NOTA: Article publicat originalment a la revista Festa 1999. Text: Tomás Pérez Medina. Il·lustracions: Marian Jiménez.

Passejar per la rambla de Puça és sorprenent, sobretot per les formacions geològiques de les terres arenoses i calcàries i pels molins que trobem al seu llit. Des del molí de l’Assut —probablement el més antic, d’origen musulmà- fins el molí de la Reixa, tota la ruta patrimonial invita a caminar i mirar, sorprenent-nos amb magnífiques càrcaves i amb vestigis envellits. Un artefacte hidràulic trobem vora rambla, el conegut molí de la pólvora. Diuen que abans era un molí fariner i els primers anys del segle XX ja funcionava per a moldre pólvora. Desconeixem quan va ser construït, però tenim notícies que l’any 1690 funcionaven 3 molins hidràulics de pólvora a la rambla de Puça.

Es un dels molins petrerins, diguem-ne, millor conservat. Això es, podem observar els diferents elements constructius moliners i apropar-nos a la tecnologia hidràulica emprada. La seua història, principalment als darrers anys de funcionament, va ser estudiada per Bartolomé Beltrán i Mª Carmen Rico l’any 1990; ara únicament volem situar el molí de la pólvora de Petrer al context tecnològic i històric preindustrial, al mateix temps que també volem destacar el valor patrimonial d’uns edificis que cal protegir i mantenir.

La pólvora

La pólvora és un explosiu. La preparació i trituració dels components que formen la pólvora negra (salnitre —nitrat de potassi—, sofre i carbó vegetal) es realitzava manualment o mitjançant la força motriu de l’aigua ails molins. La producció d’aquest explosiu es devia fer a petita escala per a limitar els riscs de deflagració.

Sobre l’ús de la pólvora a Europa, es diu que el seu origen és medieval. L’anglès Roger Bacon (1214-1294) pot ser el descobridor de la pólvora, doncs en un document parla del procès d’obtenció i purificació del salnitre, producte gens conegut. Hi ha enciclopèdies que destaquen a l’alemany Berchtold Schwart com el seu inventor, encara que possiblement va perfeccionar l’any 1378 l’aplicacíó de la pólvora a l’armament de foc. Peró, hi ha documents que descriuen dos fets bèl·lics de 1331 i 1342 entre musulmans i cristians a Alacant i Algeciras on utilitzaven, amb tota probabilitat, armament de pólvora.

La pólvora de guerra, de canó i fuselI és la principal producció, encara que també s’utilitza per a la cacera, les pedreres i les festes.

Entre la documentació de Petrer del segle XVII apareixen repetides noticies sobre la pólvora. La hisenda local de Petrer recaptava béns, diners i serveis per a pagar les exigències de la monarquía. Entre les detraccions militars destaquem una de l’any 1617: el Consell Particular de Petrer acorda enviar corda, plom i pólvora al castell d’Alacant, donat que hi ha vaixells enemics al litoral. Per altre costat, les festivitats i celebracions religioses i les festes protocolàries per la familia real o comtal també consumereixen pólvora. Per exemple, el 1696 hi ha despeses en «pólvora per a festa quant naixqué la filia del Excelentíssim comte d’Elda».

Els molins hidràulics

L’aigua ha sigut aprofitada per la humanitat de formes molt diverses: per a beure les persones i els animals domesticats, per a regar els horts, fruiters i cereals, per a llavar i escurar, per al fang de les terrisseries i olleries, per a rentar a les blanqueries i, finalment, per a moure les rodes dels molins. Així doncs, l’aigua és un element bàsic per a l’activitat humana, al mateix temps que indispensable per a la vida dels ecosistemes. Podem dir que l’aigua és portadora de vida. Sí, vida a la natura i vida a la societat. Sense aigua les comunitats vegetals i animals dels ecosistemes canvien per adaptar-se i sense aigua les persones no en són a cap lloc. L’aigua pura és, doncs, imprescindible.

L’aprofitament als molins de l’energia potencial de l’aigua està documentât des de l’antiguitat. Encara que l’energia més utilitzada fins el segle XX era la dels animals de llaurada i transport de les persones, per a les activitats artesanals i de transformació l’energia hidráulica es va introduir gradualment. Per exemple, els molins manuals de farina, força utilitzats als pobles neolítics, varen ser desplaçats al llarg de la historia antiga i, sobretot, medieval.

El molins hidràulics més nombrosos eren els fariners. Pràcticament tota comunitat agrària tenia el seu molí fariner. Però també hi havia molins drapers per a enfurtir els draps, molins paperers, molins que feien de martinets d’espart, almàsseres —molins d’oli—, molins de vidre, molis de pólvora … Es a dir, la força motriu de l’aigua era aprofitada per a moure rodes, moles i martells, fins i tot a les ferreries i serradores.

