Dimarts, 18 d’agost
Este matí, després d’acomiadar-me del meu fill que se n’ha anat uns quants dies de camping a la bella serra de Cazorla i fer uns encàrrecs, he encetat a la biblioteca municipal de Petrer la meua petita investigació sobre la presència a les revistes de festa comarcal d’articles i treballs relacionat amb la difusió de la cultura i la iteratura popular. La jove bibliotecaria de sala ha esta força amable i sol•lícita amb mi. Cosa que agraïsc com cal. Ens calen molts treballadors públic així: professional i de tracte educat i correcte amb el ciutadà.
A la vesprada, després de dinar, he acabat la cinquena entrega d’estos “divertimentos estiuencs” i he preparat un power point sobre el viatge agoster que vaig fer la setmana passada. Després he fet una llarga sesta. Supose que estic cansat de no fer res. En alçar-me m’he entretingut rellegint un retall de premsa de Publico. Té alguns dies, però em tem que serà vigen molts anys. Es titula “El país imaginario”, una columna del jove periodista José A. Pérez. No faig cap comentari, la podeu llegir directament vosaltres mateixos:
http://blogs.publico.es/joseaperez/54/el-pais-imaginario/ . “Pues eso mismo”.
L’altra lectura més prolongada de la vesprada és “Cartes a Màrius Torres”, de Joan Sales. L’autor, en octubre de 1936 escriu amb només 24 anys:
“En darrer terme un egoista s’estima a si mateix: hi ha una desgràcia molt més gran i és el desamor absolut. Això deu ser l’infern: en comptes d’estimar els altres com si mateix (i fixeu-vos com el manament diví implica i legitima l’egoismes), avorrir-se a si mateix com als altres.” La reflexió té tot el seu sentit en el context de guerra fratricida que s’havia encetat fa tres mesos a Espanya.
Un altre “soparet” estiuenc més —Uff!— que ens alegra la nit i ens fa agafar pes. Ens tornem a casa a descansar. S’imposa l’exercici físic per a demà.
Dimecres, 19 d’agost
A les huit del matí estic damunt de “la cabra”, jo sol. Tire cap a la Torreta, baixe cap a Saix, trenque a l’esquerra —camí de les cases de Camara—, torne a trencar a l’esquerra a mitjans costera. Agafe una pujada asfaltada, curta i dura. La culmine, no sense dificultats —els soparets pesen—, i comence a faldejar el vessant sud-oriental de la serra eldera. Ben prompte pegue amb la terra. Em deixe dur per un indicador de petit recorregut que em porta cap a Salines. Cicle en suau baixadeta per un camí, quasi senda, de terra que em fica en un dels paisatges més bonics d’Elda. És l’ombria de Camara. Pins, romers, espart i altres matolls fan el trajecte agradable, fresc i ple d’olor a resina i altres prodigis naturals. Ben prompte veig la llacuna de Salines. Continue la baixada amb una certa precaució. Vorege esta zona humida, ara dessacada, per la banda meridional. Isc a la carretera general, a l’altura del “collao” d’Azorín. Ben prompte abandone la carretera per a acostar-me per un camí al Fondonet. Allí m’espera el meu amic MA amb qui, per carretera, faig cap a Monòver i des d’allí a Petrer, on esmorzem amb altre amic, M, en una terrassa de la concorreguda cruïlla de les avingudes Reina Sofia i Madrid. “Carajillos” i tertúlia. Cap a a casa a descansar i, quan hi haja gana, dinar. Obligada becadeta.
Repasse algunes notícies de política nacional. Fa feredat. Espanya pareix l’Europa de la Guerra Freda. Ho dic per l’espionatge. Dins del principal partit de l’oposició s’espien entre ells. Ara diuen que el Govern d’Espanya els està espiant. Anna Mato, dirigent de la dreta i senyora —o ex-senyora— d’un regidor conservador que col•leccionava cotxes esportius de luxe que comprava, com tothom sap, amb el salariet de càrrec públic, ha declarat sense cap vergonya que “los ciudadanos saben que hay una persecución del PP, lo saben todos.”
Senyora Mato, jo sóc un ciutadà —sobretot perquè pague els meus impostos no perquè tinga cap inflamació patriòtica cap a la “Nación Española”, compte— i l’assegure que no tinc cap evidència que al PP se’l perseguisca. Vostés encara no ho han demostrat. No s’han atrevit a posar cap denuncia als seus perseguidors i espies. No serà que patixen paranoia? Però, mire per on, tampoc no crec en la paranoia política. Vostés patixen altra cosa, “assessorament de mala bava”. M’explique: algun eficient gabinet d’estudis sociològics, tan eficient com immoral, els ha explicat que fer-se les víctimes acosades els permet mantindre mobilitzat el seu adotzenat electorat i, al mateix temps, llançar una ombra de dubte sobre el partit adversari. Com que no té costos ni polítics, ni jurídics entre tots jugen a vore qui la diu més grossa: “Comença, Cospe; vinga, ara tu, Arenas; ànim, Rajoyín; i ara tu, amb veu “pija”, Costa; solta-la, Mato…”. No tenen ètica, però potser tinguen vots per a guanyar les eleccions. Clavent-se eixa democràcia en què creuen vostés on els càpia.
