Nota: Publicat originàriament en la revista Festa 2015, presentada divendres passat i ja a la venda en totes les llibreries del municipi

Els topògrafs d’un altre temps disposaven de limitats mitjos tècnics per a exercir la seua tasca, una manca que compensaven amb el reconeixement minuciós i precís del terreny que estudiaven. En absència de fotografia aèria, d’imatges de satèl·lit o de la més moderna tecnologia GPS, la cartografia del passat superposava detalls geogràfics més o menys fiables amb la capacitat d’entendre i representar l’espai per part del cartògraf.

És cert que els mapes antics poden oferir un territori descompensat i incomplet, i és molt fàcil dubtar sobre el seu rigor científic, provar els seus buits i demostrar els seus errors. Però el que no es pot negar és l’evident esforç realitzat per a representar per primera vegada determinats espais, a nivell tècnic i humà, considerant a més la conflictivitat associada al mesurament o divisió de terrenys, un problema que segueix sent habitual en el quefer topogràfic actual. A més, és indiscutible l’alta qualitat estètica que generalment ofereixen els mapes antics, als quals es sol revelar no solament la capacitat per sistematitzar els fenòmens geogràfics, sinó també la vocació artística d’els qui signaven aquells mapes.

L’interès pels mapes antics és inqüestionable per a entendre l’evolució dels llocs, però també del propi art de confeccionar mapes. Afortunadament, la millora tecnològica en el tractament de la informació geogràfica està possibilitant obtenir una cartografia pràcticament a escala i en temps reals, però també està permetent redescobrir i adaptar velles cartografies, adequant el seu estudi amb les eines d’anàlisis més modernes.

Des de dates recents, l’Institut Geogràfic Nacional[1] i altres servidors cartogràfics oberts[2], estan fent accessibles a través d’internet un important volum de mapes antics que fins ara només era possible consultar als arxius. Entre els recursos publicats es troba una col·lecció cartogràfica d’enorme qualitat tècnica i ambiciosa cobertura espacial. Es tracta dels “Bosquejos planimétricos por términos municipales mandados formar por la ley de 24 de agosto de 1896”. Aquests esbossos són el resultat dels treballs topogràfics que es van desenvolupar a la fi del segle XIX i al llarg de les primeres dècades del XX, amb l’objectiu de comptar amb una imatge completa del territori espanyol a escala 1:25.000. Malgrat que la seua finalitat original era la gestió cadastral, aquesta cartografia ha sigut determinant en l’evolució de la informació geogràfica a Espanya, i sens dubte constitueix la base dels posteriors mapes topogràfics editats per diferents organismes.

L’esbós planimètric original de Petrer va ser finalitzat el 19 d’abril de 1898 i comprovat per l’oficial del Cos de Topògrafs Gustavo de Heredia el dia 29 del mateix mes. Es tracta d’un conjunt de tres fulls que abasta tota la superfície municipal, i que arreplega un important nombre de topònims, fites geogràfiques, edificacions, camins i altres elements del territori petrerí de finals del XIX.

L’objectiu d’aquestes línies és introduir alguns dels elements de l’esbós planimètric de Petrer que, des de l’òptica de l’anàlisi geogràfica actual i des de la curiositat per l’evolució històrica del paisatge petrerí, han despertat un interès inicial per aquesta cartografia.

Un mínim context històric dels “Bosquejos planimétricos”

L’evolució del cadastre espanyol al llarg del segle XIX és una manifestació més de les contradiccions d’un país en el qual els successius impulsos per crear un Estat modern col·lisionen amb la resistència dels estaments dominants de la societat que concentren la propietat de la terra[3]. El règim fiscal a Espanya precisava d’un inventari de béns immobles complet, actualitzat i fiable, que descobrira el sistema de frau tolerat dels amillaraments[4], on la riquesa imposable depenia de l’extensió superficial dels béns registrats, donant lloc a un registre cadastral replet d’ocultacions i influït pels terratinents locals.

Per a solucionar la qüestió cadastral, evitar la creixent ocultació per part d’ajuntaments i propietaris, i conèixer amb exactitud la base imposable de cada contribuent com a base d’un sistema tributari eficaç i equitatiu, en les dècades finals del segle XIX l’Estat va iniciar una reforma cadastral recolzada en un exhaustiu alçament topogràfic dels municipis espanyols, prioritzant en la rigorosa divisió i amollonament dels termes municipals, i establint noves cartilles evaluatories sobre les terres de cultiu i els seus aprofitaments (superant el desfasament dels amillaraments), basades en la representació gràfica sobre planimetries topogràfiques.

