Fa prou de temps vaig llegir una afirmació que us trasllade per si de casvos pot servir. Deia així: “Qui fa ús dels seus drets no perjudica ningú”. I mentres la llei no diga el contrari, l’acta de representant polític, diputat o regidor, tant se val, pertany a la persona a la qual, com a membre d’una llista electoral, hem donat el vot. Sembla correcte que el representant pot fer ús del “seu” vot com millor li parega, en tant la legislació no arreplega el mandat imperatiu i mai no se li va advertir ni va firmar cap compromís en el sentit que hauria de sotmetre la seua voluntat a un designi superior. Fa ús, per tant del seu dret, i no perjudica ningú.

És, si més no, gratificant vore cada cert temps com algun dels membres de l’equip de govern d’alguna ciutat, tan avorridament unificat, tan pobrament monopensant, tan acrític i tan poc original o creatiu en el seu discurs, trenca la monotonia del “siseñor, recontrasiseñor” i podem escoltar, encara que breument, la seua veu dissonant del “coro de los grillos que cantan a la luna”.

Ens diuen els qui han estat fins ara companys seus i que hagueren posat la mà en el foc per ells i per la seua fidelitat inamovible al partit, que ho fan (els trànsfugues) per diners. Potser ens volen convèncer que, pel contrari, la seua ferma intenció de continuar en el poder té motivacions diferents a les econòmiques, que les aspiracions que els mouen són només les del servei al poble. I fa la impressió que l’edil que els ha traït ha patit una transformació repentina; de les lloances de pocs dies abans, en que la seua gestió dels assumptes municipals era exemplar, passem a rebre la imatge d’una persona sense principis, mercenària i al servei del millor postor. No falta qui pensa que sí, que era com la pinten els qui foren correligionaris seus, però fonamentalment per no desentonar de la gent amb la qui estava.

Podríem dir en desgrat dels trànsfugues que tots ho són en bona mesura. De l’apropament al poble que es manifesta en les èpoques electorals per part dels que formen les candidatures, de les promeses i la comprensió dels problemes ciutadans de que fan gal·la quan demanen el nostre vot es “transfuguen” en un grup de gent apartada del poble, que viu una realitat distinta a la de la majoria i que es preocupa més de pujar-se el seu salari que de resoldre els problemes comuns.

De totes formes hi ha un aspecte que em resulta curiós en estes circumstàncies. Un grup acusa l’altre d’incapacitat per a governar en benefici del poble, d’anquilosat en el poder, de manca d’iniciativa i tot un seguit d’acusacions relatives a la ineptitud, la qual cosa els obliga a plantejar una moció de censura. L’altre es defensa i atribuïx la moció de censura a interesos espuris, aprofitament dels traïdors, compra de vots i manca de respecte a la voluntat popular i tot un seguit d’acusacions relatives a la manca de principis.

I jo, que en la resta de qüestions rarament estic d’acord amb els qui fan aquestes afirmacions, ara, en aquest cas, pense que tenen raó.  L’un i l’altre.