Me’n vaig a veure el Gàmper. Bona nit.
Dijous, 20 d’agost
Bon dia. Hala Madrid! Visca el Manchester City! El Barça s’ho ha de fer vore. Diuen les males llengües que Guardiola ha encarregat un trailer de bolquers per a jugar amb els canterans. Altres diuen que és tan “xulo” que s’ha cagat literalment en el Gàmper. He començat el matí, com podeu comprovar, llegint premsa… esportiva. Després m’he passat a la seriosa (és un dir).
Llig a El Mundo: “La número dos [del PP, M. Dolores de Cospedal] pidió ayer al Gobierno que investigue su denuncia. Tal petición sería razonable si el PP informara al Ejecutivo de qué es lo que tiene que investigar, esto es, de quiénes son los dirigentes que sospechan que tienen los teléfonos pinchados. Cabe exigir al PP una mínima responsabilidad a la hora de hacer acusaciones tan graves. Un partido de gobierno no puede hacer política con chascarrillos o cotilleos de barra de bar. Una vez más, y ya parece una fatalidad, sus propios errores lastran la labor de oposición a un Gobierno no precisamente brillante.” Ho diu l’editorial de Pedro Jota, ben poc amic del PSOE i enemic foribund del Grupo Prisa. El Mundo és sensant? No necessàriament. El problema és que el PP està ple d’insensats que estan vivint un rebrot del virus conspiratiu de l’11-M. Quina herència genètica els va deixar papà Josemari!
Dedique una estoneta a preparar uns marcs amb fotografies per a regalar als amics amb els qui he compartit els últims viatges estiuencs. M’han queda ben “apanyaets.”
La vesprada me la monte a llegint de tot. Un article professional, les cartes del Joan Sales, que m’enganxen de línia en línia, i alguns contes del “Putas asesinas”, de Bolaño: “Poco despues entra en un bar de topless. Pide una infusión de manzanilla. La camarera lo mira y se rie. Es una mujer bonita, de unos treinta años, rubia y grande.”
El dia no dóna per a més. Avorrides vacances!
Divendres, 21 d’agost
Hui m’ho munte de “dominguero”. P, T i jo matinem, agafem el cotxe i ens n’anem cap al Racó del Xoli —malament denominant amb la “cursilada” eldera de “Rincón Bello”, i pitjor encara quan el traductor indocumentat li posa això de Racó Bell: “p’acabar de cagar-la”, que diria aquell de la flandina— per la carretereta d’Agost: rambla de Puça, costera del Derramador, Almadrava, Ventetes i Racó del Xolí. Ans, però, la parada és obligada al Cossi. Sempre hi pare. És el meu homenatge particular a l’ancestral cultura de l’aigua de la nostra gent.
Ja al Racó del Xoli esmorzem i m’agafa un atac de nostalgia: Aquella zona humida de xorrets, corrents d’aigua i tolls hui és un secarral, bonic, però secarral. Recorde quan acampàvem per estos dies —fa més de 35 anys— els jóvens de la OJE, quan baixàvem a l’altra banda del gorg a practicar “tolling”, dit a la moderna, és a dir, a ascendir amb cordes pels tolls d’aigua neta fins al gran toll del penya-segat (el tallat vertical que connectava amb la rambleta de dalt i que sovint utilitzaven per a fer ràpel). A la vora de les grans penyes teníem la nostra zona d’acampada. Recorde també quan el meu fill, la seua amigueta A, la iaia Angelina —nonagenària— i jo passejàvem per les penyes i agafàvem cullerots de granota a les bassetes d’aigua. Ara ho han “civilitzat” tot a base de tauletes, barbacoes, pàrquings, “pintorescos refugios” —ben agressius— i altres collonades. Però, això sí, ho han deixat tot més eixut i sec que un bacallà. Resignació! Després fem camí cap a Agost on comprem un testos enormes per a les plantes del pati de casa.
La vesprada, despré de la inevitable sesta —què seria de les vacacions sense la sesta?—, la dedique a navegar pels blocs del diari Público. N’entre a un el titular del qual em seduïx morbosament: “Cosas que comer de una monja”. La primera línia no deixa d’enganxar-me en la mateixa direcció: “Hay un par de monjas a les que les comeria todo.” I com que la cosa està pujant de to, benvolgut lector o lectora, millor serà que et mires el bloc, tot un balafiament de sensualitat:
Al vespre, fem cap a la Romana, que està en festes, amb D i X. Allí ens juntem amb altra parella, PR i A per sopar en l’agradable terrasseta d’un bar del bonic poble. Moros i Cristians —no homologats per la UNDEF— tan sorprenents com divertits. Tornada a Petrer i descans, merescut o no, tan se val.