Amiga o amic lector, si eres un bo excursionista i t’agrada conéixer el terme municipal de Petrer, no dubte que la casa de l’Administració de Catí et serà familiar. Els amics de les bones caminades hauran arribat des de Petrer en una marxa que si no és extremadament dura, sí quce és cert que anar-hi i tornar suposen 25 exigents quilòmetres. Altres s’hauran acostat en agradables passejades muntanyenques que, arrancant del Pantanet i endinsant-se per la rambla del Badallet, ens apropen al mas per a, després, pel camí de l’ermita tornar-nos de nou al Pantanet. I, finalment, els més còmodes i “domingueros” s’hauran estimat més la lleugera estirada de cames que suposa acostar-s’hi des de l’hotel de Catí. Encara quedaria un capítol per als que s’ho fan amb bicicleta de muntanya. Jo, per freqüència, me’n compte d’entre estos últims, atesa la meua afició ciclista.
Que haja sovintejat la casa de l’Administració amb bicicleta tot-terreny no vol dir que no hi haja fet altre tipus d’excursions: passejadetes des de l’hotel per ensenyar-los a amics forasters el paratge; suaus ascens des del Pantanet, o bones marxes amb entrepà consistent i inseperable bota de vi des del mateix Petrer. En arribar a este bell racó petrolanc, fitant ja amb la germana vila de Castalla, sempre me n’he admirat.
El detallista dibuix d’Helios no fa més que complir eixa mateixa funció: sorprendre’m per enèssima vegada per la bellesa de l’indret. El mas, perfectament reproduït en l’estampa, es deteriora dia a dia, malauradament. Ningú fa res per recuperar-lo com a un espai muntanyenc: alberg o casa rural. La Diputació ha tingut la santa barra de costruir edificis de nova planta en la part castalluda de Catí i, en canvi, ha mostra un sensiblitat de suro a l’hora de recuperar esta bellesa de l’arquitectura rústica. El dibuix està fet, si fa no fa, des del pou de neu. Altra joia arquitectònica també arreplegada pel sensible plomí d’Helios Villaplana —i a la que dedicaré una alta “literestampa”— que tampoc no ha merescut cap atenció restauradora per part de la nòmina de polítics que ens envolta. Dins de poc tota esta irrepetible mostra de la perfecta simbiosi entre ser humà i medi natural serà només i tristament un muntó de pedres. I els responsables tindran noms, congnoms i honorables càrrecs públics.
Tornem, però, al paisatge i oblidem-nos per un instant de tanta ignomínia: l’entorn de l’administració és d’eixos espais que no et canses mai d’admirar. El pi gegant, l’harmonia arquitectònica de la humil construcció, l’admirable pou de neu, el bancals erms i plens de verd en les èpoques anuals propícies —primavera i tardor— , les carrasques que hi sovintegen, el monumental Castanyer d’Índies amb la seua extraordinària floració a primers de maig —quantes i quantes fotos n’he fet— i, al fons, la Cresteria, la penya del Frare, el Despenyador, el Portell de Catí, el Carrascalet, l’alt de Guissop, el Maigmonet i l’imponent Maigmó. Un paisatge travessat per un camí que va des de la rambla del Badallet al xorret de Catí. Un paisatge petrolanc digne d’admirar una i altra volta. Sempre. Que no es perda per la deixadesa i la incompetència dels de sempre. Només és el desig d’un ingenu que s’estima la naturalesa i els dibuixos del mestre Helios.