«ROSA SERRANO: Comencem si vol, parlant de la seua infantesa, de la Castalla d’aleshores, del seu escenari físic i social.»
«ENRIC VALOR: Espere que me’n recordaré, perquè fa quasi cent anys. 1911. El meu pare se n’havia anat a una casa de camp que estava a una mitja hora de Castalla. El lloc, vora del riu, era un encant. I a la una i mitja se’m va acudir a mi eixir i presentar-me ací, en la nostra terra. I crec que, corrents, van enviar, des de casa, un propi d’aquella època; pense que devia ser un d’aquells xicots que feien treballs domèstics: traure aigua del pou, regar l’hort de flors, fer raons i comandes… Al veure’l, mon pare li va dir: “Què vols? Què passa a casa?” “Vaja-hi que té un altre xiquet.” Sense més explicacions. “Vinga, home, explica’t un poc més!” “Tot va bé.”»
(Rosa Serrano, ‘Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor’. Tàndem Edicions, València, 1995)
El fragment reproduït forma part d’una llarga entrevista que l’editora, mestra i escriptora, Rosa Serrano —bona amiga d’Enric Valor— li va fer el 1995. La llarga conversa mantinguda per tots dos va ser publicada, aquell mateix any, dins la col·lección de Tàndem Edicions, “Tàndem de la memòria”, un seguit de llibres de bella factura i generosos en imatges que va posar al nostre abast l’exemplar editorial valenciana.
Ací, al començament de l’entrevista, l’escriptor explica l’anecdota del seu naixement —tal i com li la contarien a ell— el 22 d’agost de 1911 a Castalla. En aquesta ocasió, en comptes d’utilitzar un text del mateix Valor, he aprofitat la transcripció de les seues paraules publicades a l’entrevista.
El genial castallut visque una vida intensa i creativament força rica que es prolongà més de vuitanta-nou anys. Enguany celebrem el centenanari del naixement, dilluns 22 d’agost exactament. L’any passat es commemorà altre any redó, el desé aniversari de la seua mort. Dos anys “amb zero” que han servit per a desenvolupar molts actes civicoculturals, institucionals i acadèmics en honor i memòria de l’escriptor.
En el moment que redacte les planes del dietari, vespra del significat natalici, he decidit que més que articular un discurs personal sobre el sentit literari, lingüístic, cívic i humà d’Enric Valor —cosa que, per altra banda, duc molts mesos fent en diversos articles, conferències i treballs—, cediré la paraula a una de les persones que millor ha expressat peridísticament la projecció de l’autor de les ‘Rondalles valencianes’, Isabel-Clara Simó. La narradora i periodista alcoiana, tan “Enric Valor” en moltes coses, ella també, tota una donota la figura de la qual va més enllà de la de notable i prestigiosa escriptora que és per a fer-se patent pel seu gran sentit cívic, ens deixà escrites les següents paraules al diari ‘Levante’ quan morí el mestre el 13 de gener de 2000:
«Adéu, mestre»
«Ens hem quedat sense una altra de les figures cabdals de la literatura valenciana. Vam perdre Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, i ara hem perdut Enric Valor. Observem que estic parlant d´un dels assagistes més importants que ha donat l´Europa contemporània, d´un dels poetes més grans també de les darreres dècades, i ara d´un dels novel·listes més sòlids i més singulars que tenim. Tant, que hom havia demanat per a Valor el Premi Nobel, una qüestió enverinada per raons polítiques, no literàries. Que hom li negués el seu nom a l´institut del seu poble, Castalla, així ho demostra.»
«No hem d´oblidar que Valor era un gramàtic, l´obra del qual ha estat fonamental per a la represa de la llengua, ni que va fer una de les obres més ambicioses i més necessàries per a la feble memòria històrica del País Valencià: la recopilació i adaptació de la rondallística, una obra pacient i esforçada que en qualsevol país normal hauria estat considerada fonamental; però allò que significa la màxima volada de Valor és la seva obra literària, fins a l´extrem que hom s´hi ha referit sovint com el Tolstoi valencià. D´entre les novel·les que ens ha deixat, destaca sens dubte la trilogia anomenada Cicle de Cassana -formada pel títols Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l´horitzó-, una fabulació que s´esdevé en la ciutat de ficció Cassana i que és una referent clar del País Valencià. Sense oblidar altres obres cabdals com L´ambició d´Aleix o La idea de l´emigrant. Valor va començar a escriure i a publicar a la dècada dels trenta, però la seva obra més ambiciosa és la de la dècada dels vuitanta, constitueix un referent obligat de les lletres catalanes.»
«Valor era, també, un patriota. Estimava aquests països nostres amb tota la intel·ligència i tot el fervor de què era capaç, i el servei que li va retre és impagable. Tanmateix, no va tenir la influència que hom preveu en llegir els seus textos, segurament per una producció massa ambiciosa i per a uns moments de massa vacil·lacions editorials. Tot i això, va obtenir el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes. Sospito, però, que almenys al Principat de Catalunya, ha estat poc llegit, poc estudiat i poc valorat. I és una llàstima; no pels honors, que a ell, home modestíssim, no buscava, sinó per la influència que hauria significat per a les lletres catalanes i que arribà tardanament. Aquests darrers anys, en efecte, ha estat objecte de nombrosos homenatges i reconeixements civils i acadèmics, però ja malalt i feble, quasi a la ratlla dels noranta anys, amb prou feines si sortia de casa.»
«El millor homenatge que li podem retre ara és llegir-lo. I és un bon moment, car ara tot just se l´està reeditant. Els qui encara no ho hagin fet, aniran de l´estupor a l´admiració. I la seva obra, no en tinc cap dubte, travessarà els segles.»
«Si volem, i podem, i sabem, recollirem amb delit la petjada desinteressada i esplèndida que ens ha deixat. Ens hi va la nostra vida civil.»