Dimarts, 11 d’agost

Matí de BTT amb M i MA. Abans, però, una correcció: efectivament, “el camí dels castellans” que va de Petrer a la finca de la Torre travessant Saix per l’est, en realitat és el “camí del valencians”. Gràcies Luis per la correcció toponímica.

M i jo anem al Fondó de Monòver, o Fondonet, pel nou cementeri d’Elda, l’ermita de la “Virgen de los Dolores” i, ja a Monòver, Xinorla, la Boquera el “collao” de Vitoriano i una senda que davalla paral•lela a la costera de Reig. Allí ens juntem amb MA, amic castellà que està passant l’estiu a la bella casa que té al Fondonet. Des d’allí fem cap a Salines pel “collao”  del mateix nom, i conegut  més modernament com d’Azorín. Voregem la llacuna dessecada per l’oest i, ja al poble, fem un mosset acompanyat de dos pitxers de cervesa i “carajillos”. Amb la “gasolina” al cos tirem cap a Saix per la carretera —l’amic MA té una bicicleta de cicloturisme i no pot rodar per la terra pedregosa—, pugem el portell de la Torreta i, ja a la Tafalera d’Elda, ens separem. Un cap a la Penya del Sol, l’altre al Fondonet i jo a casa. Dinar suau i migdiada reparadora.

L’activitat de la vesprada canvia de signe. J i E, bones amigues, m’acompanyen a gaudir del primer assaig general del Misteri d’Elx. El Misteri o Festa d’Elx és la representació teatral amb arrels medievals, i documentada des de 1530, més antiga d’Europa. L’obra, cantada en valencià i amb uns esquemes musicals pròxims al gregorià, representa l’Assumpció de la Mare de Déu al cel. Els cantants, tots hòmens —fins i tot els papers femenins, representats per xiquets—, són elxers que posen les seues apassionades veus al servei d’esta representació sens tenir cap mena d’estudis musicals. Un dels cantats, excepcionalment no és d’Elx. És paisà nostre, de Petrer. Es tracta de mossén Fernando Brotons, benvolgut amic que fa el paper de Sant Pere. Els segurament més de 500 anys de la representació i el fort arrelament popular l’ha feta ser declarada Patrimoni de la Humanitat com a Obra Mestra Oral i Immaterial per la UNESCO el 2001. Elx, així, és una de les poques ciutats del món que compta amb dos Patrimonis de la Humanitat, el propi Misteri, com hem dit, i el Palmeral. E, J i jo vam estar presents al primer dels tres assajos general d’agost abans de la Vespra i la Festa, 14 i 15 d’agost, respectivament. De nou, com sempre que hi vaig des de fa més de vint anys, l’emoció de la força argumental, escènica i musical es va apoderar de mi i, pel que em van dir les meues amigues, també d’elles. Que bell que és el Misteri! Si enguany no hi haveu anat, no falleu a l’any que ve. No s’hi val a dir “açò és un rotllo” si mai no l’haveu viscut en directe. No vos arrepentireu. Tant és ser creient o agnòstic: de l’11  al 15 d’agost, o el 29 i el 30 de novembre dels anys parells, teniu una gran oportunitat d’emocionar-vos amb el Misteri de la monumental i laboriosa ciutat germana del Vinalopó.  Tornem cap a casa enmig d’una tempesta de llamps. La vetlada, però, ha valgut la pena de totes totes.

Dimecres, 12 d’agost

Òbric un parèntesi enmig de les “avorrides vacances” i faig una escapadeta amb P, M i C. Cap a la capital d’Espanya, sense originalitat. Canviar d’aires. Com? Anant als museus, visitant vells amics, acostant-nos a altres ciutats del voltants, practicant gastronomia… Anem a pams.

Només arribar a Madrid fem un dinar a una “tasca” amb molt d’encant. Es diu “Los Gatos”. És petit i està ple de gent prenent vins i canyes i picant. El localet està a rebentar d’andròmines —“trastos” tan inútils com sorprenents i encantadors— i alça certes sospites pel que fa la higiene. Sospites sense fonaments perquè davant de nosaltres hi ha, emmarcat, un cartellet oficial, d’Aguirre o Gallardón, que certifica una recent desinfecció. Jo pense: “tot allò que pensem que hi ha, està, efectivament, però està ben mort”. La reflexió ens tranquil•litza i ens permet dinar un bon plat de formatge i pernil i moltes i divertides “tostas” acompanayades d’una abundant col•lecció de canyes. Descans a l’hotel i visita al museu Thyssen-Bornemisza. L’exposició sobre Matisse (1917-1941) ens permet (re)descobrir l’obra del genial francés: cambres, dones, finestres, impressionisme, riquesa de colors, odalisques, grandesa del dibuix esquemàtic, absència de dibuix, sovint… Un Matisse tan productiu i complex com original i ple de l’encant de la senzillesa.