Encara que aquest conjunt de reformes es va iniciar a partir dels anys 1870 amb la modernització dels sistemes geogràfics i estadístics de l’Estat[5] i l’aplicació de diferents lleis i reglaments, els treballs planimètrics es van dilatar al llarg de huitanta anys, fins que en la dècada de 1950 es va generalitzar l’alçament a partir de fotografia aèria[6]. A nivell documental i informatiu, el resultat d’aquestes reformes va ser extraordinàriament productiu, oferint per primera vegada una imatge completa, bidimensional i amb propietats mètriques de tot l’Estat espanyol. Una labor topogràfica que culminaria amb l’edició del Mapa Topogràfic Nacional a escala 1:50.000, els fulls finals del qual, editats després de la Guerra Civil, han tingut una importància definitiva per al coneixement i enteniment del territori espanyol.

Aquest “descobriment topogràfic” a escala municipal s’inicia a Petrer a partir de 1871, quan s’apliquen les primeres partions respecte a Saix i Agost[7], i es perfecciona en les dècades següents amb l’alçament planimètric i la definitiva delimitació del terme municipal, reflectit en les diferents actes de partió i els esbossos planimètrics emparats per la llei de 24 d’agost de 1896[8]. Així, durant la dècada de 1890 la qüestió cadastral va tenir una gran repercussió a Petrer, i encara que el sistema d’amillaraments seguiria estant vigent al 1900[9], a inicis del segle XX ja s’havia iniciat una reforma cadastral i tributària que posteriorment quedaria reflectida a l’Avanç Cadastral de 1917.

No obstant això, el gran salt qualitatiu per al coneixement del territori i de la informació geogràfica de Petrer vindria amb els reconeixements amb finalitats militars i defensives, duts a terme mitjançant expedicions de camp de l’exèrcit o les conegudes sèries dels vols americans de mitjans dels 1940 i 1950.

L’esbós planimètric de 1898

La cartografia cadastral i topogràfica del segle XX a Espanya és deutora de l’exhaustiu treball realitzat pel cos de topògrafs que va iniciar els primers treballs topogràfics de naturalesa científica a partir de 1896. A Petrer, aquests treballs es van realitzar entre setembre de 1897 i abril de 1898, i el resultat va ser la culminació oficial de les divisions amb els sis municipis veïns de la vila, i l’edició dels tres fulls que composen l’esbós planimètric de Petrer.

L’esbós planimètric de Petrer ha de considerar-se com el primer mapa topogràfic municipal a escala 1:25.000. Com ja s’ha comentat, es compon de tres fulls, sent el primer d’ells el que cobreix una major part de la superfície municipal (Figura 1).

Cadascun dels fulls incorpora la següent informació:

– La cartel·la de l’esbós, amb la referència a l’Institut Geogràfic i Estadístic i a la llei que ho emparava, al costat de les dades del municipi, província, a més de les signatures dels topògrafs i el cap provincial dels treballs.

– La taca cartogràfica, on s’aprecien les partions intermunicipals, les fites numerades i l’itinerari seguit durant els treballs de camp.

– Els detalls planimètrics, com a fites, barrancs, camins, assegadors, edificis singulars, edificis habitats, nuclis urbans, etc., acompanyats de la corresponent toponímia.

– Altres detalls com a números (corresponents als punts on se situaven els aparells de mesurament) o anotacions amb observacions dels propis topògrafs.

La informació es representava principalment en negre, reservant el color blau per a la identificació de la xarxa hidrogràfica. Si es produïa alguna modificació posterior (com en el cas de Petrer amb la incorporació de la carretera a Elda) s’utilitzava el color roig.

De la lectura inicial de l’esbós planimètric de Petrer destaquen elements com la detallada divisió del terme en partides rurals (malgrat les irregularitats en la seua identificació toponímica), la precisa caracterització de la xarxa hidrogràfica principal, el correcte posicionament de nombroses cases de camp, o la densitat de camins que arribaven i partien des de un nucli urbà que, al mateix temps, mostrava una estructura molt diferent a l’actual.

Però si hi ha una qüestió que d’entrada crida poderosament l’atenció és la precisa delimitació del terme municipal. De fet, si els treballs topogràfics iniciats en 1897 tenien una funció prioritària aqueixa era la determinació dels límits i extensió municipals, amb un objectiu que no era altre que evitar l’ocultació de terrenys i l’eradicació del frau. D’aquesta manera, abans d’iniciar el treball de camp les brigades havien de posar d’acord als diferents ajuntaments per a delimitar el terme, qüestió que no era simple, ja que molts ajuntaments encara seguien (en alguns casos com Petrer, encara hui perduren) discutint la seua jurisdicció i terme[10].

El treball topogràfic en aquesta època era òbviament manual. El procediment pel qual es van determinar les línies límit intermunicipals, els camins, així com les diferents fites geogràfiques era el dels itineraris amb brúixola. Açò implicava un coneixement minuciós de cada terme municipal, i de tots aquells elements necessaris perquè la brúixola poguera tenir els seus punts de referència per a la triangulació i correcte posicionament dels elements territorials. El resultat s’aprecia en el propi mapa, on es pot observar la línia límit al costat d’una altra línia irregular, corresponent al recorregut seguit per les comissions de reconeixement i als punts de fixació. Es tractava d’una tasca realment complexa, tant per les pròpies dificultats tècniques que imposava el terreny (especialment en zones accidentades com Els Cotxinets, el Pic del Frare o l’Alt i la Mama del Sit), com pels enfrontaments entre ajuntaments i veïns per la possessió de les terres.

