Els errors i omissions són també freqüents en l’ús d’alguns topònims. Tal vegada els més importants s’identifiquen en la denominació d’algunes zones, en l’equivocada ubicació de certes partides rurals o en l’oblit d’unes altres. Així per exemple, crida l’atenció rètols com “Caprara”, Lavayor” o “L’Esquinar”, substituint la “l” per la “r” (qüestió que, tal vegada, podria tenir alguna relació amb confusió en la denominació “Petrer” i “Petrel” que se sol generar entre la població forana, com era el cas dels topògrafs encarregats dels treballs). També destaca el dubtós posicionament de topònims com “Sta. Bàrbara”, que apareix fins a tres ocasions, coincidint amb altres àrees que correspondrien a Caprala i L’Avaiol. “La Gurrama” apareix sobre la partida de L’Esquinal, “Els Molins” sobre L’Almadrava i “Lavayor” sobre Puça. El rètol de “Pusa” apareix, a més, excessivament allunyat de la seua vertadera àrea d’influència, localitzant-ho aproximadament a l’altura del Comptador de Sit i a l’entorn dels Penyes de Tireu (un error de posicionament que han heretat posteriors mapes topogràfics). Per la seua banda, algunes partides rurals importants quant a producció agrària com en nombre d’habitants no apareixen a l’esbós, és el cas del Palomaret, L’Almadrava, El Perrió o L’Almafrà.

No obstant això, cal recordar que la finalitat principal d’aquests treballs topogràfics responia més a interessos cadastrals i recaptadors que als estrictament topogràfics. La topografia podia entendre’s principalment com el recurs empleat per l’Estat per a perseguir el frau i l’ocultació de propietats i terrenys, especialment d’aquells més productius des del punt de vista agropecuari. La topografia era per tant un objectiu desitjat pel Ministeri d’Hisenda, i els seus resultats eren considerats instruments i recursos tècnics per a impedir aquesta situació[14]. És per açò pel que l’esbós planimètric ofereix una informació tan detallada dels habitatges rurals, tant en la seua ubicació com en la seua denominació. Però, al igual que en la resta dels municipis del País Valencià, l’esbós de Petrer no va estar del tot complet a causa de la falta de la delimitació de les masses de cultiu i els detalls sobre la seua tipologia i producció. Detalls que s’afegiren a posteriors cartografies.

Al marge d’aquesta qüestió, lo que destaca és l’important nombre d’edificacions fora del nucli urbà que s’identifiquen a Petrer, fonamentalment al voltant dels eixos viaris. Després del buidatge del plànol, s’han identificat 66 edificacions corresponents a cases, molins, ventes i altres tipologies, i la seua anàlisi és interessant per a reconèixer tant l’estructura de la propietat en el Petrer de 1898, com per l’evolució posterior de les pròpies cases i el seu entorn rural (Figura 5). Per contra, també es detecta una manca d’altres finques significatives de l’època com pogueren ser El Calafate o La Capellania, probablement per la seua localització allunyada dels principals camins.

Figura 5. Habitatges rurals identificats en l’esbós planimètric i evolució toponímica.

Font: Institut Geogràfic Nacional i Navarro (2005)[15].

Com pot apreciar-se, la denominació de les cases rurals fa referència majoritària a noms i cognoms que reflecteixen fidelment la propietat de la terra a Petrer i l’existència d’un important nombre d’hisendats que, durant el segle XIX, van anar acumulant terres a resultes dels processos desamortitzadors. Així per exemple, els tres majors propietaris en 1900, Óscar Porta, Ramón Maestre i Pascual Juan[16], apareixen reflectits tant en la “Casa de Oscar” i “Sierra de Oscar”, en les diverses cases de “Maestre”, situades principalment en L’Esquinal i Puça, o la “Casa de Pascual”, també en Puça. Altres cognoms destacats són els Amat, Payá, Sarrió o Rico.

Algunes d’aquestes cases han conservat la denominació que ja apareix en el plànol de 1898, facen referència a persones concretes (Cortés, Martí i el Tío Pau) o no (La Foradà, Les Coves, Les Pedreres Altes, El Poblet, etc.). En pocs casos el rètol de les cases feia referència al seu topònim tradicional, com “Casa del Reventon”, “Casa de Ferrusa”, “Casa de L’Esquinar” o “Venta y Casa de Santa Bárbara”. I en altres ocasions el topònim s’ha deformat considerablement, com “Casa de Laforda”, “Casa de Lamorcho” o “Casa de Guirná”.

Finalment, convé valorar la referència a algunes edificacions que avui ja no existeixen o que, en el millor dels casos, es conserven en estat ruïnós. En aquest sentit, el plànol indica alguns habitatges que han anat desapareixent conforme el nucli urbà es va expandir per l’horta (cases com les de “Justo Juez”, “Rico”, “Plaza” o “Quero”), immobles que en el seu moment van tenir una destacada funció com “La Venteta”, la “Venta de Santa Bàrbara” i els diferents molins vora a la rambla, i finalment, habitatges rurals irrecognoscibles o ja inexistents, com les cases de “Oscar”, “del Tío Pau”, de “Amorós” (Valero) o de “Garrinche”. En tot cas, referencies a un temps passat que ajuden a conèixer l’organització funcional i territorial d’un Petrer passat.

A tall de cloenda

Els esbossos planimètrics van ser el primer pas per a modernitzar el mesurament del terreny i la regulació cadastral a Espanya. Per a la majoria dels municipis, com a Petrer, era la primera vegada que es realitzava un mesurament científic del territori, obtenint com a resultat una detallada cartografia a escala 1:25.000. A la fi del segle XIX, en l’elaboració dels treballs va ser determinant la perícia i implicació dels topògrafs, d’els qui anava a dependre la correcta senyalització dels límits municipals i de les fites geogràfiques, però sobretot l’adequada identificació de les cases i propietats rurals que serviria com a base per a l’anhelada gestió cadastral i tributària.

Es tractava, per tant, d’un treball summament complex i sotmès a les múltiples pressions de la població local, per a qui el topògraf era vist segurament com un foraster que acudia amb els seus moderns aparells a alimentar conflictes, expropiar terres i generar revolada entre els veïns. El film The Englishman Who Went up a Hill but Came Down a Mountain (Cristopher Monger, 1995) il·lustra a la perfecció les dificultats del quefer topogràfic en el llindar del segle XX, així com la inevitable conflictivitat entre la racionalitat topogràfica i la percepció del territori local i la seua gestió per part dels seus habitants.

En qualsevol cas, aquells treballs han deixat un important llegat tant documental com a topogràfic que permet un coneixement quasi-exacte del Petrer de 1898. Més enllà dels errors i omissions que puguen identificar-se (justificades tant per l’encara escassa experiència topogràfica com per la immediatesa que en el seu moment van tenir aquestes expedicions), el resultat dels treballs topogràfics iniciats en 1896 segurament oferisquen en un futur investigacions i descobriments sorprenents d’un Petrer molt diferent a l’actual.

NOTES