La llicència comtal del 7 d’agost de 1650 per a la construcció d’un nou moli de pólvora a la rambla de Puça és la primera noticia coneguda sobre els molins hidràulics de pólvora. Inmediatament, en el Consell General del dia següent la comunitat camperola manifestà la seua oposició, perqué l’assut que necessita el nou molí pot canviar el cabal d’aigua dels antics molins fariners, de les fonts públiques de la vila i de les hortes. Els mes de març de 1652 torna a donar-se la mateixa controvèrsia. L’any 1690 funcionaven a Petrer 3 molins hidràulics de pólvora, a més d’un salnitre on es produïa aquest component de l’explosiu. Després del 25 d’abril de 1707, el rei Felip V va prohibir la fabricació de pólvora a tot el territori valencià, la qual cosa provocà el tancament o transformació del molins de pólvora.

Monòver, Elda i ViIlena també tingueren durant el segle XVII molins hidràulics de pólvora. En la partida de Santa Llúcia de Villena des del 1626 hi havia una fábrica de pólvora i un salnitre. El 1695 els veïns d’Elda construïen un nou molí de pólvora en la partida de la Xaud, aprofitant l’aigua de la Sèquia Major de Novelda. L’any 1715 a l’expedient d’un molí draper de Monòver es diu que abans de la Guerra de Succesió era de pólvora.

Elements constructius i tècnics del molí

Els molins hidràulics es poden dividir en horitzontals i verticals, segons la posició de la roda de pales. Els molins horitzontals mediterranis bàsicament són per a moldre els grans i obtindre farina. Però, segons la bibliografia, els molins verticals són per a colpejar draps, fibres tèxtils o metalls amb martells i maces. Els batans i martinets necessiten transformar el moviment circular que dóna la roda de pales vertical en movimentes alternatius d’un eix horitzontal que mou els martells i maces.

Els molins representats pels pintors flamencs són de gran roda de pales vertical, model que no es dóna als molins de pólvora de les comarques del Vinalopó. Documentalment es parla en molts molins de les comarques del sud valencià de l’ús doble d’aquests molins: per a obtindre farina i colpejar draps. Es a dir, són molins convertibles que, segurament, aprofiten l’estructura d’un molí horitzontal per a moure rodes, moles i maces.

Al molí de la pólvora de la rambla de Puça podem observar els diversos elements constructius d’un molí horitzontal, que abans era fariner. En primer lloc veiem la sèquia que porta l’aigua des del molí del Salt i, per a creuar una senda que hi ha abans del cup, probablement existia un arc, dones encara es manté l’arrancada de l’arc sobre el cup.

En segon lloc està la massisa forma troncocònica del cup, que destaca per damunt de tot l’edifici. L’aprofitament de la força de l’aigua es basa en aquest element constructiu, el cup, una espècie de ximenera que s’alça per sobre la antiga teulada de l’edifici. L’aigua encaminada per la sèquia es precipitava pel cup i el sait d’aigua de 7 métrés, amb la força de la caiguda, impulsava el moviment de la roda de pales de fusta. Aquesta roda de pales estava allotjada a l’inici del cacau, que és la galeria amb volta que veiem en la part baixa del front de l’edifici. El cacau dirigia l’aigua cap a la rambla una vegada ja havia espentat la roda de pales.

Hi ha diverses dependències adossades al cup, per a ferramentes, llavador, cuina, etc. Una petita dependència de 13 m2 manté dos morters per a triturar la pólvora. Els morters, de 50 centímetres de diàmetre, eren de pedra calcària per a evitar les espumes. Als murs encara persisteixen els forats on estaven recolzades les bigues que sostenien els martells que picaven la pólvora. Els martells eren moguts per un eix horitxontal amb lleves. Així, dones, el moviment circular de la roda de pales era transformat en un moviment alternatiu, segons es veu a la il·lustració del costat.

BIBLIOGRAFIA

– B. BELTRÁN RICO i Mª C. RICO NAVARRO: «Los molinos de pólvora», rev. Festa 90. Petrer, 1990; s/p.

-L. CARA BARRIONUEVO et alii: Los molinos hidráulicos tradicionales de los Vélez (Almería). Almería, 1996.

– T. F. GLICK: Tecnología, ciencia y cultura en la España medieval. Madrid, 1992.

-I. GONZÁLEZ TASCÓN: Fábricas hidráulicas españolas. Madrid, 1987.

-I. GONZÁLEZ TASCON: «Ingenios hidráulicos al servicio de la industria», I Jornadas nacionales sobre molinología. La Corunya, 1997; ps. 805-816.

– F. PALANCA (dir): El cicle dels cereals. Del gra al pa. València, 1989.

– T. V. PEREZ MEDINA: «Els molins fariners d’aigua de Petrer», rev. Festa 95. Petrer, 1995; ps. 39-45.

– T. V. PÉREZ MEDINA: Los molinos de agua de las comarcas del Vinalopó (1500-1840). Petrer, 1999.