De menudet em regalaren un d’eixos contes troquelats que s’estilaven, es titulava “El traje nuevo del emperador”. Ja saben, és la història d’aquell emperador pretensiós i presumit que estrenava un vestit nou cada dia. Arribà al regne un sastre estranger i li va prometre els teixits més fins i el vestit més original, a condició de fer-li’l en secret. El teixit, va explicar el sastre, només podia ser vist per les persones de bon cor i que amaren el seu emperador. Aquest, convençut de l’amor del seu poble, va acceptar fer-se el màgic i bellíssim vestit. El propi emperador no veia el teixit, però era per ser un monarca malvat, cosa que ell mateix sabia, encara que no li ho va dir al sastre. El diumenge següent, com era costum, va eixir a fer la passajeda pels principals carrers de la capital del regne amb el nou trage. Ningú veia el trage, és a dir, el cruel i estúpid emperador anava en conill i feliç. La veritat és que no hi havia vestit, tot era un engany de l’astut sastre, però el poble callava i aplaudia la bellesa d’aquells bells draps inexistents que duia el fatxenda de l’emperador per por o covardia. Només un xiquet es va atrevir a dir “l’emperador no du res, va tot en conill!”…  La seua lectura em va divertir i inquietar alhora. Al meu cabet pentinat a “lo marcelino” es van quedar ballant dues preguntes carregades de perplexitat: “Per què la gent és tan servil amb els qui manen? Com els sers humans que semblen tan sensats i raonables es tornen imbècils perduts davant el Poder?”. Les dues preguntetes, quaranta i tants anys després, continuen pegant voltes pel meu cap, pobre de cabells i emblanquits.

Anys més tard, la meua professió d’ensenyant i els meus interessos folklòrics —etnopoètics se’n diuen ara— em feren entrar en contacte amb diverses versions d’aquell “Traje nuevo del emperador”: la de Don Juan Manuel del segle XIV; les vingudes del llunyà orient o les versions modernes i estrafolàries. Sempre, però, acabava fent-me les mateixes preguntes entorn al servilisme i la imbecilitat de les persones, què anem a fer-li?Ara, els temps que corren, han posat al meu abast una nova versió. Més crua, insultant i brutal. Jo, no obstant, els la conte tal i com el meu esperit rondallaire ha volgut imaginar-la.

Això va ser i era no fa molt de temps, com qui diu ara mateix, un emperador mediterrani, que es feia titular Molt Honorable —veges tu—, que tenia per costum vestir trages que no pagava mai. Això en si no era greu. La cosa més lletja era que les factures dels trages les pagaven ogres bigotuts que organitzaven festasses per tot el regne. Aquells malvats ogres bigotuts habitaven a Requalificalandia i a Negocibrutamburg i des d’allí estenien les seues influències per altres regnes de les rodalies. Eren ben coneguts, sobretot, els negocis que tenien al regne de l’Os i l’Arboç, on manava tirànicament una agradolça princeseta nomenada Espadanya.

Però tornem al regne mediterrani del Molt Honorable: Tothom sabia que estava molt lleig això que feia l’emperador, estrenar trages regalats pels ogres, però en comptes de reprotxar-li-ho havia molts súbdits que li ho apladuien efusivament. La Senyora de la ciutat més important de lo Regne comparava el trages a les anxoves;  el baró Bassadoli, que guerrejava a les terres del nord, qualificava de “gilipolles” als que sospitaven del Molt Honorable; el Gran Jutge del Carrer, molt més que amic de l’emperador, mantenia un sospitós silenci; i el Gran Duc dels Filets de Plastilina sostenia suïcidament que el Molt Honorable era innocent, és a dir que vivia en olor de santedad.

Tot i això la cosa més trista és que milers i milers de súbdits sempre que arribaven les eleccions, pràctica amb què mostraven la seua confiança —o desconfiança— a l’emperador, acabaven demostrant-li com l’estimàvem, malgrat saber que estava sotmés als ferotges ogres bigotuts que li regalaven trages a canvi de privilegis que anaven contra el poble, és a dir, contra ells mateixos. No tots els súbdits pensaven igual, evidentment, però el bufó Canalnou s’encarregava de fer creure que tots volien al bon emperador, el Molt Honorable Trages Sensefactures.

La nova versió del conte andersenià m’ha reactivat de nou les velles preguntes: “Per què la gent és tan servil amb els qui manen? Com els sers humans que semblen tan sensats i raonables es tornen imbècils perduts davant del Poder?”. Tots no, per sort tots no.