El relat i transcripció de les diferents comissions que van tenir lloc entre l’estiu de 1897 i la primavera de 1898 han sigut recopilades per Luis Villaplana i publicades en la web Petreraldia.com[11]. De la lectura de les mateixes crida l’atenció la minuciositat i perfecció d’aquests treballs. Tal és la precisió de les línies llavors establides que encara avui són considerades com les més exactes. A més, la posició de les fites que en aquest mapa s’indicava ha sigut la base per a resoldre recentment els litigis existents sobre les línies límit intermunicipals de Petrer amb Montfort[12] i Elda[13].

Després d’analitzar cartografies posteriors, sembla demostrat que la fidelitat de l’esbós de 1898 en la delimitació municipal no ha tingut continuïtat en mapes topogràfics i cadastrals. De fet, prenent com a exemple la línia intermunicipal entre Petrer i Castalla, s’ha comparat l’esbós de 1898 amb el mapa topogràfic de 2005; tots dos s’han solapat amb una ortofoto actual; i a més s’ha realitzat la consulta a persones coneixedores del territori per a determinar la posició de les fites. El resultat d’açò pot apreciar-se en la Figura 2, en la qual s’observa la ubicació d’una de les fites i la seua posició respecte a la línia intermunicipal en 1898 i en 2005. Mentre que en el primer cas coincideixen la fita i la línia, en el segon hi ha un desfasament d’aproximadament 35 metres favorables al terme de Castalla.

 

A més de la delimitació municipal, els esbossos aporten una àmplia informació sobre carreteres i camins, igualment precisos quant al seu recorregut, i en aparença ben diferenciats, la qual cosa permet imaginar la importància que cadascun d’aquests poguera tenir en el llindar del segle XX. D’aquesta manera, ja en 1898 s’aprecien alguns vials que són avui eixos importants que parteixen des del centre urbà com el “Camino de Salinetas” (Avinguda de Salinetes), el “Camino de Novelda a Petrel” (Avinguda Bassa Perico), el “Camino de Guirná” (Avinguda El Guirnei) o el “Camino de Elda a Petrel”. Així mateix, destaquen alguns camins que han respectat el seu tradicional traçat com el “Camino de Agost” o, parcialment, la “Carretera de Ocaña”, però també altres camins que avui perduren com a senderes o, senzillament, són ja impracticables.

Així, convé assenyalar la importància de l’esbós planimètric com a font per a la identificació dels camins tradicionals a Petrer. D’aquesta manera, si es compara la cartografia de 1898 amb la ortofoto actual, és possible reconèixer alguns destacats camins del passat com el va ser el “Camino de Catí” en el seu original traçat, el qual connectava la vall de Puça amb el paratge del Catxuli a través dels Riberos, discorrent per un camí que conserva l’essència dels antics camins de ferradura (Figura 3). D’igual manera sembla succeir amb el “Camino de Castalla” o el “Camino de Aguas Ríos”, els quals mostren sensibles diferències respecte als traçats que actualment es coneixen i transiten, però que sens dubte assenyalen el recorregut més curt i el pas natural entre diferents punts de l’entorn de Petrer.

 

A més dels camins que atenien principalment els desplaçaments de persones, els esbossos planimètrics també arreplegaven les vies pecuàries que articulaven el desplaçament dels ramats tant a l’interior dels municipis com entre diferents regions de la península. No obstant açò, aquesta informació sembla incompleta per al cas de Petrer, on només és possible reconèixer amb nitidesa les denominades “Vereda de las Pedreras” i “Vereda de Aguas Ríos”, que no són si no dos trams del mateix Assegador de Petrer, que travessa el municipi de nord a sud.

Aquest fet tal vegada podria ser indicatiu de la reculada que, ja en aquells dies, començava a patir l’activitat ramadera i transhumant a Espanya. En qualsevol cas, també podria deure’s a un error per omissió dels propis topògrafs. En aquest sentit, és cridaner que, sent els mateixos topògrafs els autors de l’esbós d’Elda (finalitzat a l’octubre de 1897, uns mesos abans que el de Petrer), la “Cañada Real de Andalucía a Valencia”, que travessa Elda pel seu extrem nord i desemboca a l’altura del Chorrillo a Petrer, sí aparega en l’esbós planimètric d’Elda i, pel contrari, no hi haja rastre de la mateixa al de Petrer, quan, lògicament, hauria d’estar senyalitzada en la zona identificada com “El Barranquet” (Figura 4). Siga com fóra la circumstància que va motivar aquest oblit, el que s’ha de destacar és la necessària prudència a l’hora d’estudiar mapes antics.