Acabem el primer dia a Madrid comprant uns llibres —jo em faig amb “Beber para contarla”, antologia de borratxeres insignes irlandeses— i visitant uns bon amics, A i D, amb els qui sopem i aprofiten per conversar llargament a una terrassa en la calorosa nit madrilenya. Descans a quasi quatre-cents quilòmetres de casa.

Dijous, 13 d’agost

Després d’esmorzar eixim cap a Segòvia. P i jo no hem visitat mai la ciutat, l’altra parella ja la coneixia. És un tòpic, ja ho sé, però ho he de dir, quede absolutament sorprés per l’harmoniosa enormitat de les venerables pedres de l’aqüeducte. Impressionant, l’obra d’ingenyeria hidràulica romana. Només eixe impacte inicial compensa la visita. Hi ha, però, més coses interessants: l’Alcazar, la catedral, l’antiga sinagoga, l’exposició científica sobre l’astronomia antiga, l’extraordinària mostra de porcellanes de Meissen, del segle XVIII, tan lligades a les nostres de l’Alcora; i un bon dinar a base de “judiones” (fesols gegants), “cochinillo” i bon vi. La visita a Segòvia ha quedat perfectament amortitzada.

De tornada a Madrid, visitem la nova casa de D i A. Ben prompte l’acabaran i allí trobaran una nova i acollidora llar. Així ho desitgem, de tot cor. Sopar de picadeta i, més tard, copeta sentint jazz pianístic en directe. El jove músic ens oferix un ampli ventall d’estàndards i jazz caribeny. Una festa per als sentits que aprofitem com cal. Bona nit!

Divendres, 14 d’agost

Ahir es va celebrar la Nit de l’Albà a Elx: bellesa de les palmeres, controvèrsia de les tradicionals i perilloses carretilles (uns 150 cremats, un d’ells greu). Ho llig a la premsa per internet. És el foc, la pólvora amb el que la gent de la nostra terra no sap viure ni fer festa. Irracional? Sí, i què? No és un debat tecnicojurídic, és un debat antropològic. I mentre això no ho entenguen els manifassers polítics de Madrid i Estrasburg ho tenim pelut.

El matí el dediquem a Sorolla. La gran antològica del museu del Prado al mestre valencià, Joaquim Sorolla. Què dir de Sorolla? Més allà dels tòpics —llum, mediterraneïtat, color— jo em quede amb alguns dels rostres de les obres de denuncia social, la bellesa de Clotilde —la seua muller—, els xiquets i les xiquetes, els espais camperols amb llum, ombra i vegetació i la sensualitat de certes obres. Cal anar a Madrid a passar una llarga estona amb don Joaquim al Prado, que em seduïx sempre. Vos queden pocs dies, escapeu-vos, no vos perdeu esta grandiosa exposició. Imperdonable.

Tornem cap a Petrer. Ens desvíem a Chinchón. El poble està en festes. Enmig de la popular plaça de la vila, de gran bellesa, han posat una altra per a fer corregudes de bous i d’altres festejos taurins —no hi sóc devot; tampoc no m’apunte als antitaurins radicals, compte—. Allí, en els porxes, ens prenem unes canyes i observem l’espectacle popular. És divertit, espontani i directe: els xiquets es banyen a la font del poble, els xicons de les penyes, bufadets, fan bromes, canten i llancen elegants “piropos” a les xiquets guapes —“Señora, qué hija más guapa tiene”; “un fuerte aplauso para las dos” (Mare i filla, adolescent i bella, acceleren el pas pels porxos. Tots riuen)— i passen l’estona. Nosaltres fem cap a un bon restaurant de Chinchón i mengem plàcidament unes extraordinàries morelles i el famós corder al forn de la terra, acompanyat, és clar, d’un bon Ribera del Duero. Fem sobretaula en aquell acollidor i fresc pati que fa de menjador i ens tornem cap a Petrer. El viatge es fa tens. Molt de trànsit. Coincidix amb el canvi de quinzena i el pont de l’Assumpció. Els madrilenys i madrilenyes, i d’altres carpetovetònics, se’n vénen bojos cap a la nostra terra. Només ens volen pel nostre sol. Després menystenen la nostra llengua i costums. Per sort, no tots ni totes.

De volta a casa. Tanquem el parèntesi. Escric estes ratlles. Sope frugalment i em vaig al llit. Pense abans de dormir-me: demà quinze d’agost a Elx, la Festa, tornaran a cantar el Misteri. Es produirà el miracle: un poble emocionat fent perviure la grandiositat de la seua llengua i cultura a través d’una òpera sacra. Extraordinari. Tant de bo no siga només un símbol immobilista i acabe sent una raó més per reivindicar amb força la nostra identitat nacional.