“Va com va”, tant ahir com hui

Tant “Món divertit” com “Va com va” quan s’escoltaren a Petrer no havien estat enregistrades en cap disc. Un mesos després formarien part d’”A Alcoi”, un dels LP d’Ovidi Montllor més celebrat i que conté moltes de les seues més populars  creacions o musicacions (cal pensar que “A Alcoi” contenia tres poemes d’autors consagrats, clàssics del segle XX, com V. A. Estellés, S. Espriu i P. Quart).

“Va com va” és una altra cançó tan irònica com de lluita i compromís. Ovidi, sense embuts, com sempre, pren partit de classe i assenyala la classe alta com a objectiu a abatre. No hi ha mitges tintes ni eufemismes. Cantar des d’una postura insubornable a favor de la lluita de classes, concepte marxista ben clar i precís (i ben actual, iep!). Aquestes coses escrites i cantades a mitjans dels 70 tenien, com a mínim, un punt d’heroïcitat en un món de repressions dictatorials, silencis i prudències  tan raonables com marcades per la por cerval de quaranta anys de repressió feixista: eixe model de societat que alguns ben instal·lats en el poder —o en la confortable oposició— ens volen mostrar com magnífic.

El cantautor alcoià ho diu claret: el “va com va” és el sintagma del conformisme i la resignació davant un estat de coses que comporta enfrontament ideològic, repressió mental, privilegis, repressió física, odi, lleis i Estat a favor dels poderosos, salaris miserables, beneficis brutals per l’extracció de la plusvàlua, fartera i cansament davant l’ordre establit i pèrdua de paciència social.

I és que molt del que es va escoltat al Chiqui de Petrer aquell setembre de 1974 és tan actual que sembla ser que 40 anys de postfranquisme —o democràcia?— han encetat el bucle de la regressió a aquells temps en blanc, negre i molt, molt gris. Ja ho deia el tango: “20 (+20) años, no es nada”.

Al 1974, al 1975… com al 2014 i al 2015: va com va!

Algun dia, però, “va com va” esdevindrà “va com vull, com voldrem!”. Serà un dia que durarà anys, però eixa és una altra cançó… també d’Ovidi.