viatge al•lucinant —bellesa, contrastos, crua realitat social— a l’Argentina. Tota una aventura. Llig premsa virtual: Francesc Esteve, en una columna sense desperdici, retrata els dos sindicats “majoritaris, democràtics, de classe” —CC OO i UGT— “i amb més barra que el Nou Manolín”. Estos dos “implecables” sindicats han signat amb l’’implecable’ Camps un ‘impecable’ acord per a la Llei de la funció Pública que, de manera ‘impecable’ atenta ‘impecablement’ contra els drets lingüístics més elementals de la ciutadania. Què li deuran a Camps UGT i CC OO? Llegiu a: http://www.levante-emv.com/opinion/2009/08/27/cc-oo-falta-valencia-i-paraula/624807.html

Mire els e-mails. De tot. Esborre coses i coses desesperadament. Quanta brossa! Hi ha, però, tres “possiblespam” que em fan reflexionar, no per la seua originalitat —són repetitus i pesats fins als límits més insospitats— sinó pel contingut. Spam 1: “Grow your penis 3-inches longer” (tr. “Fes-te un pardal mig pam més de llarg”), frase a la què un castís amic respondria “I jo per a què vull calçar dos pams si lo que necessite és potència de xut.” Respostes: Spam 2 (“You can buy viagra $ 1.85”, “pots comprar viagra a 1.85 $”) i Spam 3 (“Limited offers: Viagra”, no cal ni traduir). Ja veieu, al correu electrònic vos arriben a ‘cabassaes’ les solucions als vostres —nostres— problemes de virilitat. Si algun dia caieu en la temptació de tocar les tecles pecaminoses rebreu les pocions màgiques: més blava, més llarga, més dura…

Vesprada lectora: Allen, Azorín i Sales. Després em pose davant la tele a veure futbol: no només de la “Galàxia Gutemberg” viu l’home, el “Sistema Baird-Marconi i el raigs catòdics” també ens ajuden a malgastar neurones. Veig el Barça-Xakhtar (Supercopa d’Europa). El quadricampió-2009 s’enfronta al campió de la UEFA 2008-09 i, pel que es veu, a la gespa, a l’arbitre, al roïn Ibrahimovic i al seu baix estat de forma física. Les espases en l’aire: dos temps, dos prórrogues  i, finalitzant-ne la segona, gol de Pedro —sempre els xiquets de la Masia— i… Supercampions d’Europa! Pentacampió-2009! Bona nit.